La revista degana en valencià

El palau de Raga

15/09/2020

#postals

Peu de foto: El palau de Raga, al carrer de Baix del Carme

Sabem que la «vida normal» no tornarà. Potser la sensació d’invulnerabilitat, de progrés sense aturador, de seguretat i de confiança en el futur, no era més que una il·lusió. Un autoengany propi d’unes generacions que havíem tingut la sort de viure en un racó de món sense guerres ni epidèmies en un bon grapat d’anys: el paludisme era un record estrany, la sida un problema de descastats i la immigració un drama televisiu. Moltes persones dedicades a la medicina i a la cooperació ens recordaven ara i adés que l’oasi era fràgil; des de la filosofia i l’economia ens advertien de l’extenuació del planeta i de l’exasperació del capitalisme. Però nosaltres, feliços i enfitats, miràvem cap a un altre costat.

Ara, tancats a casa, ens observem a l’espill: despentinats i desconcertats, més cansats cada dia. Al principi del confinament, eixíem a aplaudir a les huit amb entusiasme, però en el moment d’escriure aquestes línies, a primeries de maig, els aplaudiments ja no són tan intensos. S’imposa la xillerissa de les oronetes i, a pesar del candiment, done gràcies que ningú del veïnat gosa rematar la jornada amb cassolades feixistes.

Tanmateix, al meu carrer hi ha un al·licient especial que garanteix una certa vitalitat en el gest de les huit. Aplaudim pel personal sanitari, sí, però en particular homenatgem les persones que viuen i treballen a la residència de majors del palau de Raga. Amb la mascareta, els guants i la roba blanca, saben que part de l’ovació és, directament, per a elles i ells. De tant en tant, ixen al balcó algunes iaies i assistents i ballen al ritme de la música que sona des de dins de l’edifici.

Les residències han esdevingut un símbol tràgic d’aquesta crisi. Han revelat la seua pitjor dimensió, amb una quantitat de víctimes mortals que fa feredat, però al mateix temps ens han parlat de coratge i tenacitat, de professionalitat i dedicació, de compromís amb els altres, per molt adverses que siguen les circumstàncies. Però el palau de Raga no és un símbol tan sols per això: és un emblema de València, de la gent que lluita i persevera. Situat en una de les vies més antigues de la ciutat, el va fundar una rica família d’Alpont, els Martínez de Raga (no debades, en aquell poble dels Serrans hi ha un carrer homònim). Durant el segle xix, la família Martínez de Quirós feu reconstruir l’edifici amb l’estil neoclàssic que ha perdurat en la façana. Es tracta d’un casalot notable, amb un jardinet propi, que entre 1940 i 1968 acollí l’escola de la Institució Teresiana, un centre on es practicà un ensenyament avançat que encara recorda, amb una barreja de nostàlgia i orgull, el veïnat autòcton. En els noranta, de la mà de la malaguanyada arquitecta Cristina Grau, el palau es va reformar en profunditat i es va condicionar com a residència per a la tercera edat.

Testimoni de les grans epidèmies de còlera, de l’ascens i caiguda de la noblesa valenciana, de la guerra civil, de la riuà i del desig de renovació pedagògica, el palau de Raga es converteix ara en un símbol d’aquesta societat trasbalsada per la pandèmia de la covid-19, però que treballa dia rere dia per fer d’aquest món un lloc sense oblit ni desfeta, més just i més habitable.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top