El Papa de totes i tots

El papa Francesc rebent en novembre de 2016 un exemplar de la revista Saó que li va lliurar l’escolapi valencià Francesc Mulet i Ruís. Era la revista núm. 419 i el Quadern estava dedicat a analitzar la seua figura. Foto: Catalunya Religió.

 

Dilluns 21 d’abril, dilluns de la huitava de Pasqua de l’Any Jubilar de l’Esperança – 2025, Déu Pare va cridar a la seua casa celestial al papa Francesc, qui des del 13 de març del 2013 regia la Santa Església de Déu com a Successor de l’apòstol Sant Pere.

Han estat dotze anys d’un pontificat relativament breu, però molt ric en eixa real posada en pràctica de les determinacions del Concili Vaticà II que ja van començar amb Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II i Benet XVI.

Jorge Mario Bergoglio va nàixer a Buenos Aires (Argentina) el 17 de desembre de 1936, fill de Mario José Bergoglio i de Regina Maria Sívori. Van ser cinc germans, essent ell el major de tots ells. Estudià amb els salesians i amb els jesuïtes i es va graduar com a tècnic químic.

Cridat per Déu a ser jesuïta, ingressà al Seminari i Noviciat de la Companyia de Jesús l’any 1957. Va ser ordenat prevere el 13 de desembre de 1969, uns dies abans de complir 33 anys. Durant 1972 i 1973 exercí com a mestre de novicis a la residència Villa San Ignacio de Villa de Mayo (Argentina).

En juliol de 1973 fou nomenat provincial dels jesuïtes argentins, càrrec que ocupà fins a 1979. Vint dies abans del seu nomenament com a provincial, el general dels jesuïtes, Pedro Arrupe, li encarregà transferir l’administració de la Universitat del Salvador de la Companyia de Jesús a una agrupació de laics. L’any 1974 designà rector a Francisco José Piñón, qui va exercir el càrrec fins a 1980.

L’any 1976, a causa del colp d’estat portat a terme pels dictadors Jorge Rafael Videla i Eduardo Massera, l’Argentina patí una dictadura militar que va perseguir i assassinar a diversos sacerdots, en especial als vinculats al Moviment de Sacerdots per al Tercer Món, al moviment de “curas villeros” i a la teologia de l’alliberament. Era més que clar que la dictadura no mirava amb bons ulls al Padre Jorge, el futur papa Francesc.

Des de 1980 fins a 1986  va ser rector del Colegio Máximo de San Miguel i de les Facultats de Filosofia i Teologia d’eixa casa de formació. També va ser el primer rector de la parròquia del Patriarca Sant Josep, ubicada a un barri humil del partit bonaerenc de Sant Miquel.

Entre 1990 i 1992 va ser destinat per la Companyia a la ciutat argentina de Còrdova: diuen alguns que aquest trasllat va ser com una mena de càstig sobre Bergoglio. Ell mateix va definir aquest moment com “de purificació interior”, com “una nit amb certa foscor interior”.

El bon Déu sabia ben bé el què feia. Després d’una gran activitat com a professor de Teologia, va ser elegit per a ser bisbe per part del Papa Joan Pau II. El 27 de juny de 1992 fou consagrat bisbe per a exercir com a auxiliar de Buenos Aires, essent arquebisbe Mons. Antonio Quarracino.

En faltar aquest arquebisbe, Bergoglio va ser anomenat pel papa Joan Pau II arquebisbe de Buenos Aires i primat de l’Argentina, el 28 de febrer de 1998.

Tres anys més tard, exactament el 21 de febrer de 2001, el papa Joan Pau II el creà cardenal de la Santa Romana Església i treballà molt en la pontifícia comissió per a Llatinoamèrica, la congregació per al clergat, per a la família, per al culte diví, així com a la Secretaria General per al Sínode dels Bisbes i a la congregació per als Instituts de vida consagrada i Societats de vida apostòlica.

Va ser president de la conferència episcopal argentina durant dos períodes: des de novembre de 2005 fins a novembre de 2011. Li agradava mantindre sanes relacions amb tots els col·lectius socials, foren catòlics o no.

Va reforçar molt la tasca pastoral a les parròquies i va augmentar la presència dels sacerdots a les “viles” (barris marginals); tot això va fer que la gent el coneguera com el bisbe dels pobres. Sempre visqué en senzillesa i humilitat tant a Buenos Aires com a Roma. En complir els 75 anys va presentar la seua renúncia, tal com mana el CIC.

Després del llarg pontificat de Joan Pau II, va ser elegit Papa el cardenal Ratzinger, que prengué el nom de Benet XVI. Però el papa Benet renuncià lliurement al càrrec de Successor de Sant Pere el 28 de febrer de 2013.

Els cardenals reunits novament per a elegir Papa optaren majoritàriament pel cardenal Bergoglio: reformista, amb edat i capacitat per a reformar la Cúria Romana.

El 13 de març de 2013, durant el segon dia del conclave, el cardenal argentí va ser elegit Papa i prengué el nom de Francesc (en homenatge a Sant Francesc d’Assís). La solemne Missa d’Inici del Pontificat es va celebrar a Roma en la solemnitat de Sant Josep, el 19 de març de 2013.

El papa Francesc, al llarg del seu pontificat, ha insistit de diverses formes i maneres en què cada persona, totes les persones, hem de saber mantindre una bona relació amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tot el que s’ha creat per Déu.

Francesc estava convençut que el camí que el Senyor espera de la seua Església per al segle XXI és el camí de la sinodalitat (comunió, participació, missió).

Com és de suposar, les preocupacions del papa Francesc han estat múltiples al llarg d’aquests dotze anys.

Jo destacaria: la preocupació per totes les famílies, per tots els joves, per l’Amazònia, per una renovada evangelització del nostre món, per les relacions entre la fe i la raó, pel medi i per un desenvolupament sostenible, per la fraternitat humana i l’amistat social, per la cura de la creació, per una renovada devoció al Cor de Jesús, per la santedat en la vida quotidiana, per una ecologia integral, per la confiança en Déu, per la reforma dels estudis eclesiàstics, per les víctimes, pels migrants, pels més pobres, etc.

Si al papa Francesc li va pertocar presidir les exèquies del seu predecessor, l’emèrit Benet XVI, el 5 de gener del  2023, ara li correspon al cardenal Farrell presidir les de Francesc. Farrell estarà assistit pels cardenals Re i Mamberti. El conclave que elegirà al Successor del papa Francesc començarà entre el 6 i l’11 de maig del 2025.

Mentre, preguem, esperem i confiem.

Josep Vicent Martínez, prevere de la diòcesi de València, abril del 2025.