El Palau de la Generalitat com a monument del poble valencià. De la pèrdua dels Furs a l’Estatut d’Autonomia

15/02/2021

Palau de la Generalitat (c. 1935)

Com s’ha explicat en les pàgines precedents, la Diputació de la Generalitat del Regne, institució foral constituïda en 1418, va adquirir en 1422 una casa al carrer dels Cavallers, la qual va donar lloc al nucli originari de l’edifici actual. Entre 1481 i 1482 es compren dues cases contigües i s’inicien obres de condicionament que configuren un edifici de dues plantes rematat per una galeria d’arcs. La construcció de la torrassa s’inicia en 1518 i es perllonga fins al 1585. Conclosa la seua fàbrica, es va procedir a la decoració de les seues estances, on sobreïxen el Saló Daurat i el Saló de Corts o Sala Nova, amb luxosos paviments ceràmics, teginats i pintures, entre les quals són destacades pel seu significat les que representen els tres braços de les Corts.

El 29 de juny de 1707, Felip V promulgava els decrets de Nova Planta que abolien les lleis i les institucions pròpies del Regne de València. Assumides les seues funcions fiscals per la Real Hacienda en 1718, el palau de la Diputació del Regne quedà sense ús. Des d’aleshores fins al 1983, quan el poble valencià recupera l’autogovern i s’hi instal·la la Presidència de la Generalitat, aquest edifici ha passat per diversos usos i vicissituds allunyats de la seua funció original; a partir del segle XIX es va produir un procés d’atribució de valors i significats que el van elevar a la categoria de monument.

L’any 1751 s’hi va instal·lar la Reial Audiència, que fins aleshores s’ubicava al Palau Reial. En aquest moment, en paraules de Teodor Llorente, «los regidores y oidores, extraños al país valenciano, e indiferentes a sus glorias, partieron con tabiques el Salón de Cortes para acomodar a sus menesteres el antiguo edificio, y quedó oculta y casi olvidada su magnificencia, como quedaron también olvidadas y ocultas las perdidas franquicias y libertades». En 1809, durant la Guerra del Francés, es va reunir en aquest saló la Junta Suprema de Gobierno de València, que va recobrar la seua imatge original enderrocant els barandats, netejant els teginats i restaurant les pintures. Finalitzada la guerra, la Reial Audiència va tornar a ocupar l’edifici, però amb un ús compartit amb la primera Diputació sorgida de les Corts de Cadis, que abastava les tres províncies valencianes i per això es va considerar successora de la Diputació foral. Però, la Diputació de València va utilitzar en exclusiva el Saló de Corts fins que es va dissoldre en 1914 amb el règim absolutista de Ferran VII. Restaurades de nou les diputacions durant el Trienni Liberal, en 1820 torna a compartir el palau amb la Reial Audiència fins al 1823, quan tornen a ser suprimides. En 1831 es realitzen obres en les façanes del carrer dels Cavallers i de la plaça de Manises, quan se substitueixen els finestrals gòtics del pis principal per balcons i es rebaixa la galeria d’arcs superior. Afortunadament, aquesta intervenció no va afectar cap element exterior de la torrassa, mentre que l’altre cos, en opinió de Llorente «restaurado y revocado, parece una vulgarísima casa de vecindad». En 1835 es restablien definitivament les diputacions, però en aquesta ocasió la institució provincial s’instal·lava definitivament en el desamortitzat convent del Temple. Segons Teixidor, «en 1845 hubo conatos de venta por parte del Gobierno, que por fortuna no se realizaron». A partir de 1860 s’enderroca l’antic ajuntament o Casa de la Ciutat, situada en el lloc que ocupa el jardí contigu i separada del palau per un estret carreró, la qual cosa permetia obtenir una completa panoràmica de la façana de la torrassa des de la plaça de la Mare de Déu que ressalta la seua monumentalitat.

Amb el triomf de la revolució burgesa es consolida la idea d’estat-nació i la història esdevé fonament per a la legitimació de la identitat nacional. Una història que es manifesta en els documents, a partir dels quals es construeix el relat dels fets, i en els monuments com a testimonis d’esdeveniments o èpoques glorioses. Però, en paral·lel a aquest procés de centralització, en molts països europeus van començar a sorgir moviments regionals perifèrics que tractaven de reivindicar una identitat pròpia a partir de la llengua, el folklore, el paisatge i, com no, de la història i del patrimoni. Al territori valencià, el Romanticisme cultural de mitjan segle XIX va donar pas al moviment de la Renaixença, l’activitat del qual va reeixir de forma especial entre 1880 i 1910. La història del poble valencià troba el moment d’esplendor en l’època foral, quan gaudia de furs propis que possibilitaven el seu autogovern. Per això, en les primeres llistes de monuments emblemàtics de la ciutat de València confeccionades a finals del segle XIX, ja despunten de forma unànime la Llotja, la Catedral, el convent de Sant Doménec, les torres de Serrans i de Quart i el palau de la Generalitat; tots ells edificis medievals que reflectien l’època daurada de la València gòtica i simbolitzaven el passat foral.

