La revista degana en valencià

El pare Riutort i ‛Saó’

08/04/2022

Peu de foto: Vinyeta de Quique (Saó, març de 1979)

L’època germinal de Saó –que se situa a la segona meitat de la dècada dels 70– fou pròdiga en aportacions culturals i eclesiàstiques, entre les quals destacà la de Pere Riutort i Mestre, capellà i lingüista d’origen mallorquí que va faltar el passat 21 de novembre, als 86 anys d’edat. I que, en aquell temps, es va erigir –juntament amb Josep Antoni Comes, Ximo Adell, Joan Lluís Sanxis, Vicent Cardona, Cristòfor Aguado i d’altres– en una de les persones que més treballaren per la introducció de la llengua de sant Vicent Ferrer en la litúrgia.

D’aquesta manera, en juny de 1977 les columnes de Saó es feren ressò de l’homenatge que, amb motiu de l’aparició del Llibre del Poble de Déu, l’associació «La Paraula Cristiana» havia dedicat al pare Riutort, tal com era majoritàriament conegut.  Un acte massiu que tingué lloc a l’Escola Pia i comptà amb eucaristia concelebrada –i «magnífica homilia» del pare Faus–, «joiós sopar de germanor» amb parlaments de Manuel Sanchis Guarner i Robert Moròder i, com a remat, «cançons populars de les Illes i del País i un dístic valencianot: Visca el pa, visca el vi, / visca el frare mallorquí…!».

Uns mesos després, Riutort publicà un comentari a Saó en què valorava el Llibre del Poble de Déu com una «empresa» que «presentava, i presenta, unes grans dificultats econòmiques, solventades a base de treball, sentit sobrenatural i amor al Poble Valencià»; i en què es queixava de «les campanyes difamatòries» que havien intentat entorpir la seua difusió, ja que des del primer moment, asseverava, «començàrem a patir l’acció destructora d’algunes persones», entre els quals «cinquanta-un capellans» que «parlaven de la “catalanitat i no valencianitat” del Llibre».

De les intimidacions i calúmnies que, durant els anys de la Transició, varen patir diversos capellans i seglars parla, precisament, un nou article de Riutort: el que, amb el títol de «Creuada contra les misses en valencià», veié la llum a Saó en març de 1979. Un text valent i colpidor en què denuncià els atacs a diversos temples del Cap i Casal, com ara els de la Companyia de Jesús, Santa Caterina i Sant Pere Pasqual. I explica de quina manera diversos grups d’incontrolats assaltaven els llocs de culte –en el moment de l’homilia o de la consagració– i proferien tot tipus de crits, insults i temptatives d’agressió contra celebrants i fidels.

La crònica d’aquells atemptats, de molt recomanable lectura, retrata un moment històric en què la intolerància i el fanatisme campaven amb impunitat per la ciutat de València. I tant o més representatives que el relat que ho assenyala resulten les dues vinyetes –genials– amb què fou il·lustrat. La primera, obra d’Harca, presenta un membre del GAV –entitat promotora dels aldarulls– cridant: «Serem fidels a la nostra histèria!». Mentre que en la segona, deguda a Quique, es veu la porta d’una parròquia amb un cartell que, com passava en les pel·lícules de la TV –que, segons la seua major o menor càrrega eròtica, eren catalogades pels guardians de la moral amb un o dos rombes–, qualifica el perill d’assistència a una missa en valencià amb un nivell de dos garrots. Cosa que fa exclamar a una de les persones que el contempla: «La setmana passada vaig anar a una de tres garrots!». Sort de l’humor, que ens proporciona oxigen per a digerir i superar les situacions més irracionals i execrables.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top