El papa ha predicat en el desert?

Reflexions d’un televident valencià, a Mallorca estant.

Predicar en el desert és una frase feta que significa intentar inútilment convéncer ningú, per exemple donant consells a qui no vol rebre’ls; o siga, perdre el temps en va.  En realitat qui predicava en el desert era Joan el Baptista, però no tots li feien cas, concretament ni els fariseus ni els saduceus, que eren partits conservadors d’aquella època, similars al PP espanyol actual. Així començà a formar-se la frase feta al·ludida i altres.

El recent viatge del papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i Canàries, ha tingut diverses lectures, com era d’esperar, per la varietat i la profusió dels actes que s’han realitzat, per la profunditat dels sermons papals i de les preguntes d’alguns assistents i les respostes del papa, en els actes preparats a l’efecte. Naturalment, amb interessos tan diferents i de vegades tan enfrontats entre els polítics i els servidors socials i les necessitats reals d’una societat amb tantes diferències culturals i religioses com la nostra, el conjunt de problemes que se li exposaven al papa, als quals responia de manera molt agustina i didàctica, era com un maremàgnum, però no per a Lleó XIV, que es complaïa amb l’oportunitat de fer-se oir.

L’apreciació que tenim de les coses sabem que depén de com les mirem, des d’on les mirem, per què les mirem i per a què, o siga que tot depén dels prejudicis des dels quals veiem les coses i estic convençut que la majoria dels assistents als actes tenien molt clar tots aquests interrogants i volien veure i escoltar el papa a qui ja valoraven de forma indubtable.  A ser possible molts també tractaven d’aconseguir que el papa beneís els seus fills, molts d’ells nadons, aprofitant l’oportunitat que oferia el vehicle amb el qual es desplaçava el papa, un papa-mòbil sem-descobert i fàcilment accessible, de manera que molts ho aconseguien gràcies a la benevolència del papa, que mostrava la seua satisfacció.

Des del meu punt de vista, el viatge del papa ha obeït als interessos espirituals catòlics, però la Constitució defineix l’Estat com aconfessional, és a dir que situa l’Estat espanyol al marge de totes i de qualsevol confessió religiosa en concret, cosa que hauria de comportar que no s’involucraren els poders civils amb les activitats estrictament religioses i crec que això s’ha aconseguit, malgrat que alguns opinen el contrari. Crec que hi ha hagut col·laboració del govern, però sense anar més enllà de la que s’ha de prestar a qualsevol altre projecte del mateix tipus de què ha desenvolupat l’Església catòlica en aquest viatge papal. Es dona la circumstància que els objectius papals respecte dels immigrants i dels grups més necessitats d’ajuts socials, coincideixen amb els mateixos objectius del govern de progrés que presideix Pedro Sánchez, la qual cosa facilitava un bon enteniment, del qual podien i poden quedar exclosos, pels seus posicionaments contraris, els dos partits de la dreta i l’extrema dreta espanyola. En tot cas, l’acompanyament de la Jefatura de l’Estat i dels governs central i autonòmics, ha estat el protocol·lari. Naturalment, també s’han de poder acordar altres col·laboracions cíviques, culturals i assistencials amb altres confessions religioses, si ho demanden. Així, doncs, el viatge del qual parlem s’ha de considerar un cas molt assenyat de col·laboració entre l’Estat i les autonomies, amb l’església i eventualment amb el Vaticà, en els temes concrets i delimitats, que he ressenyat. En el cas de Catalunya, el viatge papal ha girat també al voltant de la construcció de la Sagrada Família i del centenari de la mort d’Antoni Gaudí amb la benedicció d’una de les torres més importants de la basílica, la Torre de Jesús, que ha estat un dels actes més impactants del viatge papal. El tracte que ha rebut la llengua catalana per part del papa també ha estat exemplar i oportú, com després comentaré.

En aquest marc, la col·laboració entre les institucions polítiques, les socials i les religioses, repetisc que ha estat assenyada per totes les parts i la voluntat de Lleó XIV de respectar aquesta col·laboració ha estat tan evident que crec que ha marcat un protocol que pot ser que el Vaticà intentarà repetir en altres visites papals a altres estats pareguts a l’espanyol. També crec que s’ha evitat qualsevol fricció que s’hauria pogut produir per la tradicional posició de prepotència de la Conferència Episcopal Espanyola que, s’ha curtcircuitat, amb habilitat i sembla que amb la intervenció directa del cardenal Omella.

Hi ha, però, aspectes concrets que algú pot considerar que no han estat tractats com s’esperava, com és el cas dels abusos sexuals per part del clero, que segons les víctimes s’havien d’haver tractat amb més profunditat, però que el papa considera que han de ser objecte d’altres gestions que s’han de fer a continuació. De tota manera, el papa ha fet dues coses molt importants: reconéixer la culpabilitat de l’església espanyola i de la catalana i en concret dels respectius cleros; també el reconeixement del dret dels afectats a la seua justa reivindicació i justícia reparadora.

