La revista degana en valencià

El país no és tan petit

Sempre que he sentit la cançó de Llach «País petit» he de negar amb el cap. El nostre país no és tan petit; si de cas, ens l’han empetitit, l’han esquarterat en estats i autonomies i, amb això, ens han creat la sensació que tenim un país petit, com canta Llach, que va de Portbou a Alcanar o de Vinaròs a Guardamar, o que és una illa. El marc mental que té molta gent és el provincial o, com a molt, l’autonòmic espanyol. Això d’anar a Perpinyà a practicar el francès, com critica Aleix Renyé a La llesqueta del septentrió, ha d’acabar.

A molts, ens agradaria que els mitjans de comunicació sensibles a la nostra realitat nacional ampliessin el seu marc referencial, però, per a fer-ho, hi ha d’haver una planificació al darrere. Serviria de res que IB3 o À Punt informassin del temps a tot el domini lingüístic? Potser generaria rebuig en una part de l’audiència, que deixaria de mirar-los i s’informarien en televisions que difonen un marc referencial diferent. Joan Francesc Mira critica en diversos articles que proclames com les de «anomeneu-lo Catalunya» dispara l’anticatalanisme i genera un ambient encara més hostil.

Però queixar-se no basta. Si volem canviar el marc de referència, el marc de pertinença, és imprescindible crear o potenciar símbols compartits. Poden ser cantants, per exemple, com amb la Nova Cançó. Les administracions, des d’ajuntaments a governs, poden ajudar a sortir aquells cantants de la seva zona administrativa. Hi ha públic des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a l’Alguer perquè un cantant faci una gira anual en condicions. Igualment que amb el teatre: hi ha públic suficient perquè Toni Gomila, per posar un exemple, dugui el seu Rostoll cremat —una reflexió sobre el turisme i els canvis que ha provocat a Mallorca— a totes les principals ciutats del país, incloent-hi, evidentment, l’Alguer, Perpinyà o Fraga. Però les institucions hi han de ser.

Igualment, pel·lícules, sèries —quina gran notícia que TV3 i À Punt coprodueixin La fossa, amb actors amb tots els accents de la llengua— i escriptors. Els escriptors han de rodar arreu del territori parlant de les seves obres, o els homenatges a autors que ja no hi són, com Estellés, Rosselló-Pòrcel o Espriu. No pot ser que governs com el balear o el valencià només col·laborin amb la Institució de les Lletres Catalanes quan l’autor és de la seva administració, perquè els autors citats i Ramon Llull, Mercè Rodoreda, Joan Fuster, Montserrat Roig, Joan Francesc Mira, Jaume Cabré o Marta Rojals són de tots.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top