El primer fabrista valencià

A fi d’orientar-nos adequadament en la direcció del tema que ací se’ns proposa, convindrà de tenir present que Carles Salvador va ser un valencianista d’avantguarda i, a més, precoç. En efecte, als catorze anys prenia consciència activa de la seua condició de ciutadà de la catalanitat, el component cultural i lingüístic de la qual començava a percebre’l aleshores en termes força nítids, alhora que se li devia començar a desvetlar la pròpia realitat nacional. Ens ho confirmava ell mateix, a l’autobiografia (La vida nova, 1920), en recordar que de l’Assemblea Valencianista de 1907 «isqué motlletjat el meu esperit […] Llavors, vegí que els catalans són germans nostres». Ben mirat, va ser un valencià afortunat per tal com les seues circumstàncies ambientals van fressar-li el camí vers la descoberta de la pròpia condició civil; de fet, ens consta que son pare va introduir-lo als Jocs Florals del Rat Penat –segurament els del 1904, quan Carles era, doncs, un xiquet d’onze anys–, una cerimònia que va deixar una empremta emotiva en el futur fabrista valencià.

Ara mateix tenim pendent de datar la trajectòria que va seguir el procés d’aproximació del mestre de Benassal a la personalitat del que esdevindria el seu model incomparable de patriota, Pompeu Fabra. En tot cas, admirador com era de Miquel Duran i Tortajada («aquest valentíssim soldat de la Pàtria» que havia declarat que «Jo, valencià enamorat del llenguatge de València, afirme que el meu idioma és el català. Jo, valencià, naixcut a València, afirme que la meua pàtria és Catalunya») i membre de la Joventut Valencianista –potser des dels seus quinze o setze anys–, l’accés de Carles Salvador a l’obra fabriana no degué retardar-se gaire.

En aquest sentit, no podem ignorar que el valencianisme, sobretot el que derivava de València Nova, s’articulava sobre dos eixos bàsics, llengua i pàtria, amb el benentès que sense disposar d’una llengua socialment consolidada –un requisit que exigia la corresponent codificació lingüística plenament funcional– no hi havia projecte possible de bastir un país modern. Heus ací un element central de la ideologia de la Joventut Valencianista, la qual fou capdavantera en l’acceptació incondicional de la reforma fabriana, una vegada descartat el pare Fullana –en el qual l’admiració a P. Fabra era superada per la identificació personal amb l’obscurantisme del Rat Penat– com a conductor de la normativització al País Valencià. Al capdavall, enfront de les propostes gramaticals del menoret franciscà, els joves nacionalistes valencians hi optarien pel criteri lingüístic que informava el vademècum escolar, Gramàtica valenciana (1918), un petit monument a la reforma fabriana, original de B. Ortín Benedito, el qual, per cert, era amic i company de magisteri de C. Salvador.

Siga com siga, encara avui dia admira la solvència del registre lingüístic amb què Carles Salvador va redactar els seus primers textos ­–alguns dels quals fins i tot són anteriors a la promulgació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans–, que aparegueren a Foc y Flama, El Cuento del Dumenche, Pàtria Nova, etc. No cal dir que aquesta sensibilitat idiomàtica, el sentit del rigor i la responsabilitat envers la llengua nacional van guiar la vida sencera i, doncs, la vasta producció literària, que ens va llegar el «mestre de Benassal» per excel·lència.

Precisament com a mestre va sentir-se atret pels ambiciosos projectes de catalanització de l’escola, que dinamitzava l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, l’adaptació de la qual a la realitat valenciana ja fou plantejada per ell mateix l’any 1921. Remarquem que la influència de Pompeu Fabra damunt la Protectora fou extraordinària; en va presidir, per exemple, la Comissió Editorial Pedagògica –que deixaria un impacte notori en la personalitat salvadoriana– i va formar part de l’equip directiu de la Protectora. No és agosarat, doncs, de conjecturar que, durant les relacions que Carles Salvador va mantenir amb l’entitat fundada per Francesc Flos i Calcat, enriquira notablement el seu coneixement de la tasca que hi duia a terme Fabra i alhora experimentara una admiració creixent per la personalitat del geni ordenador del català contemporani.

Un altre dels cercles intel·lectuals que va freqüentar amb més assiduïtat Carles Salvador i en el qual la figura de Pompeu Fabra era tinguda amb la consideració més elevada fou la Societat Castellonenca de Cultura. De fet, el mestre de Benassal figura entre els col·laboradors més constants del Butlletí de la Castellonenca des del seu primer volum (1920), una col·laboració que no solament va ser efectiva durant la seua estada a la vila de l’Alt Maestrat sinó que la mantingué fins al final de la seua vida. Com és sabut, aquest grup d’intel·lectuals castellonencs (que ací podem exemplificar mitjançant noms com ara Salvador Guinot, Lluís Revest, Àngel Sánchez Gozalbo, Enric Soler i Godes, i naturalment Carles Salvador) fou determinant en la propagació del fabrisme al País Valencià.