Pel que fa a les manifestacions estrictament religioses, crec que les litúrgies que s’han celebrat s’han fet amb mesura i eficàcia i, segons les comentaristes de la televisió, també amb fervor i emoció; a subratllar el nou paper que han hagut de fer com a periodistes d’actes religiosos i el fet d’haver-les proveïdes de l’ajuda d’entesos en litúrgia i història de l’església, bàsicament eclesiàstics, també ha estat un encert. Sobretot, ha estat molt significativa la renovació de les litúrgies que en general, i sense desmeréixer el “fervor” dels creients, han estat fins i tot sorprenents i més intel·ligibles del que era habitual. Crec que Lleó XIV i els seus col·laboradors han encertat en el nou aggiornamento que han dissenyat i posat en pràctica precisament per les oportunitats que tenien amb un muntatge tan extraordinari, exhaustiu i procliu a la innovació. Aprofite per a assenyalar la posada de llarg d’un possible successor de Lleó XIV, el cardenal Cobo, cosa que crec que desplauria a molta gent, que creuen que interrompre la cadena de mostres d’obertura al món sencer de les darreres eleccions papals, no seria oportú, quan encara no s’ha elegit cap papa de color, ni africà, asiàtic, ni oceànic. Els catòlics més universalistes diuen que seria difícil d’entendre i encara pitjor si s’opta per la successió “espanyola”, com alguns comentaristes ja han començat a manifestar de manera evident i raonable.

Sobre la condició poliglota de Lleó XIV, el Vaticà havia fet públic que coneix a més d’anglés i llatí,   castellà, francés, italià, portugués, i alemany (un poc). Ara han d’afegir el català. Però, tractant-se d’un papa missioner que ha estat en actiu tants anys al Perú, m’ha estranyat que no conega ni el quítxua ni l’aimara, per dir dues de les més de 100 llengües ameríndies d’aquell país, més encara quan el nivell que se sol exigir per a certificar un coneixement bàsic d’un idioma (nivell C1), és el que ha demostrat tenir el papa en el cas del català: entén la llengua, oral i escrita i la fonètica per poder llegir textos en públic; també tindrà clars els conceptes sociolingüístics de les llengües minoritàries, les minoritzades i les llengües sense Estat. El respecte per l’ús del català que ha fet el papa crec que ha estat correcte i amb això ens conformaríem als països catalans i especialment al País Valencià, si els respectius bisbes i clero, les cúries episcopals, els seminaris, els ensenyants de les escoles concertades i els administratius de les oficines diocesanes, tenen el mateix nivell que ha demostrat Lleó XIV. Entre els bisbes i el clero valencians hi ha  les actituds més contradictòries: els negatius són els qui no coneixen el valencià, ni volen fer el mínim esforç per conéixer-lo i fins i tot els n’hi ha que odien l’idioma; possiblement són el 50%, i molts d’ells són valencians. Després hi ha els qui coneixen la llengua, però prefereixen indolentment o malèvolament, usar el castellà, ignorant els valencianoparlants, que som la majoria. Finalment, hi ha les minories que sí que coneixen l’idioma i en fan ús. Devem suposar que l’actitud de Lleó XIV significarà un revulsiu per als bisbes, clero, cúries i funcionaris, i per això la importància de renovar com més aviat millor els bisbats d’Alacant-Oriola, Castelló-Sogorb i València, amb bisbes nadius, de la terra; l’excepció a la situació és l’arquebisbe de València que finalment i feliçment, reuneix totes les condicions que diem positives per al valencià: és valencià de naixement, valencianoparlant, que coneix la llengua a tots els nivells i l’utilitza, diu que amb prudència i els més combatents diem que ho fa per por a les reaccions dels enemics de la llengua, instal·lats en llocs estratègics i polítics. Aprofitant l’impacte de la visita de Lleó XIV, jo proposaria l’organització d’una campanya per a la recuperació de la llengua en l’església valenciana, amb l’aprovació dels textos en valencià i la renovació dels bisbes que s’oposen a aquests projectes i suggerisc dos eslògans: volem bisbes valencians que entenguen, parlen i usen el valencià com el papa. Volem textos i misses en valencià. Seria un dels fruits de la visita papal de l’any 2026p ho seria també que les paraules del papa no es perderen com els sermons en el desert. De moment els partits d’extrema dreta i de la dreta fan com els fariseus i saduceus amb els sermons de Joan el Baptista i continuen amb els mateixos improperis i paraules agressives que empraven abans de la visita papal i amenaçant amb el seu projecte racista de la “prioritat nacional”, clarament anticatòlic, feixista i rebutjable.