El patriotisme és l’últim refugi dels canalles

En Senderos de Gloria (1957) hi ha una escena que es va gravar a foc en la meua ment i que resumeix com poques altres pel·lícules la poca vergonya i el cinisme dels poderosos. En ella, el coronel Dax, interpretar magistralment per un jove Kirk Douglas, observa amb impotència com els seus homes són enviats a una arriscada missió mentre els generals, asseguts en la seua comoditat, parlen de glòria, honor i de pàtria. Dax, davant la covardia i l’anhel i l’ambició que els envolta, recorre a la famosa frase atribuïda a Samuel Johnson: El patriotisme és l’últim refugi dels canalles.

Kubrick va crear una escena per a la posteritat del cinema, però també per a la memòria col·lectiva. Una denúncia en tota regla per al patriotisme buit, aquell que no naix d’un amor al teu país si no de la necessitat de justificar la mateixa misèria moral. Seixanta anys després, eixa reflexió continua sent, per desgràcia, incòmodament actual. També ací al País Valencià.

Els últims dies, la visita del pseudoperiodista i agitador Vito Quiles a la ciutat de València ha tornat a posar en evidència com determinats personatges d’extrema dreta utilitzen la bandera com a escut per amagar l’odi, la provocació i el victimisme. Aquest personatge no defensa idees, si no un relat fabricat que viu del conflicte i de la reacció que genera en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

El dilema de tot açò és que, darrere de la seua verborrea i vehemència pseudopatriòtica, hi ha un model de país que res té de patriòtic. El seu patriotisme divideix, busca sospitosos i viu de la paranoia en comptes de buscar solucions efectives i transforma la discrepància en traïció. No hi ha res més antipatriòtic que això. El vertader patriotisme no és cridar més fort que l’altre, sinó voler que el teu país siga millor, més just i més lliure.

Les universitats, per desgràcia, s’han convertit en l’objectiu d’aquesta gentola. Espais que haurien de servir per a pensar, contrastar i aprendre, ara són assenyalats com a focus d’adoctrinament per la senzilla raó de què no aplaudeixen discursos simplistes. És el mateix mecanisme que criticava Kubrick: els que no suporten la complexitat de la realitat en què vivim necessiten buscar i inventar-se enemics on no hi ha per a justificar-se.

I és d’aquesta manera, on per desgràcia, el patriotisme es transforma en refugi. No un refugi de conviccions, si no d’odi i frustracions. Quan algú no té res a oferir, només que propostes buides, s’aferra als himnes i les banderes com un flotador enmig d’un naufragi. Però la pàtria, com la veritat, no es pot utilitzar com una arma.

Les pel·lícules del meu admirat Stanley Kubrick eren, en el fons, un avís: darrere dels discursos de personatges com Vito Quiles, Santiago Abascal, Alvise Pérez o Dani Esteve s’amaga la por, la mediocritat o l’ambició per la set de poder. Als nostres dies, el decorat ha canviat —ja no són trinxeres, si no platós de televisió, xarxes socials i universitats—, però els canalles continuen buscant refugi en el mateix lloc.

El vertader patriotisme, el que no necessita performances, altaveus ni banderes. És el que es construeix. És el de les persones que han de tirar avant amb els seus treballs diàriament, cuidar la llengua, defensar la cultura, respectar la llibertat dels altres, exigir un estat més just i més igualitari i menys corrupte. És treballar dia a dia en silenci perquè el país funcione millor i no utilitzar-lo com una arma per a destruir a les persones del nostre voltant.

Quan algú et done lliçons de com ser un patriotisme mentre assenyala, insulta o divideix recorda: potser el que tens no és un patriota, sinó un canalla que ha trobat el seu últim refugi.