El preu d’un vers… o d’una bala

I tot mor allí

Renee Nicole Macklin Good

(2 d’abril de 1988 – 7 de gener de 2026)

Hi ha moments que hom desitjaria no arribar a alçar-se. Que decidir sobre què escriure, i saber amb antelació que tot tindrà una pinzellada ben fosca, podria desanimar a fer-ho. Són massa tragèdies acumulades, unes darrere de les altres, en una fila que amenaça de no acabar-se mai. I així, d’una idea a una altra, anem esquinçant la margarida, amb l’esperança que ens podrà donar respostes, un sí o un no, un pot ser que no es decanta. I de sobte tenim el terra ple de pètals i la incertesa que res no haurà tingut sentit.

És així de senzill.

Un dia, hom decideix que pot aportar alguna cosa a l’univers. Llavors dedica la seua humil existència a escriure, a dibuixar o pintar, a fer cançons o composicions simfòniques. Tot és vàlid si serveix per a fer-nos viure una mica l’esperança que l’ésser humà té algun sentit en aquest planeta, que no som fruit d’una casualitat massa maquiavèl·lica, que primer ens va permetre d’arribar a espècie dominant i, més tard, podria acabar amb l’autodestrucció massiva; si més no, amb la de totes (exagerant, clar, sempre sobreviuran les paneroles i els virus que, tan activament, intenta exterminar el conjunt de laboratoris farmacèutics de tot el món).

Decidit: la nostra protagonista va decidir dedicar-se a escriure. I, per no cridar massa l’atenció, es decantà pel món de la línia partida, que hom anomena vers, per això de donar-li una mica de prestigi i justificar tanta pàgina gairebé en blanc. Però no hi ha qui diu que en l’essència habita la realitat autèntica de les coses? No és, potser, el vers un dels primers gèneres a ser imaginats per la humanitat?

Encertada o no, ella, Renee Nicole escollí el vers, la poesia, el gènere líric, en un estat que ha donat tantes veus poètiques, molt generosament. No ens quedarem amb el llorejat Walt Whitman, que sempre acaba venint al cas. Hi ha moltes més fulles en aquest arbre, al qual Trump ha declarat la guerra unilateralment. A l’art. A la bellesa. A la simple existència.

Ella escriu poemes i ho fa prou bé. Segons els mitjans de comunicació, va estudiar un màster sobre escriptura creativa en la Universitat d’Old Dominion de Norfolk (no em digueu que la ubique en el mapa, que no sabria, ni aproximadament, on posar la xinxeta…) i aconseguí guanyar un premi literari: concretament, en l’any 2020 obtingué un premi atorgat per l’Acadèmia de Poetes Estatunidencs pel seu poema On Learning to Dissect Fetal Pigs.

Sabem que tenia tres fills, tots ells molt menuts, d’entre sis i quinze anys. Que no viuran dels drets d’autor de l’obra de la seua mare. Que li agradava la música i el cinema. Una intel·lectual de l’altra banda de l’Atlàntic. Dels que, quan els conservadors d’extrema dreta bramen, saben que no es quedaran en els drets atacats dels immigrants il·legals, sinó que aniran estenent la seua forta influència en tots aquells que no siguen de la seua corda. I els que pensen de forma independent segur que estaran entre els enemics de la pàtria (de la seua, clar).

Quin perill podia representar per a un grup d’agents fortament armats, l’objectiu dels quals és perseguir a innocents que viuen als EUA, amb l’excusa de no haver obtingut encara un permís que els legitime a enriquir aquesta gran nació bastida amb la suor dels vinguts de fora. Que si no, els únics que haurien de viure-hi són els indis de les tribus gairebé extingides. Però això seria un altre tema a debatre, on posar el límit, on tirar enrere per veure a qui extraditar… s’acostumaria Trump a tornar a l’Europa dels seus avantpassats? Com deia, quin perill representava la nostra protagonista, ciutadana nord-americana i, per tant, lluny, molt lluny, de la legitimitat i dels objectius d’expulsió dels assassins de l’ICE? Una dona, el pecat de la qual havia estat de manifestar-se contra les aberracions comeses en nom del poder, que Trump exerceix quasi dictatorialment (només la seua moral li posa límits, vaja, així com li passava a Hitler i a uns quants dictadors de la més negra història… qui es fia de la moral de Trump? Si és que sou massa primmirats… si us cau el pètal de Gandia no sé què us agafaria, no…).

