Tens 0 productes a la teua cistella
10/01/2023
Tal com han estudiat profundament diversos investigadors, el llarg procés de l’acord ortogràfic abanderat per la revista Taula de Lletres Valencianes en 1930 i la Societat Castellonenca de Cultura tenia un gran repte després de la reunió formal del 2 de desembre del 1932 i de la recollida posterior de les signatures: popularitzar-les, socialitzar-les entre la població valenciana per fer-les de tothom i assolir la normalitat i dignitat a què aspira qualsevol llengua. Aquelles bases mínimes van ser publicades en algunes de les revistes més prestigioses, encara que minoritàries (Anales del Centro de Cultura Valenciana, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Almanaque de Las Provincias para 1934), però també en altres de més difusió en forma d’articles d’opinió i de breus i senzilles lliçonetes de llengua (El Camí, El Tio Cuc…); les entitats valencianistes feren cursos presencials i per correspondència, publicaren llibres d’autoaprenentatge i de divulgació cultural, i fins i tot per a la Festa del Llibre de 1933 l’Ajuntament de València en va elaborar una edició popular de butxaca –repartida profusament els dies 21 i 22 d’abril– amb la justificació següent:
Una de les causes que han dificultat l’ús escrit de la llengua valenciana, ha estat la manca d’unitat ortogràfica, per la qual han propugnat sempre els amants de la nostra parla sense que mai s’haguera pogut arribar a un acord, acord al que fa poc han arribat entitats i escriptors autorisats, formulant i acatant unes normes ortogràfiques que, per tractar-se d’una obra purament valencianista, l’Ajuntament de València es creu en el cas de propagar en la solemnitat de la Festa del Llibre.
Com va escriure Antoni Ferrando (2013), «les Normes de Castelló no van posar fi radical a les incongruències ortogràfiques i gramaticals de les publicacions i dels escriptors valencians, però començaren a posar un cert ordre lingüístic en els àmbits valencianistes més conscienciats i aplanaren el camí per al reconeixement de la unitat de la llengua compartida».
Calia fer molta pedagogia; per això, a banda de les iniciatives esmentades, es publicaren fins i tot en alguns llibrets de falla unes «Indicacions ortogràfiques valencianes» per tal de facilitar la lectura de les grafies c, ç, j/tj, g/tg, ny, -ig i la comprensió del doblet acceptat ab/amb, sovint remeses pel Centre d’Actuació Valencianista des de 1933.
Davant d’aquestes urgències, els grups culturals i polítics valencianistes dels anys 30 van haver de posar-hi imaginació i mitjans, com veurem tot seguit. Era, per tant, una qüestió de paciència i d’anar conscienciant els mestres, polítics i escriptors per poder crear un ambient favorable entre la població general. No oblidem, però, que les bases del valencianisme de preguerra ja venien de darrere i començaren a coure’s en la dècada anterior, en una belle époque efímera però ben fructífera que serà esporgada per la dictadura de Primo de Rivera.
L’Oficina de Redacció de Llengua Valenciana
Des del primer moment de l’oficialització, l’Ajuntament de València va veure la necessitat de crear un servei fix d’assessorament lingüístic que potenciara la projecció social de les normes des d’un punt de vista pràctic i donara seguretat en l’ús. L’Oficina de Redacció de Llengua Valenciana, el primer servei lingüístic públic del País Valencià, fou oberta a instàncies del regidor i escriptor Enric Duran i Tortajada, signatari de les Normes i president de la Comissió de Monuments, Arxius, Biblioteques i Museus Municipals entre 1931-1936. La notícia de l’existència d’un lloc de treball anomenat «redactor de llengua valenciana» (entre altres funcions) apareix per primera vegada al febrer de 1933, és a dir, dins del període de reclutament de signataris, i serà a principis de juliol de 1933 quan s’anuncia l’obertura del servei de traducció i correcció per a la ciutadania:
La comisión municipal de Monumentos, por iniciativa de su presidente don Enrique Durán y Tortajada, y teniendo en cuenta que el Ayuntamiento, llevado por una valencianía práctica, cuenta con un redactor de lengua valenciana, convenientemente especializado, ha decidido crear un servicio que responda a una verdadera necesidad de estos tiempos en que renace el espíritu valenciano y que, por ello mismo, será seguramente muy bien acogido por todos los ciudadanos.
Obedece dicho servicio a la conveniencia de que, aceptadas las normas ortográficas por los escritores y los filólogos valencianos, se redacten correctamente todos los escritos que lo hayan de ser en lengua valenciana. A tal efecto, todos cuantos deseen revisar sus escritos o, en su caso, tenerlos correctamente redactados en valenciano, pueden presentarlos –en original o en copia– en el Archivo-Biblioteca Municipal, a las horas hábiles de los días laborables, indicando el objeto de la presentación.
Los escritos objeto de este servicio de redacción o traducción, son: rótulos, prospectos, programas, carteles, documentos, reclamos, inscripciones, avisos, lápidas, etcétera, excluyendo los documentos de carácter particular no destinados a la publicidad y las obras literarias. Este servicio será absolutamente gratuito.
