Tens 0 productes a la teua cistella
Jo soc aquell que em dic Ausiàs March
Ausiàs March
Saber qui s’és, hui en dia, no és un dels elements més habituals. Hom vola habitualment massa alt (Trump com a exemple) o queda en els soterranis de l’existència (la major part de la humanitat, des que existeix, ben bé que us ho puc assegurar, té l’ofici de talp, excavant els forats, els túnels, que hom li deixa, si és que pot).
Hom pot considerar que els rics de les èpoques antigues estaven molt millor… però us assegure que s’equivoquen. Potser els nostres rics d’ara seran els darrers que la humanitat (com la coneixem actualment) haurà de contemplar. El seu egoisme. La seua decisió suïcida (ja ho he dit anteriorment). Però si mirem enrere, la sort de gran part dels antics rics, pel que fa a la transcendència, queda molt mal parat. És cert que encara hi ha les piràmides (ja veurem quant de temps sobreviuran al canvi climàtic). Però la major part de les antigues meravelles de la humanitat van acabar per desaparèixer. De la ciutat de Troia queda el que hom imagina que podrien ser les restes. I així anem comptant, pèrdua a pèrdua. Oblit a oblit.
També en aquesta moda de la conservació en formol hi ha diverses lligues. Els països rics es poden permetre el luxe de destinar un espai habitable a la pura contemplació d’allò que volem imaginar que fou. La realitat sol ser molt menys entranyable. I així, arran d’Europa existeixen les cases natalícies dels grans escriptors, per dir un exemple. I si no existeixen, hom les inventa i punt (ja es reconstruí una bona part d’Europa, i ací pau i allà glòria, com un decorat, però abans de Hollywood, clar). I si reconstruïm els casals, també ho fem amb les biografies, per dir allò que volem que diguen, perquè hom s’ha entestat sovint a domesticar els nostres savis, de la lletra impresa, dels imperis per governar… ells, segur que no es queixen.
Als meus alumnes, quan ens referim a la ciutat de València, el nostre cap i casal de cada dia, els solc dir, quan fem referència a allò que ens defineix els dics que destaquem especialment per les absències. Pel desig de l’hecatombe immobiliària i especulativa. I ho he après dels antics, no us imaginareu que som tan imaginatius… per als antics, clar, una ciutat conquerida era realment un solar per edificar. El record, i la història, l’escriuen els vencedors, no? I on hi havia una església es posava una mesquita, i on un temple romà una església, i on una mesquita una nova església… i així anàvem sumant runa damunt nova runa, i sempre material aprofitable i solar nou per requalificar. Les coses eren senzilles abans de la manifestació de la mania conservadora, que naix ran del romanticisme. Ells, els pobres, ho volien conservar tot. Perquè una ruïna era, realment, el que necessitaven per inventar-se millor una història per mitificar. Allà nasqué el nacionalisme dels estats poderosos d’Europa. I els que no tenien nació, s’intentaven amb una cosa abstracta que hom denominà nació sense estat. Però que era una espècie de realitat paral·lela que no calia reconèixer.
No nou, sempre hi ha categories entre les nacions, per descomptat. Les que cal admirar. I les altres…
A nosaltres, ens va tocar de ser una de les nacions pobres, engolida per una de les nacions que estava destinada a sotmetre mig món. Allà on el sol no s’anava a dormir, no fos cas que… i per això, probablement, la conservació de la memòria quedà en un mer concepte, i les ruïnes, o els edificis antics, què voleu que us diga, van anar desapareixent. Que a València se’n conserven la meitat dels palaus amb què comptava a l’edat mitjana, és una evidència. Que alguns, com el reial, existeix a les principals capitals de la Corona d’Aragó, però no la tenim nosaltres, ni ningú va pensar que la podríem haver reconstruït al lloc on trobaren les ruïnes (vaja, unes altres… si hom no pot alçar una pedra tranquil, hui en dia…). Són molts els palaus perduts.
Entre ells, el famós palau dels March a València. Perquè sabem que en tenia, el bo d’Ausiàs, però on…?, això és una altra cosa. I si bé hem tingut el gust d’atorgar-li, al poeta, una de les grans avingudes de la ciutat, no hem arribat a descobrir mai on paren els seus ossos, per dir un detall. Els de gran part de la família sí, veges on i com… allà, en un monestir, Sant Jeroni de Cotalba. Un lloc on trobarem dotze individus que, si foren escriptors en anglès o en castellà ja faria anys que els tindríem catalogats i reverenciats degudament, però no, no van tindre sort, els pobrets…
I de l’edifici?
No em punxeu, que no me n’eixiria sang, quan hi pense! Imagineu el lloc on nasqué Cervantes, o Góngora, o Shakespeare, o Molière, o Montesquieu convertits en un spa? Imagineu que teniu l’oportunitat de cercar el relax temporal entre el relax etern de certs ossos, que hi vivien? Ho teniu al cap? Doncs això és el que una empresa (castellana, és clar) ha pensat per dedicar les pedres solemnes de l’indret on hom va acabar dipositant els ossos d’aquesta insigne família. No hi ha una dita que fa: qui perd la memòria perd la identitat? Potser d’això es tracta. La raó és que els March no mereixen que cap administració hi pose un cèntim per rehabilitar el monestir. Què dirien, si alçaren el cap? Així, hom podrà prendre banys i massatges, i relaxar-se vora la pedra rehabilitada, com si fos nova, mentre a poc a poc anem oblidant que hi hagué un poeta, i també una família, bé, uns ossos on, un cos que ja va perdent-se, a colp de despreocupació i de talonaris.
Perquè el poblet d’Alfauir tampoc té tota la culpa, segur que no. Perquè millor això a què les pedres caiguen i tot s’esfondre. Però n’hi ha tants que podrien fer una mica, que no vull adonar-me que, realment, hi podria existir, en aquest tema, un pla preconcebut. El gran poeta és un símbol. La seua família, també. I els castells dels reis. Les coses que s’enderroquen, o es destinen a ser un decorat, acaben perdent la seua essència. Després, una bona botiga de souvenirs i torne vostè demà. Que hi haurà descompte.
Sempre, però, ens quedaran els versos. Que els edificis, i les fundacions[1] duren el que un vent tòrrid durant l’estiu més calorós de la història. Que sempre en vindrà un altre, de més fort que el deixarà a un costat. Coses que passen…
[1] Parlar de fundacions que desapareixen donaria per un article a part, però especialment em referia a la vergonyosa desaparició de la fundació que el poble natal de Vicent Andrés Estellés tenia a Burjassot, quan el govern municipal la deixà desaparèixer i el mateix està passant, lamentablement, amb el premi que duu el seu nom… que no saben què fer-ne perquè acabe sent una vella glòria regional i de segona.