Tens 0 productes a la teua cistella
El que els progressistes pensàvem i la dreta temia, és el que ha passat: Feixóo ha perdut la possibilitat de ser president del govern. Li faltaven només 4 vots i per molt que els ha suplicat al PNV i a Junts, o siga als dimonis catalans i bascos, no els ha trobat; ha fracassat, doncs. Així és que jo l’encertí quan proposava cantar-li el gori-gori valencià que fa: animalet, animalot, ara que venen les figues, ara t’has mort. Evidentment aquesta mort és metafòrica. La mort real ja es cosa del PP, que és una gent que té experiència i no perdona els fracassos (en realitat cap partit és benevolent en aquestes circumstàncies i qui la caga, la paga).
Tan malament veuen a Feixóo els partits que no l’han volgut votar? Tenint en compte tot el que han dit, sí. Especialment, els partits nacionalistes que se senten més amenaçats que mai pel PP, a la vista del programa que els tenen preparat de més repressió i més retallades, i més encara perquè Feixóo s’ha presentat del bracet dels obcecats i perillosos energúmens de VOX, mixtura que jo proposava anomenar PEPOX. Com supose que aquesta gent pepoxera hauran posat en pràctica tots els resos i novenes als sants i les santes demanant-los el miracle dels quatre vots, crec raonable ajudar aquesta sinistra tropa a entendre les raons per les quals des del cel ningú no ha mogut ni un dit per ells. Jo crec que és raonable pensar que aquella santa gent només s’interessen per les causes justes i la de Feixóo-Abascal no els ho haurà semblat. O serà perquè Feixóo ha fet curt i els sants no fan trampes?
I com han encaixat la derrota? Per molt que el mateix Feixóo, Cuca Gamarra, Gonzàlez Pons, Sàmper, etc. han intentat dissimular el disgust, la cara de morrinha que posava Feixóo delatava que no ho ha encaixat gens bé i els altres tampoc. I quan han anat repetint com un mantra que Feixóo havia guanyat les eleccions, com insinuant que a Feixóo li volien robar la Moncloa, ho deien imitant a Trump, de qui són seguidors.
Cuca Gamarra ha estat la més sincera quan ha intervingut, i ho sé perquè posava la seua cara de ràbia i contrarietat: dents serrades i morro en tensió. Però, el pitjor ha estat veure les cares d’haver perdut l’oremus que han posat tots, des de Feixóo al darrer mono de l’organització. És la manera de fer de la dreta espanyola, que són tan prepotents, que un fracàs com el que han patit, els mostra incoherents i injustos com són. A més a més, es creuen propietaris d’Espanya i protegits per Déu, que per això són catòlics i hereus de Franco «caudillo de España por la gracia de Dios». I aquesta dreta està avesada a rebre tractes especials, dels poders del cel i de la terra, o siga indulgències plenàries i impunitats penals i els costa encaixar segons quines coses, com ara mateix que al fracàs del seu candidat puga seguir el triomf de Pedro Sànchez, amb els rojos i nacionalistes que té d’aliats. Com no ho entenen, perden l’oremus i posen la pota. Van massa confiats per la vida, amb les patents de cors i les estampetes que els protegeixen. L’exemple més suprem (el mal exemple) és el del rei emèrit (demèrit), vull dir del rei que hagué (pronuncieu el rei k’agué).
En una cosa sí que m’han impressionat els populars en el Congrés: la disciplina dels seus diputats amb la tàctica de les falanges macedòniques, que és que tots han de formar una pinya compacta, aixecant-se, seient, aplaudint i victorejant tots a una i sense desmai, el seu candidat, amb molt d’ordre (ja ho deia Franco: no hay libertad sinó es bajo un orden) La tàctica és típica dels partits de dretes i en especial dels feixistes. Per cert, aquesta gent té molta capacitat per a inventar paraules ofensives que no figuren als diccionaris, com ara han creat el mot sanchisme referint-se a la manera de fer de Pedro Sanchez. Jo propose la torna i crear el mot feixóisme a la manera de fer de Feixóo.
Segona part
Ara ve la segona part de la història, el torn de Pedro Sànchez que ha d’aconseguir els 176 vots que no ha pogut Feixóo. Primer ha de controlar l’oposició interna de les patums o zombis, inclosos els barons. L’aliada Iolanda Diaz, haurà de superar els problemes interns amb podemites i altres tiquis miquis. Els partits nacionalistes bascos i catalans, de dretes i esquerres, que són els grans guanyadors, han de ser pragmàtics, coherents i defensar les justes reclamacions d’amnisties i referèndums amb seny i decisió. Com estic en aquest darrer grup encara que jubilat, crec que ara toca fer les coses ben fetes. El que importa és guanyar el que es puga ara; ja ho guanyarem tot quan toque.