Con la creación del repetido servicio que obedece a razones culturales y a sugerencias recibidas del mismo público, la comisión municipal de Monumentos cree realizar una obra de valencianismo verdadero, correspondiendo, como antes decíamos, al despertar del alma valenciana. (Las Provincias, 5-7-1933)
El «redactor de lengua valenciana, convenientemente especializado» era Francesc Almela i Vives, tècnic municipal interí des del 4 de març de 1933 i titular per concurs des del 19 d’agost de 1933, adscrit al futur Museu d’Etnografia i Folklore. Com que aquest museu en creació disposava del personal suficient, Almela va ser ubicat a l’Arxiu-Biblioteca de l’edifici de l’Ajuntament, amb unes funcions àmplies i poc delimitades com l’elaboració de cèdules lexicogràfiques, classificació dels fons, redacció d’informes especialitzats sobre patrimoni, transcripció de documents antics, elaboració d’articles divulgatius per al turisme, assistència a jurats, etc. De fet, és el responsable de les dues publicacions municipals de l’Arxiu per a la Festa del Llibre de 1933: les Normes d’ortografia valenciana –icònic i amb edicions facsimilars– i El libro valenciano, un epítom de 32 pàgines en castellà del qual és l’autor. Segons la premsa, aquells dies es regalaren més de 10.000 llibres escollits i es donaren uns premis a les millors obres de literatura, d’història i a la millor obra impresa al País Valencià. La bona veritat és que el tàndem Almela-Duran funcionà molt bé al llarg de molts anys: eren amics almenys des del 1918 i havien passat junts per diversos mitjans, entitats i plataformes valencianistes.
Francesc Almela i Enric Duran treballant al Museu Històric. Fons Desfilis (BV)
L’Oficina de Redacció de Llengua Valenciana continuà funcionant discretament fins al 1937, d’acord amb alguns testimonis recollits en la premsa i en l’arxiu personal d’Almela. A tall de curiositat, la denominació del seu lloc de treball com a «redactor de llengua valenciana» no va desaparéixer fins al 1956, quan fou nomenat cap dels Serveis d’Arxius, Biblioteques i Museus després de moltes bregues, funcions que ja realitzava des d’abans. Almela era un funcionari polivalent, amb una gran altura intel·lectual i cultivador de diversos gèneres que hagué de reorientar després d’una depuració traumàtica. En 1940, el valencià Federico García Sanchiz, tradicionalista i membre de la RAE, escrivia sobre ell: «No conozco a nadie que en su trabajo combine con tal acierto la preparación con las experiencias momentáneas, el documento y el ingenio, la sabiduría con la sencillez. Suelo yo leerle, tanto por recreo como en consulta. No vacilo en calificarle como maestro. (…) si de cosa peca, es de un exceso de modestia y desinterés».
En 1934 va aparéixer a València un altre servei puntual de correcció –dirigit sobretot a les falles– en el Centre d’Actuació Valencianista. És ben plausible que anara a càrrec del responsable del Departament de Cultura del CAV, Emili Beüt, corrector dels cursos d’ortografia i morfologia de l’entitat. Així ho anunciava Daniel Tossal –pseudònim de Francesc Caballero Muñoz–, que escrivia als fallers des de les pàgines d’El Camí (núm. 105, 10-3-1934):
Així, entre les seues atencions més elementals està l’evitar, per exemple, que s’exhibixquen notes, ròtuls, avisos escrits en atra llengua que no siga la valenciana, que és la consubstancial amb la festa fallera. Impedir que en les lligendes que molt sovint es posen en els laterals de la falla apareguen incorreccions gramaticals i ortogràfiques de magnitud garrafal. Ara no es pot al·legar la ignorància com a justificació, ja que el Centre d’Actuació Valencianista ha establert una oficina de correcció completament gratuïta.
I rematava l’article «Lletra als “falleros”» amb aquestes paraules:
Prova fefaent de quant venim exposant la tenim en els llibrets de l’explicació de la falla i en els fullets que amb ocasió de les mateixes veuen la llum. Cada any és major la cura que els seus autors posen en exporgar-los d’incorreccions de lèxic i d’ortografia, i açò no constituïx cap obstacle per a l’esplendor de la festa.
En 1935, la refundada Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana oferia una prestació similar per a les festes d’aquell any, segurament també a càrrec d’Emili Beüt, ara membre del Consell Directiu de l’APEV en qualitat de president segon.
Tot plegat, era una bona base planificada per a la difusió de l’ortografia i de la normativa, practicada si volem amb comptagotes fora dels cercles més compromesos, però es deixava notar en algunes reaccions que recordaven les polèmiques arrossegades des del segle XIX.
| «ADVERTENSIA
El carácter popular d’estos llibrets de les falles fá que siguen borumballes pera achudar a cremar. Per aixó tan sols mos guía fer una cosa simpática sense apurar la gramática i ordenar la ortografía. Es per lo que sense tasa escribím al sá y al plá, pues millor se compendrá pecant per poc que per masa. Digam en tota claror, que no fem lliteratura, ¡i que mos done ventura la indulchesia del llector!» (sic) |
 |
Ara que commemorem el 90é aniversari de les Normes de Castelló, és bo mirar arrere i valorar tots els avanços –lents i entrebancats, cal dir-ho– que ha fet el poble valencià. La nostra tasca, com a serveis lingüístics, és tindre cura d’aquella llavor de 1932 i fer-la créixer. Per molts anys!
València, juny de 1931. Tertúlia a la Sala Blava: asseguts, Enric Duran, Francesc Almela i Max Thous; drets, Faust Hernández Casajuana Josep Bolea i Adolf Pizcueta