En aquest context, l’edifici experimentà un procés d’atribució de valors i de significats. Entre els primers destaquem el valor històric, que s’aferma amb l’estudi de les dades que aporten els documents. Francesc Xavier Borrull va publicar en 1834 la primera monografia sobre l’edifici amb el títol Descripción del magnífico edificio de la antigua Diputación de este Reino y ahora de la Real Audiencia. El seu contingut va ser difós en obres posteriors, com ara la Guía Urbana de Valencia (1876) del Marqués de Cruïlles, Valencia antigua y moderna (1887) de Constantí Llombart, o el capítol que va dedicar Teodor Llorente dins la seua guia Valencia (1889), que contribuïren a estendre el coneixement d’aquest edifici entre el veïnat de València i les persones forasteres. I ja en el segle XX, José Martínez Aloy va publicar en 1909 La casa de la Diputación, que completa amb noves dades l’obra de Borrull.

Amb la desaparició del Palau Reial de València, l’edifici de la Diputació adquireix un significat especial, per la qual cosa Llorente el qualifica en 1889 com a «monumento glorioso de las libertades forales, testimonio perenne de la intervención del país en su propio gobierno». A la qual cosa afegia Martínez Aloy: «porque de las grandezas de nuestro reino, del honor de nuestros mayores, de la gloria de nuestros artistas, de nuestras propias libertades, es arca santa, fiel testimonio, bien ganada ejecutoria, la casa de la Diputación».

I d’aquesta atribució de significats es deriva la restauració per tal de recuperar la seua imatge original i conservar-la en vistes a la transmissió al futur. Per això Roc Chabàs, en l’edició de l’obra de Teixidor feta 1895 afirmava que «es cuestión de honra para Valencia el restaurar sus monumentos, ya que son pocos. Loable es el celo de su Excmo. Ayuntamiento en las obras emprendidas en la Lonja y Torres de Serranos, y creemos que la Diputación Provincial no hará menos con el Palacio de la antigua Diputación del Reino el día en que pueda disponer de él sin cortapisas, como á señora del mismo». Aquell desig s’acomplia l’any 1923, quan la Diputació es va instal·lar al palau del carrer dels Cavallers i l’Audiència es traslladava a l’edifici de l’antiga Duana. El mateix any començava també una nova fase de restauració sota la direcció de Vicente Rodríguez Martín, arquitecte de la Diputació i membre de la Comissió Provincial de Monuments: es recupera la imatge de la façana gòtica amb l’eliminació dels balcons construïts al segle XIX, la reposició de les finestres coronelles, la galeria de finestres de la planta sota coberta i les portalades de mig punt anterior i posterior. Així, es complien els ideals plantejats per alguns autors del segle XIX de tornar el monument a la seua forma pristina. Tot aquest procés d’atribució de valors i significats rebia el  reconeixement des de l’àmbit jurídic amb la declaració de Monument Historicoartístic Nacional per decret de 3 de juny de 1931.

Finalitzada la Guerra Civil, davant la falta d’espai, s’expropien les cases confrontants fins al carrer de Sant Bertomeu. L’aleshores arquitecte de la Diputació, Luis Albert, plantejà l’ampliació de l’edifici amb un nou pati i la construcció d’una nova torrassa idèntica a la ja existent, amb la qual cosa es pretenia materialitzar una suposada proposta de l’any 1580 que no s’havia dut a terme. Així, es recorria de nou a la història per a justificar l’assoliment d’un edifici ideal, imaginat, al més pur estil de Viollet-le-Duc, que atorgaria al palau la imatge amb què ha arribat als nostres dies. Les obres es van executar entre 1944 i 1951.

Amb la promulgació de l’Estatut d’Autonomia, l’1 de juliol de 1982 la Diputació de València va cedir voluntàriament l’edifici a la Generalitat. En un primer moment el van compartir les Corts, que celebraren la seua primera sessió el 4 de març de 1983 al Saló de Corts, i la Presidència. Les Corts es traslladaren a l’antic palau dels Borja en 1984 i l’edifici quedà definitivament com a seu de la Presidència del Govern Valencià. Així, després de més de dos segles i mig, l’antiga casa de la Diputació General del Regne, convertida en monument, tornava a ser ocupada per una institució pròpia de l’autogovern del poble valencià.

Palau de la Generalitat (1909)