La revista degana en valencià

El nou cinema valencià

31/05/2021

Pareix que en els darrers mesos es parla d’un «nou cinema valencià» amb prou entusiasme per part d’alguns mitjans de comunicació potser massa optimistes. Estrenes recents amb cert èxit de llargmetratges de ficció com ara La boda de Rosa o La mort de Guillem poden fer la sensació que estem enfront d’una indústria cinematogràfica pròpia i enfortida. Si fem, però, una ullada més pròxima a la realitat d’aquestes pel·lícules, trobem alguns punts en comú significatius: tot i ser les estrenes valencianes més destacades del 2020, cap de les dues està dirigida per cineastes valencians ni compta amb una inversió majoritàriament valenciana.

Per què, doncs, es remarquen ambdues com a estendards del denominat «nou cinema valencià»? Estem davant d’un debat que porta anys plantejant-se al nostre territori i que encara no s’ha resolt satisfactòriament per al sector creatiu audiovisual:

Podem parlar amb contundència de l’existència d’un cinema valencià?

Quines són les claus que determinen que una creació artística siga pròpia i estiga vinculada a un territori concret?

Només el lloc de naixement d’algun dels membres de l’equip artístic o tècnic o el domicili fiscal d’alguna de les productores participants en el projecte és suficient?

En paraules de la professora d’Història del Cinema de la Universitat de València, Áurea Ortiz, «mentre no hi haja una producció de llargmetratges i algun d’ells, més d’un, aconseguisca un èxit important, no es parlarà de cinema valencià. I per a això fa falta un teixit industrial que ara no existeix. Hi va haver un temps en què existia alguna cosa que podríem entendre com «cinema valencià», en el període del cinema mut, però mai més va tornar a succeir».[1]

Aquest teixit industrial s’ha de conformar, llavors, amb dos elements fonamentals i inseparables: desenvolupament del talent i fort finançament. Els tenim? Vegem-ho.

Si observem la resta de l’Estat, trobem altres territoris amb una cinematografia pròpia definida i solvent. Reconeixem el cinema gallec, català o basc com una marca de qualitat gràcies a destacades produccions desenvolupades al llarg dels últims anys. Títols recents com ara O que arde (Oliver Laxe, 2019), Estiu 1993 (Carla Simon, 2017) o Handia (Aitor Arregi i Jon Garaño, 2017) han arreplegat un bon grapat de nominacions i premis internacionals col·locant històries locals narrades en la llengua pròpia al mateix nivell de grans produccions destinades a un públic massiu.

Això no és casualitat ni un colp de sort, sinó més aviat el resultat del desenvolupament d’unes polítiques culturals que, després de més de dues dècades de treball, donen aquests fruits.

Hem de ser conscients que per a traure endavant un llargmetratge de ficció amb segell autoral i relativament ambiciós és necessària una inversió mínima d’1 milió d’euros. Tot aquest finançament s’ha de reunir per part de les productores al llarg d’un camí que s’inicia en les ajudes locals i autonòmiques per al desenvolupament cinematogràfic, ajudes a les quals se sumen també les televisions autonòmiques amb una inversió en concepte de drets d’antena que enforteix el finançament inicial de les produccions audiovisuals.

En el cas valencià, és competència de l’Institut Valencià de Cultura l’articulació de les ajudes a desenvolupament i producció de projectes cinematogràfics, i, des de la creació de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, À Punt Mèdia té entre els seus projectes l’adquisició de drets i participació en obres audiovisuals. Tot i que les subvencions oferides per l’IVC s’han vist incrementades en els últims anys, malauradament no podem dir el mateix de la part corresponent a À Punt. La nostra televisió autonòmica encara no arriba a rebre el 0,4 % del PIB de la Comunitat Valenciana (uns 55 milions d’euros), xifra que està molt per darrere del que dediquen gallecs, bascos i catalans, els quals inverteixen aproximadament 45 € per habitant en les seues televisions, enfront dels 11 € amb què col·laborem la ciutadania valenciana actualment.

Per això, experts en comunicació i el sector audiovisual valencià demanen que la inversió puge fins a l’1 % del PIB (152 milions). El catedràtic en Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I de Castelló, Javier Marzal, indica que «en les condicions actuals, no es pot garantir la possibilitat de corregir la percepció negativa de la ciutadania, l’adequada promoció del nou servei públic i consolidar una programació de qualitat, innovadora i en valencià. L’economia, la cultura i la identitat valencianes necessiten comptar amb recursos suficients per a la nova cadena».[2] Per altra banda, l’imaginari col·lectiu està ple de noms propis que relacionem amb les creacions cinematogràfiques que ens han marcat i estan presents en els nostres records.

Sabem, però, com es formen els i les cineastes? D’on ixen? A voltes fa l’efecte que les creadores i els creadors més destacats de cada generació han aparegut de manera espontània, com una espècie de brot de talent sobtat no identificat. Fora molt innocent pensar que açò és així, no? Tornem al referent català, basc i gallec: tots tres han desenvolupat escoles de cinema de referència al seu territori, les quals, ara per ara, exerceixen també de pol d’atracció de talent d’altres punts de l’Estat. Aquestes escoles no són només espais formatius: un dels seus objectius principals és la creació de comunitat al voltant de la formació d’equips de treball professionals i amb vocació de continuïtat. Compartir experiències, encerts, errades i projectes amb altres companys i companyes és fonamental per tal que la saviesa camine generació rere generació.

I on es desenvolupa el talent cinematogràfic valencià? Doncs, malauradament, molt d’ell ha hagut d’emigrar a altres territoris per tal de rebre una formació competitiva i equiparable a la resta del sector i poder crear una xarxa professional que els permeta dur a terme els projectes. És el cas de dos dels cineastes més destacats del panorama valencià actual, els quals estan rodant ara mateix els que seran els seus primers llargmetratges: Chema García Ibarra (Espíritu sagrado) i Elena López Riera (El agua).

Llavors, tindrem un cinema valencià en algun moment? Estem en el camí. Ens falta, però, molt per recórrer. Per tal de poder parlar de cinema valencià al mateix nivell que altres produccions de la resta de l’Estat és primordial una aposta ferma i sense complexos des de les institucions per la creació audiovisual, dotar de potència econòmica suficient la televisió autonòmica perquè siga motor de projectes i impulsar el talent amb espais de creació propis i estables.

Els creadors i les creadores necessiten suport, i els projectes necessiten molt més finançament. Si deixem passar més temps, ens en penedirem. Ara és el moment.

[1]                     [1] Rafa Rodríguez Gimeno: «A vueltas con el cine valenciano» (verlanga.com, 25 de maig de 2016). Disponible a https://verlanga.com/pantallas/a-vueltas-con-el-cine-valenciano/

 

[2]             Borja Ramírez: «La radiotelevisión pública cuesta a los valencianos 35 euros por habitante menos que a catalanes, vascos y gallegos» (elDiario.es, 7 de setembre de 2019). Disponible a https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/a-punt-coste-television-publica_1_1371517.html

Inscriu-te al nostre butlletí

Top