El país no és tan petit

Sempre que he sentit la cançó de Llach «País petit» he de negar amb el cap. El nostre país no és tan petit; si de cas, ens l’han empetitit, l’han esquarterat en estats i autonomies i, amb això, ens han creat la sensació que tenim un país petit, com canta Llach, que va de Portbou a Alcanar o de Vinaròs a Guardamar, o que és una illa. El marc mental que té molta gent és el provincial o, com a molt, l’autonòmic espanyol. Això d’anar a Perpinyà a practicar el francès, com critica Aleix Renyé a La llesqueta del septentrió, ha d’acabar.

A molts, ens agradaria que els mitjans de comunicació sensibles a la nostra realitat nacional ampliessin el seu marc referencial, però, per a fer-ho, hi ha d’haver una planificació al darrere. Serviria de res que IB3 o À Punt informassin del temps a tot el domini lingüístic? Potser generaria rebuig en una part de l’audiència, que deixaria de mirar-los i s’informarien en televisions que difonen un marc referencial diferent. Joan Francesc Mira critica en diversos articles que proclames com les de «anomeneu-lo Catalunya» dispara l’anticatalanisme i genera un ambient encara més hostil.

Però queixar-se no basta. Si volem canviar el marc de referència, el marc de pertinença, és imprescindible crear o potenciar símbols compartits. Poden ser cantants, per exemple, com amb la Nova Cançó. Les administracions, des d’ajuntaments a governs, poden ajudar a sortir aquells cantants de la seva zona administrativa. Hi ha públic des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a l’Alguer perquè un cantant faci una gira anual en condicions. Igualment que amb el teatre: hi ha públic suficient perquè Toni Gomila, per posar un exemple, dugui el seu Rostoll cremat —una reflexió sobre el turisme i els canvis que ha provocat a Mallorca— a totes les principals ciutats del país, incloent-hi, evidentment, l’Alguer, Perpinyà o Fraga. Però les institucions hi han de ser.

Igualment, pel·lícules, sèries —quina gran notícia que TV3 i À Punt coprodueixin La fossa, amb actors amb tots els accents de la llengua— i escriptors. Els escriptors han de rodar arreu del territori parlant de les seves obres, o els homenatges a autors que ja no hi són, com Estellés, Rosselló-Pòrcel o Espriu. No pot ser que governs com el balear o el valencià només col·laborin amb la Institució de les Lletres Catalanes quan l’autor és de la seva administració, perquè els autors citats i Ramon Llull, Mercè Rodoreda, Joan Fuster, Montserrat Roig, Joan Francesc Mira, Jaume Cabré o Marta Rojals són de tots.