Tens 0 productes a la teua cistella
La incorporació del valencià a l’ensenyament ha tingut tot un recorregut històric que ha passat per diferents situacions sociopolítiques, però sempre ha comptat amb un professorat compromés en la lluita per la llengua i en la renovació pedagògica a les aules valencianes. Des d’abans de l’aprovació de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià, han destacat pel seu treball apassionat i constant en la reivindicació per a aconseguir que l’ensenyament en la llengua materna fora una realitat a les nostres aules. Tant és així que en l’any 1922 una mestra, Amparo Navarro Giner, en l’assemblea convocada per l’entitat Nostra Parla (entitat fundada cap al 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians per impulsar el treball per la llengua i la unitat lingüística) ja va defensar l’ensenyament en la llengua materna i va oferir un pla d’actuacions per poder portar-lo a terme en la mateixa línia que ja havia plantejat Carles Salvador. Així mateix, Carles Salvador va publicar El valencià a les escoles (1919) i l’any 1921 llançà un manifest Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.
Amb la promulgació del Decret de bilingüisme a l’abril de 1931 i l’aprovació de la Constitució de la República el mateix any, es va possibilitar l’ensenyament del valencià als centres educatius. A més, l’any 1932 es va publicar a València un setmanari anomenat El Camí que recollia les propostes dels mestres nacionalistes i que també jugaria un paper important en el procés de redacció de les Normes de Castelló del 1932, A més, aquell mateix any, es va constituir l’Associació de Mestres Valencians i també es va refundar en 1934 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, idea original de Carles Salvador en 1921.
El Reial Decret 2929/1975, de 31 d’octubre (BOE de 15 novembre) va possibilitar el desenvolupament d’un marc legal per a la introducció de les altres llengües de l’Estat a l’ensenyament, i al nostre país algunes escoles iniciaren el procés: Tramuntana (1968), Les Carolines (1972), La Nostra Escola Comarcal (1973), Gavina (1976) i El Rogle (1976).
El procés per la recuperació dels nostres drets i la nostra identitat com a poble, com ja hem comentat, s’havia iniciat molts anys abans. Aquest procés es va accelerar a partir de la mort del dictador (1975). Era una època de profunds canvis polítics i socials. A l’ensenyament, aquest procés de canvi i de recuperació de drets venia impulsat pel treball que molts mestres, homes i dones, havien realitzat al llarg dels anys. Aquest treball va ser més intens a partir dels anys 60 i va servir com a base per a construir l’escola que necessitava el país. Van ser anys de molta intensitat formativa en l’àmbit lingüístic i pedagògic, també de reivindicacions i d’activisme social. Les Escoles d’Estiu en foren un bon exemple. En les conclusions de la primera escola (1977) no només es demana l’ús del català a tots els àmbits per tal de garantir la seua normalització, sinó també que l’ensenyament siga competència de la Generalitat: «Açò sols s’aconseguirà mitjançant un Estatut d’Autonomia».
S’ha de dir que no tota la societat valenciana estava a favor de la recuperació de la nostra identitat com a poble i es va crear una polèmica sobre la llengua que amagava altres interessos i que va dividir i va enfrontar una part dels polítics i de la societat valenciana. Per una part el professorat, els agents socials i els partits més progressistes que defensaven la unitat de la llengua i la seua institucionalitat, i, per l’altra, aquells qui utilitzaven l’anticatalanisme per tal de crear una falsa identitat valenciana que els permetia defensar un ús només familiar i folklòric del valencià mentre el castellà es mantenia com a única llengua oficial.
En aquest context sociopolític, el col·lectiu de mestres d’escola i professorat d’altres nivells educatius va jugar un paper molt important a l’hora d’incorporar el valencià a l’ensenyament. Aquest procés va ser possible gràcies al compromís social i de recuperació nacional que tenien. Un compromís social: millorar l’escola per tal de millorar la societat; i un compromís de recuperació nacional: per tal d’aconseguir un futur millor per al nostre poble, la nostra llengua i la nostra cultura havien d’entrar a l’escola perquè així tots els xiquets i totes les xiquetes podrien conéixer-les i estimar-les.
