El País i la ciutat desitjable

05/04/2022

“Ells, balla que balla,
disfressats de galants
amb inconsciència bufona,
acaparen l’u i el dos de la festa”.

Lluís Alpera. València, 1964
“Temps sense llàgrimes”

Ja estem ahí. Tot fa veure que la campanya electoral, autonòmica i municipal, cap al 2023, ja ha començat. Allò que volen anomenar “societat civil”, que no se sap ben bé que és, amb extrema inconseqüència i absent de trellat, tremola enfront de l’eventualitat d’un nou fracàs. La dreta sociològica i política no acceptà mai la pèrdua del poder pels pactes del Botànic, la Nau i Rialto. Les aliances que, en 2015 i 2019, posaren fi a 25 anys de governs de la dreta corrupta del Partit Popular. La de Zaplana, Olivas, Camps, Fabra i Rita Barberá. Ara, aquestes setmanes i dies, esdeveniments com la planta de bateries que Volkswagen anuncia en Sagunt o la incompareixença amnèsica de l’estament empresarial en la candidatura de València, assenyalen el seu fracàs. La ineficiència privada per organitzar la Copa Amèrica de Vela, per tercera vegada, han promogut un caramull de declaracions irades i confoses declarant la culpabilitat d’Ajuntament i Generalitat per no encapçalar la iniciativa. Quan les coses es fan malament, acaben pitjor. Sense reconéixer, a més, que València (dues copes) enfront de l’envit de Barcelona (cap), ho tenia negre. Deia Vicent Ventura que, els valencians, lluny de complexos d’inferioritat, cal que reconeixen en què són inferiors.
Fan notar que el primer afany persecutori és tallar el pas a la possible candidatura de Joan Ribó per renovar, per tercera vegada, l’encapçalament, en la llista de Compromís, a l’Alcaldia de la ciutat. Un afront per a la coentor casolana que s’oblida sovint les arrels progressistes de la societat valenciana. Inclòs el vessant dels cristians valencians, tots són Església, compromesos amb el poble, la llengua i la cultura del País Valencià i el seu pervenir. El dèficit d’instrucció i coneixements d’història ens han abocat a la falsificació i estranyament del procés d’aculturació dels valencians. Al parany d’un país allunyat de les seues senyes d’identitat. Els valencians com cal, a més de superar les amenaces i les dificultats del temps present, tenen la fita de posar en hora el rellotge de la seua dignitat com a poble preterit i utilitzat. Per aconseguir-ho hi ha dos camins a recórrer. El que va de la recuperació de la realitat integral de viles, pobles i comarques– rurals, paisatgístiques i industrials-. I aquell per a les que les ciutats i més que res la capital, València, hi ha de fer un esforç d’acollida. València té el rol de ser el resultat, reflex del conjunt del territori que coneixem com País Valencià.
Són clau exemples recents com ara l’establiment de la fàbrica de bateries de Volkswagen a Sagunt i la resistència ciutadana a l’ampliació arbitraria, i sense les obligades precaucions, del Port de València cap al nord. Ambdues decisions vinculen l’immens error de malbaratar el futur d’un recinte portuari i de tota la rodalia, per interessos corruptes i esnobs d’engrandir l’àrea metropolitana contra el desenvolupament harmònic del país. Fan palesa la concepció de l’àrea de vida en comú concebuda com País Valencià, on caben totes les realitats socioeconòmiques i dels humans que l’habiten. La repetició de l’organització de l’Amèrica’s Cup en València sembla una frivolitat. La qual cosa no forma part del projecte que Generalitat i Ajuntament tenen, per al país i el cap i casal. Tot i que les previsions d’ingressos i rendibilitat de l’IVIE–¿per encàrrec de qui?–, i potenciades per la Cambra de València, d’igual forma que els vaticinis elucubrats en Barcelona no són més que quimeres, establertes amb ingenuïtat o mala voluntat. Pel que fa a deutes i aportacions que originaren les edicions de 2007 i 2010 a València, als 450 milions d’euros que costaren a l’Estat–és a dir, a tots els contribuents– cal afegir l’empastre de l’escullera de tancament de la polèmica nova terminal de contenidors i el canal d’accés a la dàrsena interior del Port de València. Configuració tradicional i històrica que fou desfigurada junt amb la destrucció del pont llevadís que volava per sobre la bocana. El qual cost tampoc hagué de ser barat en l’última refeta del port, desbaratada en la joiosa presidència copera de Rafael Aznar. De cara a les eleccions vinents, els valencians mereixen gaudir d’uns polítics i uns mitjans de comunicació eficaços i professionals. Ben segur.