La revista degana en valencià

El nou ens autonòmic radiotelevisiu com a eina vertebradora: llums i ombres a les comarques del sud

«A partir d’una governança saludable i un pressupost digne, ¿seria capaç el nou ens públic de vertebrar la Comunitat amb una programació de qualitat que interessara a l’audiència del sud?»

«El paradigma de l’antic Canal 9 va ser apostar per un tipus de televisió berlusconiana»

«Les fonts consultades incideixen en la necessitat de millorar el disseny (perfils professionals) de les plantilles i reforçar-les adequadament per poder il·luminar informativament les zones d’ombra del sud»

L’apagada de la RTVV va provocar tot tipus d’anàlisis més o menys assenyades sobre els perquès del tancament i també sobre futuribles relacionats amb una possible refundació o reencesa (Marzal Felici, 2015). Diversos autors concloíem que en cas de refundar la RTVV, aquesta hauria de mirar-se en l’exemple d’independència i viabilitat econòmica de la Corporació Britànica de Radiodifusió (BBC) i apostar com a filosofia de treball pel model de l’època del periodista Fran Llorente al capdavant de RTVE. En aquesta línia, el nomenament del director general d’un mitjà públic valencià hauria de ser aprovat per majoria de dos terços del Parlament Autonòmic i hauria d’existir un Consell Audiovisual que supervisara els continguts amb criteris professionals. També alguns propugnàvem que aquesta futura llei hauria d’obligar a prestar atenció a les minories polítiques, socials, ètniques i lingüístiques, i que els càrrecs directius haurien de ser nomenats amb criteris professionals i no ideològics.

Altres investigacions posaven el focus en el finançament del nou ens públic (López Rico, 2016), incidint en el fet que hauria de ser suficient, sostenible i transparent per garantir el desplegament d’un servei públic de qualitat i amb les garanties d’independència, responsabilitat i seguretat. En aquest mateix sentit, grans coneixedors de l’assumpte com López Olano (2018) alertava que el pressupost previst per a l’encesa resultaria insuficient per al desenvolupament d’un model qualitat, imparcial i independent, i que aquest tipus de plantejament ens retrotrauria a un model semblant a les televisions autonòmiques d’Extremadura i Aragó, i bastant allunyat de les clàssiques com TV3, TVG o EiTB.

Així les coses, la discussió després de l’apagada i prèvia a la posterior encesa pivotava sobre el model de gestió, personal, continguts, sobre la fi de la ingerència política, la recerca de la pluralitat informativa, i tot això a partir d’aconseguir consensuar un pressupost idoni i ajustat al nou paradigma. I en aquestes estem, això sí, amb el mitjà en funcionament, cosa que en si mateixa ja és una bona notícia perquè molts partim de la premissa que una televisió autonòmica de qualitat i ben dimensionada és una eina necessària per a vertebrar una comunitat autònoma tan complexa com la nostra.

Una vegada aconseguida la quadratura del cercle (que no és el cas), el gran repte per a l’encesa era il·luminar les nombroses ombres que històricament aquest mitjà de comunicació va tenir al sud de la Comunitat Valenciana. A partir d’una governança saludable i un pressupost digne, ¿seria capaç el nou ens públic de vertebrar la Comunitat amb una programació de qualitat que interessara a l’audiència del sud? Doncs així estem, i francament resulta molt complex respondre aquesta pregunta.

Diverses fonts consultades per a aquest article coincideixen en les llums i ombres i en les receptes, sempre complexes, per aconseguir avançar en una bona direcció. És un fet objectiu que la província d’Alacant té més presència en la programació d’À Punt Mèdia que abans en la graella de l’extinta Canal 9, però també és un fet objectiu que la tercera ciutat més important de la Comunitat, Elx, no té l’impacte necessari per avançar en aquest objectiu inqüestionable de la vertebració. Giovanni Sartori (2010) recelava de models televisius fonamentats en l’infoentreteniment per aconseguir audiències milionàries. El paradigma de l’antic Canal 9 va ser apostar per aquest tipus de televisió berlusconiana, però contràriament les seues audiències van ser ruïnoses, de manera que el model va col·lapsar. Ara, en els nous temps i amb el nou ens, hi ha una gran expectació per conéixer de forma detallada les audiències d’À Punt a tot el territori i per certificar si aquestes són baixes a les comarques del sud.

El cas d’Elx i de la comarca del Baix Vinolopó resulta especialment significatiu. Durant aquest temps entre l’apagada i l’encesa de la ràdio i de la tele públiques, una segona televisió local s’ha sumat a l’oferta ja existent. A més de TeleElx, Ràdio Elx posava en marxa Elx TV. Estem, per tant, davant una audiència molt fragmentada i davant el repte majúscul d’oferir un valor afegit, diferencial, que permeta a l’espectador/usuari enganxar amb À Punt a tota aquesta zona. Les fonts consultades incideixen en la necessitat de millorar el disseny (perfils professionals) de les plantilles i reforçar-les adequadament per poder il·luminar informativament les zones d’ombra del sud. I mentre això puga succeir, una autocrítica generalitzada se centra en la necessitat de reforçar la comunicació externa d’À Punt Mèdia amb l’objectiu que la ciutadania de les comarques del sud tinga coneixement de la mera existència, desenvolupament i programació del mitjà. Sí que hi ha llums pel que fa a la reactivació del sector de l’audiovisual a la província d’Alacant, amb petites productores generant continguts i donant feina a professionals del sector. En aquest sentit, cal destacar les positives sinergies existents entre universitat i empresa, amb la incorporació al nou ens autonòmic de joves professionals provinents del Màster Universitari d’Innovació en Periodisme de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

En definitiva, els nous gestors d’À Punt Mèdia tenen molta feina per davant per avançar en l’objectiu primer de la vertebració. Comarques com el Baix Segura o el Baix Vinalopó, que acullen la tercera ciutat més important del territori autonòmic, han de ser objecte d’estratègies específiques per a la promoció i difusió del nostre mitjà, així com d’estratègies programàtiques i informatives que aposten per continguts de qualitat que servisquen per anar consolidant audiències encara molt pobres i volubles. I aquestes estratègies, inevitablement, requereixen una dotació pressupostària rigorosa i ben gestionada.

Referències

González-Esteban J. L., González-Mesa, I., García-Avilés, J. A. (2015). «Periodismo televisivo de proximidad en Elche». En Marzal Felici, J. (ed), Las televisiones públicas autonómicas del siglo XXI: nuevos escenarios tras el cierre de RTVV (p. 217-233). València: Aldea Global.

López Olano, C. (2018). RTVV: paradigma de la triple crisis de las televisiones públicas. València: Tirant Humanidades.

López Rico, C. (2016). El principio del fin de las televisiones públicas: la deriva de Canal 9. La Laguna (Tenerife): Cuadernos Artesanos de Comunicación.

Sartori, G. (2000). Homo Videns. Madrid: Taurus.