El pont de la Trinitat

23/12/2022

Peu de foto: El pont de la Trinitat vist des de Ciutat Vella

València mereix ser passejada en qualsevol moment de l’any, però m’agraden especialment el matí, a la primavera, i la posta de sol, a l’estiu. Abans que el sol no creme o entre dues clarors, sovint m’acoste al pont de la Trinitat, que comunica la ciutat més antiga amb un dels seus primers ravals, on se situa l’emblemàtic convent que li dona nom.

Per la part nord del riu, hi podem arribar des dels jardins dels Vivers, bé vorejant el Museu de Belles Arts, bé agafant la travessa de la volta del Rossinyol, un dels espais més singulars de la ciutat. També hi podem accedir des del camí d’Alboraia, sempre vital i alegre, autèntic carrer major del barri de la Trinitat.

Des de l’altra vora del riu, el passeig més agradable comença en la plaça de l’Almoina, on segur que, enmig del rebombori de les colles d’adolescents, endevinem la xillerissa de les oronetes, tan pròpia d’aquestes èpoques de l’any. Pel costat de l’Almodí descendiríem cap al riu pel carrer del Salvador, on podem observar un dels campanars més antics de València.

Travessar el pont de la Trinitat, lleugerament geperut, ens permet gaudir d’una vista àmplia del Túria, després del meandre que acaba en la porta dels Serrans. Veiem les torres, Sant Pius i els Vivers, contemplem la placeta de Santa Mònica i el raval de Morvedre, mentre intuïm, una mica més lluny, el batec populós de Marxalenes. Cap a la dreta, la ciutat antiga s’esmuny en l’horitzó de Blasco Ibáñez i de Benimaclet, en la llarga silueta de l’Eixample i en la sòbria rectitud de l’Albereda. Per davall nostre, al peu d’unes escales conservades des de fa més de cinc segles, passen corredors i ciclistes, juguen a futbol les criatures, conversen les famílies, flueix la vida en un riu feliçment convertit en jardí. Al bell mig del pont, esculpides pel toscà Giacomo Antonio Ponsonelli, ens guarden les estàtues barroques de dos sants de radical tradició valenciana, sant Lluís Beltran i sant Tomàs de Villanueva. Encara que aquesta no és la seua ubicació original, qualsevol diria que sempre han estat gràcilment posades sobre el mur del pont, protegint-nos en el camí extramurs.

A l’altra banda, ens espera el convent, d’on va ser abadessa Isabel de Villena. Diuen que la visita al seu interior és impagable, però jo no l’he feta encara: és un d’aquells racons de la ciutat que se’m resisteixen. Mentrestant, em console imaginant-hi l’autora del Vita Christi, aquella obra cimera de la nostra literatura, que no em canse de llegir i d’admirar, i que explique amb entusiasme cada curs que tinc la sort de poder-la tractar a classe.

Si hem triat passejar a boca de nit, l’hora bruixa dona pas a les poques estreles que s’intueixen en el cel de València. La ciutat es replega lentament, com si no es volguera ajocar encara. Per això, abans de tornar a casa, baixaré pel carrer dels Navellos i em faré un gelat o una orxata. És estiu i la jornada s’allarga a la fresca.