Alacant, el poema d’Alpera

Imatge de la ‘Festa de la Poesia Lluís Alpera’ a Alacant del passat dissabte, amb Juli Capilla i Victòria Cremades.

El dissabte 31 de maig, Alacant, de la mà de Victòria Cremades, Miquel Cruz i Isabel Marcillas, reprenia la celebració de la Festa de la Poesia, que iniciara Lluís Alpera onze anys abans, amb un acte coorganitzat des de la Facultat de Filosofia i Lletres i el Vicerectorat de Cultura, Esports i Extensió Universitària de la Universitat d’Alacant, l’Institut d’Estudis Catalans i Acció Cultural del País Valencià d’Alacant, inaugurat per la vicerectora de Cultura, Catalina Iliescu.

La intenció dels organitzadors és donar visibilitat als i les poetes valencians i fomentar la cohesió del País Valencià amb l’assistència, en aquesta ocasió, d’una quarantena de poetes, vinguts des de diferents comarques d’aquest allargassat país nostre. El repte per a pròximes edicions és possibilitar que els poetes castellonencs també puguen venir-hi, explica Victòria Cremades. Mostren així el compromís amb la nostra llengua i amb la nostra cultura, però també amb la nostra ciutat que pateix, com poques altres, els embats d’una política castellanitzadora. Però no vos enganyeu, perquè al llarg dels Països Catalans hi ha una ‘Alicante’ que es fa cada dia més gran dins de cada ciutat i, ara també, dins de cada població mitjana.

Pel faristol varen passar parelles de poetes recitant a l’amor, a les emocions, a la bellesa, al record dels éssers estimats. També expressaren el dolor i la denúncia per un genocidi, el de Gaza, des d’un poble que pateix un extermini cultural des del menysteniment, el silenciament i ofec econòmic, però sense oblidar que per a fer-ho possible, primer ens bombardejaren i ens reprimiren estenent la por i una foscor que encara perdura.

Recordem el passat, però pensant el present, com fem en actes com aquest on ens retrobem. Sempre pensem que hi ha temps per a retrobar-nos, fins que arriba un moment en què eixe temps ha passat. Alpera ja no hi és, però l’hem recordat durant l’acte des d’Alacant fins al Cabanyal, des de les Valls del Vinalopó a les muntanyes de les Comarques Centrals que es precipiten per les Marines al mar. De les buguenvíl·lies de la ciutat irisada al fang d’un 29 d’octubre que també sentírem com a propi al sud. Un sud on la pluja és el miracle d’una llàgrima en una Verònica a la qual, aquell a qui li manca l’aigua i el que s’ofega en ella, clama: Misericòrdia! Un Sud d’on, malauradament, també naixen homes covards i mentiders que ens (des)governen des de la discòrdia i l’autoodi a les seues pròpies arrels i a la seua llengua valenciana, per a imposar-nos una cultura i una història vinguda de més enllà d’Almansa. D’una terra eixuta on gent com Alpera, els poetes reunits a Alacant i moltes altres persones conegudes o anònimes, fan bona saó per un poble, el valencià, què es resisteix a morir i que encara creu en paraules d’amor i d’esperança per la seua llengua, la seua cultura i el seu país.

Lluís Alpera, nascut a València, fou un infatigable lluitador pel valencià. S’instal·là a la nostra ciutat el 1971 després d’uns anys impartint classes de català en universitats dels Estats Units, essent el creador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Alpera era un poeta consumat amb més d’una vintena de poemaris publicats. També fou crític i articulista escrivint sobre poetes, literats, músics, pintors o fotògrafs d’arreu dels territoris de parla catalana. Com a dinamitzador cultural reunia poetes i aficionats en les Festes de la Poesia, en les que Isabel Marcillas ja col·laborava, i que tingueren tres edicions: 2014, 2016 i 2018.

Lluís Alpera faltà un 14 de desembre de 2018, i donar-li el seu nom a la Festa de la Poesia és un homenatge a la seua persona, a la llengua, a la cultura i a la identitat del poble que tant estimà. Després de la seua mort, les Festes de la Poesia han viscut un parèntesi trencat per una conversa telefònica en què la poeta Maria Carme Arnau animà a Victòria Cremades a recuperar la festa, com així ha estat. La idea, segons Cremades, és que l’any vinent es publique el llibre amb els poemes i parlaments llegits aquest dissabte i el 2027 tornar a organitzar una nova Festa de la Poesia Lluís Alpera, mantenint, sembla, la idea de fer-les cada dos anys.

El fill d’Alpera, David, mostrà l’agraïment de la família per recuperar l’obra de son pare i posar el seu nom a la Festa. Amb la que cau, i el que està per caure en una plaça com Alacant, és d’agrair actes com aquest per a resignificar i renormalitzar el valencià. Ens interpel·là dient que: l’única frase que m’agrada d’Ansar és aquella de qui puga fer que faça.

Tothom coincideix a dir que no hi ha millor nom per a la Festa de la Poesia que el de Lluís Alpera. Alacant és important, i ell contribuí a fer que fora important dins de la vertebració del País Valencià. En paraules de Vicent Brotons: Alpera va nàixer poeta, un poeta de combat, i va vindre a Alacant a explicar-nos què era el País Valencià a nosaltres, els alacantins, ell que era tot un professor universitari.

Venim al món de manera sobtada, perquè ningú espera nàixer, sentim des del faristol. És cert, com tampoc no podem decidir fer-ho en una família o en una altra, en un poble o un altre, en una llengua o una altra, però si podem decidir prendre partit pel poble on vivim, per la llengua d’eixe poble, per la seua cultura. El poble salva al poble, però no ens enganyem, és la cultura la que salva el poble, diu un altre poeta. Mentrestant, guaitem al fons de l’horitzó els petits vaixells d’esperança entre la pedra que encercla el nostre País Inacabat.

No podem oblidar la veu i l’arpa de l’alacantina Alba Asensi que participà en la jornada. Senzillament aborronant. Arrencà amb una Mareta, mareta / anit vaig somiar… Permeteu-me una curiosa anècdota familiar. Una mestra d’escola li ensenyà aquesta cançó als anys quaranta a ma mare, una xiqueta que no acabà els estudis perquè havia de treballar al camp ajudant la família. ¿Als anys quaranta i cantant en valencià a escola? Ep!, i en un poble de Ciutat Reial. Sempre he pensat que fou una mestra valenciana estranyada pel Règim que acabà en aquell poble. Potser en un acte de rebel·lia, d’inconsciència, o d’amor a la llengua, va decidir ensenyar cançons en valencià a aquelles xiquetes manxegues. Tal vegada fou una dona valenta com la del poema que també cantà l’Alba, ‘Entraré a la cuina’, de la nostra estimada Gràcia Jiménez: Mai no he sabut cuinar al gust de tots / Mai no he sabut, mai no he volgut / No he sabut ni he volgut / No vull.