Tens 0 productes a la teua cistella
La dimensió pública del ministeri papal motiva una allau d’ocasions de donar a conèixer el propi pensament. Forma part d’aquest servei de bisbe de Roma i, per tant, de pastor universal. Tot això, amb una irradiació que va més enllà dels límits del món catòlic, i àdhuc cristià, fins a tenir un ressò arreu de la terra.
Un dels errors en què és més fàcil caure, quan ens apropem a tot aquest mar immens de documentació i d’informació, és el de no saber distingir el valor de cada text o al·locució, fins a mesclar tot el que pugui sortir de la boca o de la ploma del sant pare. Això provoca una notable confusió i fins i tot una manca de respecte, quan no apliquem al papa allò que en teologia s’anomena «la jerarquia de les veritats». En aquest cas hauríem de dir «la diversitat de registres». Tot ho posem al mateix sac.
És clar que qualsevol parlament o escrit del sant pare mereix el màxim respecte i està sota la seva responsabilitat: tant per la matèria que tracta, com pel raonament que en fa, independentment de qui sigui l’autor material d’allò que expressa.
Quan el jove teòleg Joseph Ratzinger fou escollit pel cardenal Joseph Frings, de Colònia, per assessorar-lo en la preparació del Concili Vaticà II, l’esmentat cardenal dictà una conferència en diverses ciutats europees. El papa Joan XXIII l’en felicità pel contingut. Frings, humil, li digué: «Me l’ha escrita el jove teòleg Ratzinger». El papa bo li comentà: “A mi també m’escriuen els discursos”.
L’anècdota –simpàtica a tres bandes– mostra que és impossible que un cardenal, que un papa, elabori personalment tot allò que diu o escriu. Però això no permet pas la desestimació de certes preses de posició. Al contrari, de la mateixa manera que el millor escriptor sap quan cal consultar el diccionari, també la qualitat d’un papa serà proporcional a la capacitat de saber què cal fer personalment i en quins casos cal assessorar-se parcialment o del tot.
El papa Francesc, com tots els papes, a part els documents de caràcter jurídic o administratiu que porten la seva signatura, genera textos majors i menors. Com que portem relativament pocs anys de pontificat, és fàcil recordar quins són els majors. Dues encícliques: Lumen fidei (2013) –amb manifesta redacció del papa emèrit Benet– i Laudato si´ (2015). Dues exhortacions apostòliques: Evangelii gaudium (2013) i Amoris laetitia (2016). Amb ells no sols ha transmès la doctrina sobre l’Any de la fe que se celebrava quan el papa Ratzinger es jubilà, sinó que ens ha ofert el programa de les prioritats del seu pontificat, la síntesi d’un Sínode sobre la família celebrat en dues etapes i un toc d’alerta sobre el respecte a la creació.
Tots aquests temes variats, que evidentment han necessitat assessorament a causa de la seva extensió i la complexitat dels temes tractats, marquen ja d’entrada un estil. Cada papa, cada persona, té el propi estil. I per això podem parlar d’estil bergolià, com podríem trobar un estil ratzingerià o wojtylià. El cas és que la varietat d’estils no sols enriqueix successivament l’Església i fa que doni respostes a les necessitats dels temps sinó que, malgrat les diversitats personals, el magisteri dels papes va acumulant tot un bagatge doctrinal que alimenta la fe i la comunió dels fidels.
Aquí, abans de tirar endavant, em permeto al·ludir a la saviesa del gran teòleg del segle XX que fou el pare Yves Congar. Ell es queixava que, amb papes tan excel·lents, la col·legialitat episcopal promoguda pel Concili quedaria frenada. Tenia tota la raó, però no tant per culpa dels papes com pel progrés dels mitjans de comunicació i per la valoració que en fan els catòlics mateixos. I aquí sí que em queixaria rotundament d’allò que he insinuat al començament de la manca de distinció al moment de valorar pronunciaments papals.
