El passat d’Isabel de Villena

Les paraules, les obres, les figures del passat s’han salvat, de vegades, gràcies a treballs callats i poc vistosos. Gràcies a treballs que eren exempts de publicitat, malgrat que arribaven, a la fi, a una més o menys reduïda xarxa social. De fet, en tots els nostres autors –que durant segles han patit l’oblit, per causa de no tenir una acadèmia pròpia sustentada per un estat– podríem dir que aquesta ha estat la tònica general. I heus-ne ací un exemple.

Luis de Salazar y Castro (1658-1734) –un dels grans genealogistes hispànics– es trobava treballant en la impressió de les Advertencias históricas sobre las obras de algunos doctos escritores modernos, donde con las chrónicas y con las escrituras, solicita su mejor inteligencia  (Madrid, Mateo de Llanos y Guzmán, 1688), quan deixà que l’erudit valencià Hipòlit Samper en llegís una part. Aquest, en veure que quan parlava d’Enric de Villena no esmentava la seua filla Isabel, abadessa de la Trinitat, li envià una carta amb un text que Salazar va publicar al seu volum.

L’autor de la Montesa ilustrada (València, 1669) –obra bàsica per a conéixer aquell orde militar valencià–, elogia l’ascendència reial de sor Isabel, explica l’aparició de sant Miquel arcàngel per aconseguir que la monja no fos vetada al càrrec d’abadessa per la seua condició d’il·legítima, i ens diu que «esta venerable señora dexó escritos dos libros, uno de sermones, que no se dio a la estampa y, pidiéndole prestado un religioso del Carmen, se perdió, por descuydo de aquellas santas religiosas», i, també, el seu conegut Vita Christi, «compuesto en lengua valenciana, pero con estilo tan elegante, con cláusulas tan doctas y con tan pías vozes que, por divertido que esté el que le lee, no puede dexar de enternecerse». A banda dels elogis a l’obra i a la mateixa abadessa, que Samper col·lecciona per primera vegada, no deixa de cridar l’atenció una frase que fa servir l’estudiós montesià, quan parla de Bernat Fenollar i d’una seua obra també religiosa en què lloava la figura de sor Isabel: «Ya ha más de doscientos años se hizo esta obra. La que se sigue es del mismo metal, pero no corre», en referència a la de Fenollar. No s’estilava ja la llengua en què va escriure sor Isabel. No corria. El mateix Samper ho havia dit unes línies més amunt: «oy esta lengua está casi olvidada de todos y poco atendida de nosotros» –els parlants d’ella, s’entén. S’havia consumat, així, el camí des de l’èxit de les tres edicions en pocs anys –entre 1497 i 1513 a València i Barcelona– a l’oblit quasi absolut del treball de Villena, solament recuperat pels erudits com Samper que, amb tot, serviren per prolongar-ne un cert record que es va mantenir al XVIII.

És evident que no tot es va perdre, en valencià, durant el barroc. Hi hagué autors que deixaren la seua obra als espais manuscrits i, després, ja al segle XIX, s’inicià una remuntada. I a començaments del XX, sor Isabel va estar de bell nou publicada… Tot són daltabaixos, i ací estem! I estarem. Passarem temps de foscor –n’hem passat altres, abans– i sempre quedarà algú. N’estic segur. Per conservar el record del passat i per plantar la llavor del futur.