El Papa ‘Franciscus’ i les seues encícliques II. L’encíclica jesuítica. El cor com a eix

En el número anterior (Saó, 511) vam comentar els escrits del papa Franciscus que tenien un caràcter més naturalista, francescà podríem dir-ne, pròxim a la visió de sant Francesc d’Assís (s. XIII) de qui es declarava seguidor. És cert que la primera de les encícliques d’aquest papa, Lumen Fidei (‘Llum de la fe’), havia sigut d’índole teologal, però les dues següents les va dedicar a la temàtica ecologiconaturalista.

La primera d’aquesta temàtica, Laudato Si’ (‘Lloat sigues’), la va referir a la cura de la casa comuna i als problemes ambientals que afronta la humanitat, i la segona la va dedicar a la fraternitat global i la va intitular Fratelli Tutti (‘Germans tots’), que era com sant Francesc es dirigia a tota la gent.

En la mateixa línia a favor d’integrar en el pensament cristià la conservació de la natura es poden considerar les exhortacions apostòliques Laudate Deum (2023), on alerta sobre la crisi climàtica; i Querida Amazonia (2010), amb títol oficial en portugués (i castellà), en contra de la destrucció de l’ecosistema amazònic, les poblacions humanes incloses.

 

La darrera encíclica

La quarta i última encíclica de Franciscus, Dilexit nos (‘Ens va amar’, 2024), tracta una devoció més pròpia de l’orde jesuïta al qual pertany Jorge María Bergoglio, la del Sagrat Cor de Jesús. De fet, el subtítol ho deixa clar: «Sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist». En ella, el papa farà diverses al·lusions a la importància del cor i de l’affectus (afecte) i de la necessitat d’«entrar en el cor de Jesús», tot tan propi de sant Ignasi de Loiola i la tradició espiritual jesuítica.

Igual que les encícliques d’esperit francescà es presten a comentaris sobre les interrelacions entre Natura i Religió, l’objectiu de la darrera encíclica, la devoció al Sagrat Cor de Jesús, també conté elements històrics, simbòlics, teològics o biològics que paga la pena intentar entendre i contextualitzar. Perquè el significat cultural i el simbolisme d’un element tan purament biològic com és el cor, resulta sorprenent. I tot i la seua disparitat amb els coneixements actuals sobre eixe òrgan animal i humà, continua representant una font d’inspiració «de llarga durada». Un fet que mereix una reflexió com la que de forma valent abordava Franciscus a l’inici de l’encíclica: «Per a expressar l’amor de Jesucrist sol usar-se el símbol del cor. Alguns es pregunten si hui té un significat vàlid».

 

Antecedents immediats

Des de fa segles sabem que el cor és només la bomba que impulsa la circulació de la sang pel cos dels vertebrats i, si fa no fa, en alguns invertebrats. Una simple bomba d’impulsió, un múscul, de cap manera seient de sentiments ni de l’essència de l’ésser humà.

Però, culturalment, és més, molt més. Des de fa milers d’anys ha vingut carregat de significats sense els quals no es pot entendre la nostra cultura, incloent no tan sols aspectes religiosos o rituals litúrgics, sinó metàfores literàries, artístiques i socials; incloent-hi, clar, el tema del Sagrat Cor de Jesús (i el de Maria, no ho oblidem). I continuem utilitzant-lo com a símbol en devocions tan profundes com la del Sagrat Cor, o en coses més mundanes com l’expressió de l’amor en l’escorça dels arbres, o en les comercials festivitats del suposat Sant Valentí…

De fet, una de les icones que més èxit ha tingut en el cristianisme posterior a la Contrareforma ha sigut el Sagrat Cor, icònicament representat per Jesús vestit de blanc, en majestat, en actitud de beneir i assenyalant el seu cor encerclat per una corona d’espines. Aquesta advocació, que es va generar en el segle XIII a partir de les visions de les santes Matilde i Gertrudis, va ser assumida per personatges com el franciscà sant Bonaventura (en Vitis mystica; s. XIII). Posteriorment va rebre el suport d’uns altres igualment significatius, com la carmelita santa Teresa d’Àvila (o de Jesús); els oratorians sant Felip Neri (el fundador) i sant Francesc de Sales (patró de la família salesiana creada per sant Joan Bosco); o els jesuïtes sant Ignasi de Loiola, sant Francesc Xavier, el valencià sant Francesc de Borja (tercer general de l’orde), sant Pere Canisi (autor del primer catecisme) o sant Lluís Gonçaga, entre d’altres.

La veneració al Sagrat Cor va prendre relleu a partir del segle XVII per obra de santa Marguerite-Marie d’Alacoque, que li va atribuir una sèrie de promeses per a la humanitat, com ara la salvació eterna per a aquells que completaren la devoció dels nou primers divendres de mes, o que ompliria de benediccions les llars on figurara en lloc preeminent la imatge del Sagrat Cor. En el mateix segle, el sacerdot francés sant Joan Eudes va escriure obres teològiques dedicades al Sagrat Cor de Maria i va fundar congregacions religioses sota eixa advocació.

Els jesuïtes van ser els grans impulsors de les devocions als Sagrats Cors. A Espanya van tindre molta anomenada les visions místiques del jesuïta Bernardo de Hoyos (1711-1735) a Valladolid, que l’induïren a afirmar que el culte del Sagrat Cor regnarà (atenció a la paraula) als països hispànics.

Malgrat tot, la devoció va anar disminuint a causa de diversos factors, com ara (i en paraules del carmelita André Dérumaux, 1950) la representació pictòrica de mal gust, les estampes mel·líflues i sentimentals, el llenguatge forçat en les oracions que se li dediquen, l’èmfasi en el cor físic, la pràctica d’identificar el Sagrat Cor amb la Persona de Crist, l’ús dubtós de les promeses fetes a santa Margarite-Marie, la dificultat de consolar Jesús ara pels seus patiments de vint segles enrere, etc.

 

La darrera empremta jesuítica en el tema del sagrat cor

Va ser l’erudit jesuïta alemany Agustí Bea, confessor personal del papa Pius XII (Giovanni Pacelli), qui va impulsar de l’encíclica papal Haurietis Aquas (‘Tindreu aigües’, 1956) dedicada a la devoció al Sagrat Cor de Jesús tot commemorant el 100é aniversari de l’establiment de la festa corresponent pel papa Pius IX (Giovanni Maria Mastai-Ferretti).

I ara, darrerament, el 24 d’octubre de 2024, festivitat de Sant Antoni Maria Claret, fundador de la congregació religiosa dels Fills del Cor de Maria (Cordis Mariae Fillius, 1849), els claretians, en la triple versió masculina, femenina i per a seglars, Franciscus ha volgut deixar imprés el seu pensament amb l’encíclica Dilexit nos sobre un tema tan controvertit com interessant, el de la relació entre el cor simbòlic i el físic. Per a parlar-ho en un proper article.

 

 

 

Revista número 512, pàgs. 14-15. Abril 2025.