El pitjor curs

Ara que estem en l’època en què les aules es buiden d’alumnat, els centres s’omplin de la important i massa sovint desconeguda feina que cal fer per concloure el curs que acaba i preparar el següent. Dels 1.628 públics, en 114, «els de la dana», aquesta serà una tasca diferent de l’habitual; d’altres titularitats no en tenim dades oficials. Serà més difícil, amb qüestions pedagògiques i extrapedagògiques totalment inesperades quan n’obriren les portes el dia 2 de setembre. Més dura, perquè s’han enfrontat a una realitat excepcional que distava molt del que havien escrit en les seues programacions generals i en la multitud de plans i programes que han d’elaborar i lliurar en una plataforma telemàtica que no sempre contribueix a agilitar les coses. La burocràcia desmesurada –engolidora àvida d’hores i hores que estarien molt millor invertides en altres menesters didàctics– es demostra, de manera colpidora, d’una inutilitat insultant. Un entrebanc majúscul.

Em pregunte si entre eixos quadres a emplenar en formularis interminables d’aplicatius informàtics n’hi haurà cap que es puga dedicar a descriure totes les coses importants que els han passat. Les importants de veritat. Per exemple, inventariar les telefonades que van fer al seu alumnat per esbrinar si encara eren amb vida després del 29 d’octubre. En quin epígraf de la normativa d’enguany s’estipula això? Algú a la Conselleria ho ha pensat? També em pregunte si, en cas que estiga eixe quadre, hi haurà algú a l’altra banda de la pantalla per llegir-ho. I, sobretot, per fer alguna cosa, posar en marxa alguna mesura que contribuïsca a pal·liar el patiment que s’erigeix en allò vertaderament transversal en el fatídic curs escolar 2024-2025. Ja sabeu la resposta a aquestes preguntes: no.

Un altre tema cabdal és l’estat de les infraestructures escolars a les localitats afectades, que abraça comarques diferents pels estralls que van fer els desbordaments, entre d’altres, dels barrancs de la Venta, el Gayo, la Saleta, l’Agroix, Benimodo, la Rambleta, les rambles de Xiva, del Poio, el riu Magre… Alguns d’ells s’han de reconstruir de nou. D’altres necessiten reformes importants en les plantes baixes, on sol haver-hi despatxos, gimnasos, sales d’actes, pavellons, escoles infantils, menjadors o cantines, arxius, secretaries, biblioteques, també algunes aules. Tots han necessitat, en major o menor mesura, pintura, electricitat i cablejat, lampisteria, calefacció i endreçament de patis, a banda de reposició de mobiliari i equipament. Neteja, desinfecció, triar coses per recuperar, tirar coses insalvables. Insalvables de veritat, com materials elaborats pel professorat, projectes que han fet els alumnes, expedients i documentació personal. Llibres. Quadres. Murals. Cartells. Moltes coses es podran substituir per altres de més noves. Algunes, però, ja comencen a formar part de l’oblit, en un recurs mental tan inevitable com necessari per poder continuar endavant sense estar constantment mirant pel retrovisor.

Si obrim el focus i no ens centrem només en la zona zero –millor dit, les zones zero– i en les problemàtiques concretes a què s’han enfrontat, la imatge resultant tampoc és positiva. De fet, és de les més negatives que recorde, i porte en l’ensenyament des del 2001. En només dos anys hem vist com s’han retallat les plantilles, com s’han paralitzat les obres del Pla Edificant i com han atacat la nostra llengua d’una manera sense precedents. Que quede clar: els centres de la dana han hagut de fer-hi front també, a banda del que ja tenien.

En 2023, a les acaballes del mandat, el Botànic va signar un acord de plantilles amb tots els sindicats educatius. Repetisc: tots. Aquest acord implicava un augment de la plantilla de 5.000 docents més en dos cursos. L’any següent, el conseller Rovira va denunciar l’acord i va paralitzar-ne les incorporacions previstes per a aquest curs. El TSJ va declarar il·legal la denúncia de l’acord i obligava l’administració a aplicar les plantilles pactades. La Conselleria ho ha incomplert de manera flagrant, però no hi ha cap mesura judicial contundent per part del tribunal per penalitzar-ho. Per què? Quan veus alguns noms –i, sobretot, cognoms– en la magistratura, se’t dissipen els dubtes.

Però no només parlem de l’incompliment d’allò pactat amb anterioritat, o d’allò afirmat per un jutjat. Cal afegir la tisorada en inclusió i en ensenyaments com ara escoles oficials d’idiomes, conservatoris i la que han iniciat fa no res en escoles de persones adultes i Formació Professional. L’objectiu ens recorda altres èpoques que desitjaríem tan pretèrites com impossibles de reviure. Convertir l’escola pública en un reducte merament assistencial, desprestigiar-la perquè es deixe de valorar, estimar i reivindicar.

I el mateix passa amb la llengua. Sota un fals vel de llibertat, s’ha posat en marxa, en temps rècord, una llei que té com a finalitat obstaculitzar l’ensenyament en valencià. Qualsevol persona que haja llegit l’Estatut d’Autonomia o la LUEV sap que això és exactament el contrari del que diu la norma que ha de fer el Govern de la Generalitat. Però, clar, no tota la ciutadania coneix el marc legal que regeix les nostres vides i una part, fins i tot, pensa que la política no té a veure amb el que els succeeix cada dia. Per sort, des de molts fòrums, es va veure des del primer moment la intencionalitat real i s’hi va plantar cara de valent. Fins al punt que els resultats de la consulta no van ser els esperats per qui la va idear. Justícia còsmica, en podríem dir. Qui pensava a fabricar una excusa, ara s’havia quedat sense arguments: les famílies, lliurement, havien apostat pel valencià de manera significativa, fins i tot en algunes localitats de domini castellanoparlant. La reacció ha estat tan esperada com denunciable: a pesar dels vots, la Conselleria pretén aplicar el seu pla traçat. Se m’ocorren alguns termes legals per descriure açò…

Amb tot, crec que és adient dir que aquest ha estat el pitjor curs possible i que tenim el pitjor conseller possible. Un conseller que no estima l’educació i que, desgraciadament per a ell, no sap que la nostra voluntat el superarà, que la nostra lluita farà que canvien les tornes, que la nostra estima refarà tot el que ell vol destruir.

 

Revista núm. 514, pàgs. 47-47. Juny 2025.