Després de l’aprovació de la Constitució Espanyola en 1978, l’Estat espanyol va traspassar a la Generalitat Valenciana les competències en matèria d’ensenyament i es va publicar l’Estatut d’Autonomia del País Valencià l’any 1982 (Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol), el qual va declarar l‘oficialitat del valencià i va possibilitar l’aprovació de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada per les Corts Valencianes a Alacant sense cap vot en contra i publicada el 4 de novembre. Aquestes dues normes constitueixen el marc legal d’oficialitat del valencià i van significar una fita molt important per a la història del poble valencià perquè, centrant-nos en l’educació, suposava introduir el valencià com a llengua d’ensenyament i també com a llengua d’ús vehicular; és a dir, permetia impartir continguts curriculars en valencià i per als mestres que ja l’havien incorporada era una oportunitat molt esperançadora, tot i que no es comptava amb a penes materials i les experiències pedagògiques eren molt reduïdes.
En el curs 1982-1983 no hi havia professorat suficient per a garantir l’ensenyament del valencià, només un total de 2.821 mestres reciclats de tots els nivells educatius no universitaris. Per tant, un dels primers reptes va ser la formació lingüisticotècnica del professorat amb l’organització dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica que ja venia organitzant des de feia uns anys l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València i que es varen generalitzar a partir del curs 1983-1984 amb la incorporació de la Universitat d’Alacant i, posteriorment, amb la regulació del Pla de Reciclatge del Professorat.
El curs 1983-1984 es varen destinar als centres educatius de tot el territori més de quatre-cents mestres amb la titulació de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) com a mestres extraplantilla, per a impartir les classes de valencià des d’infantil fins al nivell de 8é de l’antiga Educació General Bàsica i, a més, dinamitzar l’ús del valencià als centres educatius juntament amb la resta del professorat que comptava amb aquesta titulació lingüística i que configurava la plantilla dels centres educatius.
La confrontació creada al voltant de la llengua va generar molts problemes en l’àmbit escolar i això va provocar que aquest grup de mestres no sempre fora ben rebut als centres. Alguns equips directius, alguns inspectors i algunes inspectores i famílies van fer una forta i activa oposició contra el valencià. Però el treball i l’impuls a favor de la llengua de la majoria dels equips directius, així com d’una part de la Inspecció d’Educació, de les famílies i de les noves institucions democràtiques (Conselleria i ajuntaments) va ser fonamental en tot el procés de normalització.
A més, es varen habilitar mestres que no comptaven amb la titulació lingüística corresponent però, a poc a poc i gràcies a l’esforç del professorat, es varen poder anar catalogant els llocs de treball per possibilitar la incorporació de l’ensenyament en valencià als centres educatius. Amb els anys, s’ha exigit el requisit lingüístic per a accedir al procés de les oposicions als respectius cossos docents.
Des de la Conselleria d’Educació (coordinadors de valencià/assessoria de valencià) i des d’altres entitats com les universitats, les escoles d’estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica i col·lectius de mestres, s’organitzaren jornades de formació, estatges i seminaris d’intercanvis d’experiències i s’organitzaren grups de treball per a l’elaboració de materials i per facilitar la tasca als docents i aconseguir una renovació pedagògica. En aquest procés, el professorat dels centres que s’havien avançat al procés de valencianització de les aules va ser de gran ajuda.
Els mestres han fet un gran esforç de formació no sols a nivell lingüístic sinó també metodològic. La formació inicial i permanent del professorat continua sent fonamental per atendre totes les demandes pedagògiques que han de donar resposta als canvis socials. En destaquem com a exemple l’aplicació del Programa d’Immersió Lingüística perquè va suposar un revulsiu en la didàctica de l’ensenyament i aprenentatge de la llengua i va facilitar l’aprenentatge d’una nova llengua a l’alumnat no valencianoparlant.
Actualment, els Programes d’Educació Plurilingüe atenen les demandes de la societat, incorporen les dues llengües cooficials i una llengua estrangera. A més, els Projectes Lingüístics de Centre han d’incloure mesures que donen resposta a la diversitat de l’alumnat, l’entorn sociolingüístic… Tot açò comporta una formació del professorat que ha de donar resposta a aquesta nova situació, sense deixar de banda que el valencià ha de ser l’eix vertebrador del projecte educatiu del centre.
La implementació del valencià al nostre sistema educatiu, com ja hem indicat, no ha sigut un procés planer. Molts han estat els entrebancs fins i tot després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Els mestres han estat un pilar fonamental en tot el procés, amb la seua professionalitat i, pel seu saber fer, han estat la millor promoció de l’ensenyament en valencià.
Cal dir que estem on estem gràcies a tots els mestres, homes i dones, que han treballat per l’escola en valencià i sense els quals no hauria estat possible. Valguen aquestes línies per agrair el seu treball i dedicació contínua en favor de la nostra llengua i del nostre país.
