El nostre cançoner de la guerra

30/09/2022

S’esdevé el 80 aniversari de la mort de Miguel Hernández i, per tant, s’alliberen els drets d’autor de la seua magnífica obra. Congratulem-nos-en –si això canvia alguna cosa sobre la difusió d’un poeta que és patrimoni de la humanitat des de fa dècades–, i alhora aprofitem l’ocasió per commemorar altres poetes valencians que, en aquella conjuntura, van posar també els versos al servei de la defensa de la pau, de la democràcia atacada i contra el feixisme. Els capdavanters de la literatura nostrada van veure el perill per a la vida i les amenaces per a la cultura pròpia en un moment en què el conflicte es globalitzava i duia aparellats uns usos lingüístics, de nou, favorables al castellà. La germanor republicana no apostaria per altres llengües diferents de la de sempre.

Cronològicament, encetem la relació amb un poeta essencial: Francesc Almela i Vives. Amb el nom de Quiquet, va ser el versador de les quatre falles antifeixistes de 1937. Per parers polítics diversos, no es van plantar aquells monuments subvencionats amb 40.000 pessetes pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, creats amb la intenció de recuperar el sentit crític, popular i revolucionari de la festa –en paraules de Josep Renau–, però al mes d’abril de 1937 van exposar a la Llotja alguns d’aquells ninots elaborats al taller de Regino Mas. La revista Nueva Cultura de l’Aliança d’Intel·lectuals per a Defensa de la Cultura va publicar un número especial a tall de llibret de falla titulat Els enemics del poble a l’infern, on trobem les quatre explicacions mordaces de les falles polítiques a càrrec d’Almela i els versets d’una auca dibuixada per Gori Muñoz. És la mostra potser més popular, senzilla si volem, i carregada d’intenció. No hi hauria falles al carrer, però sí un missatge esmolat amb l’ànim de despertar consciències. La coberta de la revista, un collage creat per Renau, anunciava les intencions; en l’interior, una prosa preparatòria d’Emili Gómez Nadal, els quatre esbossos de les falles, un poema de Carles Salvador («La falla gran»), un reportatge fotogràfic del procés de l’artista amb les quartetes corresponents i l’auca. Els versos, directes, per a tots els públics, parlaven dels ninots que calia cremar per sempre –els personatges incivils i criminals– i de «la pobra Espanya / plena de suor i sang, / plena de fam i misèria, / plena de pols o de fang».

Parlem, en segon lloc, de l’omnipresent Carles Salvador. «La Guerra –el que la Guerra té d’humà i d’antihumà– ha esbatussat l’ànima del poeta, ciutadà home de lletres». Amb aquestes paraules iniciava el mestre de Benimaclet la darrera part d’Elogi de la vagància i una cua, publicat en la col·lecció «Espiga» que dirigia Ricard Blasco per a l’Aliança d’Intel·lectuals. Eixia de les premses la  vespra del Nadal de 1937. Són cinc poemes que fan de coda («Míting», «Propaganda mural», «Cançó tendra d’hospital», «Ciutat oberta» i, de nou, «La falla gran»), la seua veu davant la barbàrie, alguns publicats prèviament en l’espai reservat al valencià en Nueva Cultura. Era el mateix poeta que uns mesos abans, al juliol de 1937, havia estat el representant de la delegació valenciana en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes, reunit a València. Carles Salvador hi havia dit que la cultura estava amenaçada per «el feixisme, que és la negació de l’home», i que «en negar l’home, nega també la cultura, i més encara, nega les minories culturals, nega les cultures nacionals i nega el dret d’existència cultural, que no política, a les minories nacionals». Ell mantenia, fidel, que «defensant la cultura particular, peculiar de cada poble –i encara més de les petites nacionalitats oprimides– és com es pot arribar a defensar la cultura general universal».

Cal entendre el context bèl·lic de la València d’aquell moment per capir l’abast dels poemes de Francesc Almela i Carles Salvador: capital de la República entre novembre de 1936 i octubre de 1937, en una rereguarda encara amb una activitat molt viva en tots els àmbits però que no es lliura de les caresties i dels bombardejos constants (30 incursions en 1937, amb 180 morts). No era el punt àlgid de la contesa a casa pròpia, sentida en carn pròpia, però s’intuïa… De fet, entre els papers manuscrits de Carles Salvador hi ha un poema de 1942 titulat «En el 9 d’Octubre» en què, en conversa íntima amb Jaume I, li diu: «Si poguéreu vindre avui / i des d’aqueix Puig veí / deslliurar-nos del verí / que ens anega!». En 1952 encara publicava en l’Almanaque de Las Provincias un encomanament en forma de sonet: «Oh, rei En Jaume estimat! Ta mirada / des de la tomba on reposes sagrada, / torna-nos-la, puix que ens cal més que mai. // I que per ella les pàtries cendres / flors de cultura revixquen ben tendres / i que els teus fills no coneguen l’esglai».

El tercer poeta és una figura a reivindicar, encara: Miquel Duran i Tortajada, conegut literàriament com Miquel Duran de València (1883-1947). Periodista, activista, conferenciant, poeta, dramaturg i compromés des de 1906. La València de 1938 des de la qual escriu no és la mateixa que la de l’any anterior: és una ciutat castigada constantment per les bombes, amb 89 bombardejos i 283 morts civils aquell any, i l’hora en què la guerra es veu perduda. Duran aporta dues obres al nostre cançoner de la guerra: un llibret de falla simbòlic que es venia a Almacenes Cuadrado del cap i casal al març de 1938 i el poemari Guerra, victòria, demà, publicat per Cultura Popular –organització al servei de les biblioteques als fronts– a l’octubre de 1938 amb motiu de la commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià. Procedien, la majoria dels poemes, del diari socialista Adelante i del quinzenal català Amic; un parell de poemes ja eren dels seus primers llibres de versos (1910, 1914), ara publicats amb adaptacions al temps que viu. Duran és el poeta culte que amb més èmfasi furga en el drama amb aquests dotze poemes, en què ressalta els defensors de la llibertat i blasma la «gent traïdora», els «fills mal parits d’una lloba, nats en un cau de feres», un «feix repugnant de llenques de maldat i d’humanes escòries».

Al costat d’aquestes tres veus que viuen la guerra des de València, esmentem la del poeta Josep González Mir, membre de l’Aliança mobilitzat per a la guerra que va escriure la simbòlica «Nova aurora» en 1937, amb un final apoteòsic: «Sap que a la fi / dels seus camins de glòria / aguarda Llibertat!». I també els més populars i, per això mateix, els que més fàcilment arribaven al poble: Vicent Miquel Carceller i La Traca (en castellà durant la guerra), Josep Calpe de Sabino (algun poema de Rialles i plors, 1938) o els ocults Cantària, Hèrcules o Rasico.

Com veiem, antics avantguardistes i antics populistes «en defensa del procés de reconstrucció política i cultural del País Valencià que va protagonitzar la minoria intel·lectual durant la Segona República», tal com va subratllar Manuel Aznar Soler en 1978. Hui, tants anys després, els recordem i actualitzem el seu missatge.