El paper de l’esperança

Foto Biblioteca Pública Pilar Faus a València.

Durant uns quants anys, la direcció de Saó va confiar en mi per a publicar, cada mes, un article sobre tecnologia. Ja ho he explicat en altres ocasions: al començament vaig participar de l’optimisme que caracteritzà els primers anys del segle xxi, però a poc a poc em vaig desenganyar, de manera que els darrers textos de la secció destil·laven un pessimisme insuportable. Potser no m’equivocava: l’agreujament de la crisi climàtica i l’aliança de les grans empreses tecnològiques amb el populisme reaccionari semblen donar-me la raó. Ara bé, encertar-la, en aquest punt, tampoc té gens de mèrit. El vincle entre el poder polític i militar amb les grans fortunes no és cap novetat; en tenim tants testimonis al llarg de la història que era fàcil esperar un desenllaç així. Per descomptat, l’ordre de magnitud ha canviat, i això ens espanta. Com molt bé va assenyalar Joan Fuster en un text de 1957 sobre aquests temes, les diferències quantitatives deriven en diferències qualitatives. Ara com ara la capacitat tecnològica de control social no té precedents i les seues conseqüències poden ser funestes. Per això, lluny d’arrecerar-nos en un pessimisme paralitzador, la societat civil ha de respondre –i ha de fer-ho ja. De testimonis que il·luminen el camí també en tenim un fum. La tradició cristiana i humanista de saó, compromesa amb el progrés social i la dignitat de les persones, és un exemple tan pròxim com evident.

Ha arribat un moment, de fet, en què una revista en paper constitueix, en ella mateixa, una mostra d’esperança. Una voluntat de fer les coses d’una altra manera, d’escapar a la tirania de les xarxes socials, a l’exigència de la lectura ràpida i esbiaixada, a la lenta però inexorable dictadura dels algoritmes. Deixar el mòbil a un costat, oblidar per un moment les notificacions i fullejar un text imprés sembla un gest transgressor. El poder ho sap i actua en conseqüència. Per això resulta tan difícil consolidar una xarxa bibliotecària moderna i ben dotada. En una biblioteca, el paper de l’esperança és fonamental. És un espai obert, on es formulen, de manera compartida, el desig i la promesa de les lectures possibles. És també un bastió, una fortalesa on es preserva el coneixement acumulat amb vocació democràtica i artística.

Ho pense, tot això, mentre passege pels voltants de la Biblioteca Pública Pilar Faus, una de les més importants i emblemàtiques de València. Des de la darrera reforma de l’entorn, l’entrada no es troba al carrer de l’Hospital, sinó que s’hi accedeix per una bella portalada d’aire gòtic, que dona als jardinets de Guillem de Castro, vestigi de l’antic edifici –parcialment enderrocat als anys seixanta–, que albergà l’Hospital General i la primera Facultat de Medicina. A pocs metres, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat batega amb una energia insòlita. A l’altra vorera, Futurama es manté com la gran llibreria de còmics de la ciutat. Ací i allà passen persones amb llibres a la mà, ballen joves, passegen gossos, juguen xiquets. Hi ha espais que estimulen l’esperança. Alguns els voldran reduir, desballestar, eliminar fins i tot. Per això no els podem abandonar: eixim als carrers, habitem les places, desbordem les biblioteques.

Revista núm. 511, pàg. 54. Març 2025.