El paisatge interior, una mostra a Cadaqués.

Cadaqués, un dels indrets amb més encant de la Costa Brava. L’edifici del Casino, vetust -un dels clàssics on s’ha concentrat literatura i art juntament amb el bar Marítim o el Boia-, de cara al mar, es va omplint cada cop més a partir de les sis de la tarda. Als pisos de dalt del local que fa de bar i lloc de reunions hi ha diverses sales que s’utilitzen de tant en tant per a efemèrides artístiques. El passat trenta de juny –i fins el dos de setembre- es va inaugurar una exposició on participen artistes vinculats d’alguna manera a Cadaqués. D’estils diversos, totes les obres exposades mostren un ventall de mirades del paisatge que les acull. Entre els artistes que hi presenten les seves darreres produccions trobem el granollerí Jordi Pagès, de llarga trajectòria, que des d’un temps ençà treballa la tècnica collage. La sèrie de collages, titulada “La gota que lluita al mar” que ha triat per a aquesta ocasió són el resultat, en paraules de l’artista, de les seves passejades a un dels llocs més emblemàtics d’aquest paratge coster, Es Cucurucuc –a Cadaqués salen l’article-, una formació rocosa enmig de la mar que ha adquirit una forma triangular semblant a l’aleta d’un tauró.

No és casual que allò que anomenem inspiració o daimon –veu interior, segons els grecs- trobi l’artista enmig d’una passejada, més que no pas, possiblement, en la clausura de l’estudi de casa: per crear cal solitud, però també vida, i aquest acte inicialment contemplatiu, per tant, passiu, pot donar peu a aquella possessió baudelairiana del contemplat amb una major predisposició individual enmig d’un paisatge divers i canviant. Jordi Pagès, encertadament, entén l’art de manera transitiva, és a dir, l’obra que no roman tancada en si mateixa, acabada, sinó que la fa vincular-se amb el món, ésser comunicativa, moure sensori i pensament especialment per la fusió que en fa amb altres disciplines artístiques, fonamentalment, la poesia. Pagès, gran lector de poesia, en altres ocasions ens ha ofert obres, paisatges marítims, habitualment, que van de la mà de versos del més gran poeta francès, Charles Baudelaire, del qual és gran admirador. En aquesta ocasió, però, curiosament la poeta que dona veu als collages és l’Emily Dickinson. I dic curiosament perquè aquí trobem l’exemple clar d’obra que es comunica amb la realitat i que és capaç d’obrir finestres: Emily Dickinson era una poeta d’interiors, d’estatisme, de vida domèstica. La de Pagès és una obra que neix en el moviment i reflecteix la solitud, l’estatisme, certa violència rotunda, la profunditat de la mirada que va a morir a la immensitat de la mar.

Si la imatge, o l’obra pictòrica, no reflecteix l’objecte –resseguim Emmanuel Lévinas-, sinó la sensació que se’n desprèn, aquesta sèrie ens posa en relació amb una melancolia –el roc com l’individu, la lluita permanent contra la violència de la mar, acompanyat d’una poesia intimista- que malda per obrir-se d’alguna manera i abandonar-se a la salvatgia marítima. De poesia i pintura, és ben sabut, pot néixer una estreta relació per l’efecte d’immediatesa que les caracteritza: ambdues són parcel·la embrionària de la imatge, aquella sensació o percepció que se’n desprèn del món, que no és un residu de l’experiència estètica, sinó un fenomen enllà que ha de ser explicat ja no per les lleis de la racionalitat –dels conceptes-, sinó per una mena de pulsió que eixampla la visió, l’esperit, si volem. Des de l’individu, l’obra que s’obre enllà de la subjectivitat closa, i ens fa subjectes-enmig-de-les-coses, espectadors del jo i de l’altre. L’art que emociona, l’art que ens fa plantejar-nos interrogants, l’obra inacabada, infinita, que mena al naixement d’altres obres, que es comunica, que transforma. Es tracta d’un paisatge interior, un món dins del món, que no es conforma només amb aquesta intimitat, sinó que posa en comunicació aquestes dues dimensions en un espai ja fora de l’individu, espai a què és moguda també la poesia que s’hi imbrica.

Amb aquesta lluita dels materials primigenis que en Jordi Pagès ens mostra amb la seva sèrie trobem l’acoblament amable d’una poesia que, a la seva manera, també és violència, excavació i pulsió des d’una solitud que podríem percebre com aterridora. I és que la creació, aquest picar pedra solitàriament, aquest amarar-se de les coses i conjugar-les amb la complexitat individual, el foc creatiu que menciona la Dickinson, té un preu, sovint molt alt: passió amb objecte o no, suggestió de les imatges. La imatge de la pedra que lluita contra la força de la mar, quietud contra moviment, individu contra món, ens fa veure de manera fulminant, també, aquells versos d’aquesta poeta immensa: “No és l’Apocalipsi –açò- que espera/ sinó els teus ulls deshabitats.”