Tens 0 productes a la teua cistella
L’11 de febrer de 2013, Benet XVI anunciava públicament la renúncia al pontificat, fet que va sorprendre a tothom, ja que feia 598 anys que no passava una cosa així. Semblava que s’obria una nova era en l’Església catòlica, i així va ser. El 13 de març del mateix any, al balcó central de la basílica de Sant Pere va aparéixer Jorge Bergoglio, qui es convertia en el primer papa llatinoamericà de la història i triava el nom de Francesc. En les primeres paraules, Francesc va fer pensar al món que l’Església prenia un nou rumb.
El papa Francesc se n’ha anat l’endemà del Diumenge de Resurrecció. Casualitat de la vida, i de la mort. Ara comença el temps d’anàlisi de la seua figura i del paper que ha desenvolupat com a màxima autoritat de l’Església catòlica, però el ben cert és que és un papa que no ha passat desapercebut, que tenia seguidors fidels i també enemics, alguns d’ells d’alta volada, fins i tot al Vaticà.
La darrera aparició en públic va ser justament el dia anterior, el Diumenge de Resurrecció. S’havia reunit amb el vicepresident dels Estats Units d’Amèrica, i no es pot oblidar que les seues últimes paraules públiques van ser per a mostrar compassió, misericòrdia i justícia per a les persones immigrants, paraules que per a alguns catòlics, tant d’allà com d’ací, sembla que els esmussen perquè estan defensant i fent, si poden, tot el contrari.
Del papa es diran moltes coses, però n’hi ha una que és fonamental: ell va intentar adaptar l’Església al segle XXI, lluitant contra les persones que semblen estar, encara, al segle XV. Un sector molt important li demanava més rapidesa, més decisió, més realitats, sense oblidar que, malgrat ser possible l’acceleració, l’estructura de l’Església catòlica és la que és i encara hi ha molta visceralitat i integrisme. Per això molestava tant el papa Francesc: recordem que algunes persones van arribar a fer missa per la mort del papa, una manera diferent de demostrar la fe, l’esperança i la caritat; fins i tot hi ha algun bisbe que criticava Francesc perquè parlava molt de les persones i poc de Déu. És molt difícil negar-li tots els gestos, i les accions, que va fer contra algunes aliances morals i espirituals que no havien tingut mai present la pobresa. També va entrar en canyarets dels quals no va eixir indemne o sense acabar d’aconseguir el que volia: el paper de la dona a l’Església, l’homosexualitat, les guerres d’Ucraïna i Palestina…
Una altra de les seues característiques és la forma de ser: la franquesa, la bonhomia, la frescor humana sent el papa. El seu humor espontani, sincer, que intentava no irritar. Aquesta manera de ser va ser fonamental perquè guanyara molta simpatia dins i fora de l’Església, Milei a part.
Democratitzar l’estructura de l’Església ha estat també una constant en la seua vida papal. No defugia els escàndols, reduïa l’ostentació i les mostres excessives de riquesa, de luxes innecessaris. Ell era més de parlar, de negociar, de veure els rectors, bisbes i cardenals com a responsables de fer tot el possible per escoltar la societat, les persones que integren les parròquies. I, els valencians i valencianes també posem en el seu haver que nomenara un bisbe valencià per a ocupar el palau arquebisbal.
Recordem que Saó va dedicar un Quadern, l’octubre de 2016, al papa Francesc, amb articles de Francesc Mulet, Bernabé Dalmau, Jordi Llisterri i Míriam Díez. A més, també hi ha una entrevista al teòleg Ximo Garcia-Roca, que desgrana la figura de Francesc i tot el que representa, contingut que es tornarà a publicar a la pàgina web revistasao.cat.
Bon viatge i moltes gràcies pel compromís.
Revista número 512, pàg. 7. Abril 2025.