Pocs dies abans que el general Primo de Rivera imposés el règim dictatorial, Carles Salvador assistia a l’Escola d’Estiu de la Normal de la Mancomunitat de Catalunya, que tenia lloc a Barcelona. Ens consta que durant aquesta estada coneix personalment J. M. Batista i Roca i visita Nostra Parla, però tot sembla indicar que no hi tingué l’oportunitat de coincidir amb Fabra. Mentrestant, de Benassal estant, el mestre i poeta col·laborava amb l’Institut d’Estudis Catalans en la implementació dels qüestionaris que dirigia P. Fabra amb vista a la redacció del seu Diccionari general de la llengua catalana (1932).

Era l’època en què el mestre de Benassal ampliava els seus contactes amb el món cultural de Barcelona i, d’una manera especial, amb els cercles fabristes. Féu alguna incursió periodística a La Publicitat i establí una amistat notable amb Delfí Dalmau i Gener, un admirador profund de Fabra i director de Clarisme –el setmanari de la joventut oberta a l’avantguarda–, en el qual la presència de Carles Salvador fou notòria. Al mateix temps, aquest experimentà una mena de fascinació per una altra obra magna fabriana, Palestra, l’entitat germana de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. A Palestra (que tenia com a fita «aquesta pàtria nostra a alliberar») dedicà diversos articles en Avant, el setmanari valencianista republicà, a través dels quals ens descobrí la seua admiració per l’excursionisme com a escola de patriotes; en concret, no estalviava elogis sobre els «campaments palestrins», que vindicava amb entusiasme.

Fou justament l’agost de 1932, durant l’Escola d’Estiu de la Generalitat de Catalunya, que s’esdevingué la trobada entre Fabra i Salvador, la primera, per cert, que tenim documentada. Tres anys més tard, aquest farà de missatger entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’entitat Acció Valenciana, tot anunciant la famosa visita que hi va fer P. Fabra, acompanyat de Ramon Aramon i Josep M. de Casacuberta, a finals de novembre de 1935.

Sens dubte, la trobada de 1932 entre Fabra i Carles Salvador va ser especialment determinant –i així ho constata el professor Vicent Simbor– en la trajectòria de l’activitat gramatical del mestre de Benassal. De fet, tot seguit aquest va lliurar-se a una activitat frenètica en la redacció definitiva del seu Vocabulari ortogràfic valencià, una mostra de la participació intensa de Carles Salvador en la fase decisiva de l’acceptació de les Normes de Castelló, les quals, convé tenir-ho en compte, constitueixen una de les decisions d’ordre civicocultural més transcendents que va prendre la societat valenciana del segle XX. Sens dubte, les Normes del 32, en la mesura que situaven la societat valenciana dins la reforma fabriana, esdevenien una porta que obria el país a la modernitat europea.

Tot d’una, Carles Salvador va posar la seua extraordinària capacitat de treball al servei de la socialització de les Normes: les explicava i les desenvolupava mitjançant els seus tractats gramaticals, i les divulgava a través dels cursets que posava en circulació. Tot plegat constituïa una tasca admirable d’educació popular en la publicació de la qual trobà el suport impagable del setmanari El Camí i de l’editorial L’Estel. Una tal croada de valencianització –en la línia, no ho oblidéssem pas, dels plans nacionalitzadors que impulsava Pompeu Fabra, dins els quals era ben present el País Valencià, alto!– fou estroncada, per descomptat, sota els efectes de la guerra, però el compromís obstinat de Carles Salvador envers la llengua nacional aconseguí de recuperar-la l’any 1948, mitjançant la creació dels cursos de Llengua del Rat Penat, «l’activitat de la resistència autòctona més reeixida de la dècada dels cinquanta i una de les que més conseqüències positives ha deixat» (Santi Cortés). En efecte, els cursos del Rat Penat –la darrera gran aventura patriòtica de Carles Salvador– aportaren una contribució prodigiosa a la transmissió culta de la llengua, al manteniment de la consciència nacional dels valencians, a la promoció de valencianistes dispersos arreu del país i, en definitiva, a la continuïtat de les Normes de Castelló. Fet i fet, esdevingueren un factor clau perquè l’any 1963 Joan Fuster arribara a afirmar que «també al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla».

Fet i fet, Carles Salvador fou un apassionat de Pompeu Fabra; un fabrista no pas d’emocions, sinó d’acció, que va esmerçar les seues energies vitals en la difusió del fabrisme al sud de la Sénia. Ell que s’havia autodefinit com a «polític de l’idioma», no dubtava a reconèixer que «Jo prenc Fabra i l’explique i pose exemples. Res més, si no és el d’adaptar-lo»; ben mirat, una tasca que certament va compartir amb d’altres compatriotes, entre els quals excel·lí de manera admirable.

Vicent Pitarch. Institut d’Estudis Catalans

Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015