Per això, alhora que invito a donar la màxima importància als quatre documents majors esmentats del papa Francesc, expresso el meu desacord al desproporcionat ressò que solen tenir les declaracions verbals del papa actual en tornar dels viatges apostòlics o de les homilies diàries a la capella de l’hostatgeria Santa Marta. Per bé que expressen amb espontaneïtat el que el papa pensa, la improvisació a voltes li fa un mal servei. Tots recordarem que el portaveu Federico Lombardi sovint havia de matisar frases ambigües que havien aixecats polsegueres per part dels mitjans.
Dit això, hi ha altres sèries de documents. Deixem a part les al·locucions de caràcter civil; per exemple, els discursos al cos diplomàtic o a les autoritats en els viatges apostòlics, que sol elaborar la Secretaria d’Estat. Fixem-nos d’una manera especial en les reflexions de les audiències generals i les homilies: es fa difícil distingir quines catequesis de les audiències són de redacció personal o bé les ha encarregades a algun col·laborador. En canvi, sí que en general les homilies i els discursos abans de l’Àngelus dominical, encara que els llegeixi, porten l’empremta personal. S’hi nota el fruit de la meditació de la paraula de Déu. Però és que, a més, hi ha dos elements formals característics. Un d’ells és facilitar la mnemotècnia. Per aquest motiu, sovint procura sintetitzar l’ensenyament en tres paraules, que a vegades fa repetir als oients. L’altre element és el d’un vocabulari propi, que té les arrels en el seu passat argentí. D’aquesta manera s’han popularitzat expressions com «perifèries existencials», «cultura de l’exclusió (descarte)», «sentor d’ovella», «provocar enrenou (hacer lío)», «la Mare de Déu que desfà nusos (desatanudos)», «la guerra mundial per etapes»…
Naturalment, aquest vocabulari també respon al pensament que Mario Bergoglio es va formar en l’època de plenitud, que jo considero que va ser la de provincial jesuïta. De fet, ell que com a arquebisbe llatinoamericà tingué un paper preponderant en la redacció del Document de l’Assemblea d’Aparecida (2007), sol parlar més d’evangelització en la línia de l’Evangelii nuntiandi de Pau VI que no pas de la nova evangelització promoguda per Joan Pau II. Això s’explica cronològicament pel fet que, havent nascut el 1936, la seva maduresa intel·lectual es forjà en els immediats anys després del Concili Vaticà II.
Totes aquestes consideracions, que potser algú podria formular d’una altra manera, ens ajuden a comprendre l’utillatge del papa actual en la transmissió de la fe. El que sí que és bo de fer notar és que ell, que no ha dissimulat l’austeritat assumida per la seva professió de religiós jesuïta, mostra un esforç reeixit a comunicar aquesta fe en un tot planer, amb un llenguatge de proximitat que troba confirmació en els sovintejats gestos d’apropament i de consol en el contacte amb els desvalgut.
En aquesta mateixa línia hem de situar la promulgació de l’Any sant de la misericòrdia, amb tot el que ha suposat de valoració d’aquesta virtut central que explica la identitat mateixa de Déu («El nom de Déu és misericòrdia» porta per títol el llibre converses amb Andrea Tornielli). No ens equivocaríem, em sembla, si pronostiquéssim que el concepte de misericòrdia serà la clau per a identificar i interpretar el seu pontificat, tal com per a Joan XXIII ho fou la paraula aggiornamento.
En tot cas, ens trobem amb un pontificat que, per breu que pugui ser –el papa Benet ha obert el camí de la jubilació papal i el papa Francesc complirà la vuitantena el proper desembre–, haurà marcat decisivament la singladura de l’Església a l’inici del tercer mil·lenni. Podem parlar, doncs, d’un nou estil bergolià.
Bernabé Dalmau, monjo del monestir de Montserrat i director de la revista ‘Documents d’Església’.
Revista número 419, pàgs. 25-27. Octubre 2016.
El papa Francesc: l’envit de l’alegria. Nº 419- Octubre 2016