La pobra dona només volia evitar-se problemes. Així, es tancà en el cotxe i, quan volgueren parar-la (amb quina excusa, amb quina!!) i ella no els volgué fer cas, els mal anomenats agents de la llei aplicaren la presumpció de culpabilitat, actuaren de part i de jutge i la condemnaren a mort, tot disparant-li uns quants trets. Tot i que qualsevol agent de primer any sap que mai s’ha de posar davant d’un vehicle en marxa, perquè pot posar la seua vida en perill i pot obligar el conductor, per acte reflex, a passar-li per damunt… i la normativa estableix que la culpa, en aquest cas, la tindria aquest agent.

Ara, segons el president, mal aconsellat, segur, afirmà que es tractava d’un cas de terrorisme domèstic. Això que no havia estat, segons ell, els que atacaren les institucions arran de la seua anterior desfeta electoral, als quals considerava autèntics herois i als quals va perdonar tan bon punt arribà al poder. Però una dona que conduïa sí que ho era, de terrorista.

I vosté, bon lector, si es despista, també podria ser considerat al mateix. I jo, per escriure aquestes paraules… O estàs amb mi o contra mi! Aquest és l’únic argument que manega.

Què hauria passat, sí, fem per un moment una petita trama de ciència-ficció… què hauria passat i li hagueren permés de continuar circulant. Si se’ls haguera escapat, per exemple. Ella hauria arribat a casa. Potser s’hauria pres una infusió, per exemple, una til·la, o el que prenguen els afectats per un atac de pànic o de desesperació als EUA. Hauria respost als seus fills en arribar a casa, que la veurien més nerviosa del que era habitual. Sí, havia anat a una manifestació. Ella no era activista, o sí que ho era. Tant es val. Potser per creença cristiana (això d’ajudar els altres, els perseguits, us sona?). O era una persona que vivia en carn pròpia la persecució dels seus veïns, injustament.

Una vegada es faria la nit, amb tots dormint tranquil·lament a les habitacions, ella en tindria una, un despatxet, una habitació pròpia, com diria la nostra amiga Virgínia, i allà faria el que els somnis li anaren indicant.

Ara un poema. Demà un article per la premsa. Per editar-lo en línia. Potser un poema denunciant uns fets que no haurien d’haver ocorregut mai.

És estrany, sí, que haguera de ser un altre qui escriguera un text parlant sobre ella[1].

I més estrany encara, que algú, de terres valencianes estant, haguera descobert que aquella dona de qui parlaven les notícies, resultava que havia estat poeta. Potser una poeta que s’estimava la paraula tant com la seua vida. Potser una poeta que mai no entraria en el cànon de la poesia dels EUA. Però a qui li importa això, ara?

D’ella he volgut conservar un vers, que tancava l’únic poema que conec seu, i que podria ser considerat tot un vaticini, si això no ratllara en el grotesc: i tot mor allí. Perquè no només morí ella, allí, dins del seu cotxe. Que ni deixaren que un metge que hi passava la poguera atendre. Van deixar-la morir, perquè convenia. No només ella. També tots els poetes que moren, d’una forma o d’altra, en circumstàncies tràgiques. Abans d’hora. Abans de poder escriure allò que voldrien per millorar una mica el seu món, que és el nostre. També va morir la societat nord-americana, com la coneixíem els que miràvem el cinema que ens hi arriba, els clàssics, ai, aquells clàssics… I tot el món, sí, també ha mort amb ella. I amb milions de morts inexplicables, en guerres sense sentit.

Perquè hom, en nàixer, hauria de ser, tot d’una pacifista. I fer de la pau l’únic argument possible davant la barbàrie. Però és que els bàrbars mai no deixen d’arribar. Només ens faltaria que als seus fills els obligaren a pagar el preu de les bales. Com està el món!, diria Groucho Marx. Potser millor el parem i ens muntem en un asteroide que ens duga a una altra civilització. Malgrat tots els aliens que ens ha mostrat el seté art, segur que ens seran més amistosos que el senyor Trump. I no deixaran de valorar un bon vers. Un bon quadre…

1 Ens referim al poeta Danez Smith. Una traducció al castellà ha aparegut a la següent web: https://circulodepoesia.com/2026/01/elegia-para-mi-vecina-renee-nicole-good-poema-de-danez-smith/