«El nostre pa de cada dia»

Aquest era el títol de la Carta Pastoral que el 1950 va escriure l’aleshores bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon. Tarancon va iniciar el seu ministeri episcopal a Solsona el 14 d’abril de 1946. Aquell plujós Diumenge de Rams, Tarancon prenia possessió de la diòcesi tot oferint-se als seus diocesans com a «padre, pastor y amigo».

Tarancon va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: «Era el lloc adequat per a mi», digué uns anys més tard. I això que molts van considerar el seu temps a la diòcesi com una mena de càstig per la seua pastoral: «El nostre pa de cada dia», el mateix títol de la Pastoral que uns anys abans havia escrit el bisbe Torras i Bages.

Va ser el 1950, ara fa 75 anys, quan Tarancon escriví aquesta explosiva Carta Pastoral, un text valent i profètic en què el bisbe de Solsona sortia en defensa de la gent de la zona minera del Llobregat, que passava gana: «No podemos callar. No debemos callar por más tiempo… Parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos», deia la Pastoral, on Tarancon denunciava la manca de pa en temps de l’estraperlo. El jove bisbe Tarancon la va escriure «para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

Tarancon havia trucat diverses vegades a l’Adminstració per tal de trobar una solució a la fam que patia la gent del seu bisbat. Però davant la inoperància dels dirigents franquistes, Tarancon, veient que trobava totes les portes tancades, va decidir escriure aquesta Pastoral. En el text, Tarancon afirmava encara: «Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones… [però] hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos». La Pastoral, com era d’esperar, va enrabiar el govern de Franco, però Tarancon solucionà el problema i la gent va tindre pa. De fet, quan alguns es preguntaven com era que Tarancon estava tants anys en una diòcesi menuda, el nunci hi contestava: «Hasta que el gobierno no digiera el pan», en al·lusió a la Pastoral de Tarancon, «el obispo Tarancón no saldrá de Solsona».

En aquesta diòcesi, on Tarancon passà 18 anys, el bisbe valencià també es va destacar en la defensa de la nostra llengua en un temps de repressió, quan el català estava prohibit i perseguit. Tarancon assumí personalment la defensa de la revista L’Infantil per evitar d’aquesta manera problemes de censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que no de paraules, li digué al mossèn: «No pateixi; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passés res, vaig predicar en català».

Revista núm. 513, pàg. 8. Maig 2025.