El pare Vicent Micó

Durant els dies previs a Nadal, l’amic Doro Palomares em va obsequiar amb un llibre d’una enorme significació per als qui desitjaríem una església més oberta i arrelada, més valenciana i plural. Es tracta de la biografia de mossén Vicent Micó i Garcia (1928-2018), titulada Un rector compromés, que ha sigut redactada per Pedro Juan Parra i Pep Frasés i publicada per l’editorial Reclam, amb la col·laboració dels ajuntaments d’Alcoi, l’Olleria i Muro, del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) i de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA).

El pare Vicent –a qui, tres dècades enrere, vaig tindre el goig de conéixer gràcies a les trobades que organitzava la delegació valenciana de Taizé– havia nascut a l’Olleria en 1928 i va ser ordenat capellà en 1953. Després d’exercir el ministeri sacerdotal a les parròquies de l’Assumpció d’Ontinyent, Sant Miquel d’Alzira-La Garrofera, Sant Miquel Arcàngel i Santa Maria Magdalena a Massalavés i la Puríssima Concepció de Benimuslem, en 1971 fou destinat a la parròquia de Santa Rosa d’Alcoi. I, tal com afirma Pedro Juan Parra, allí començà a destacar per la seua implicació en defensa dels obrers i dels drets humans, de l’objecció de consciència, de la pau i del valencià; i també, per la creació d’una comunitat cristiana que es va acabar establint a la pedania de Turballos, a la comarca del Comtat.

Tota aquella activitat social –que determinats sectors consideraren com a subversiva– li provocà nombrosos conflictes i enfrontaments no sols amb diversos feligresos, sinó també amb l’Arquebisbat de València i, fins i tot, amb el govern civil d’Alacant. De manera que, finalment, comminat pel bisbe, en 1979 Vicent Micó deixà Alcoi i s’autoexilià: primer a Alpatró, a la Vall de la Gallinera; i, finalment, al llogaret de Turballos –«desnuclearitzat, desmilitaritzat»–, on fundà una comunitat els trets principals de la qual són el silenci, la pregària, la no-violència, l’arrelament a la terra i l’estima per la llengua. Fins que hi va morir ara fa cinc anys, l’11 de gener de 2018.

A l’esplèndid pròleg que encapçala l’obra, l’amic Josep Miquel Bausset perfila una molt bella i eloqüent laudatio de la vida i l’obra del pare Micó, en què el retrata com «un capellà amb un somriure d’esperança que infonia pau i joia»; i com un home humil i pobre però «d’una gran lucidesa», ja que «tenia una mirada transparent i neta». Un capellà a qui el Concili Vaticà II transformà profundament, atés que li permeté «descobrir que les cultures s’han d’estimar en elles mateixes, ja que estan impregnades de la manifestació salvadora de Déu»; i fou així que, guiat per la justícia i la fraternitat, «emprengué la tasca de construir una Església autòctona».

Bausset finalitza assegurant que Vicent Micó –la vida del qual equipara a la paràbola del gra de mostassa– «va ser un profeta», «ja que comprengué que la primera acció de l’Església ha de ser acostar-se als hòmens i les dones i vore què cal fer per ajudar-los i per a alliberar-los de les cadenes que els esclavitzen». Cosa que li permet desitjar que el llibre hauria de suposar «una bona ocasió perquè els bisbes valencians seguiren l’exemple de l’amic Vicent Micó». De fet, continua, «el millor homenatge seria que els bisbes valencians aprovaren el Missal Valencià» –pendent, ai!, des de fa 20 anys… Com a remat, Bausset també demana l’Alta Distinció de la Generalitat per al biografiat. Un reconeixement civil que, sens dubte, adquiriria un nou abast i significació, tractant-se d’un home que rebutjà els béns materials per a fonamentar la seua vida en la fe, el pacifisme, la fraternitat i l’estima a la cultura.