El problema

05/09/2019

El problema, el gran problema, la qüestió catalana, ha alterat i condicionat la vida pública a tota Espanya. El nihilisme d’una part de l’esquerra espanyola, la persistent conducta dels governs, i, molt específicament la brutal repressió exercida contra els ciutadans de Catalunya, amb ocasió d’una consulta, amb l’empresonament de significats dirigents del independentisme, són greus errors de l’estat. Tanmateix, molts dels fets dels darrers temps tenen  a veure amb aquest problema”, entre altres citem: aparició de VOX,  fragmentació de la dreta,  divergències de fons entre el PSOE i Podem.

L’independentisme, per la seua banda, no ha buscat aliats, ha anat a la confrontació sense diferenciar possibles companys de viatge i enemics. Igualment, ha valorat en més la seua capacitat i la possibilitat d’ajuda europea. Tampoc podem oblidar la crisi de Convergència, deguda a la seua implicació evident amb la corrupció, i, per tant, la necessitat de buscar nous lideratges, cosa que tal vegada explica el seu salt al buit, quan fins no fa gaire venia practicant una línia de moderació.

I és que aquest gran problema ve de lluny, té molts precedents i similituds anteriors, tals com fou la proclamació feta per Macià de la República Catalana al 1931, la qual viat es va negociar quedant en un Estatut, o l’Estat Català de Companys dins la República Espanyola al 1934, amb l’empresonament del seu govern, que acabaria amb la nova situació  a Espanya el Front Popular, i de nou tornat a l’Estatut.

Ve al cas rellegir un llibre publicat al 1994 d’Ignació Sotelo, “El desplome de la izquierda”, amb un apartat dedicat a la qüestió catalana”, que resultant revelador, ja que  aquest sociòleg i assagista, per cert, vinculat al PSOE, tenia una visió oberta al fet nacional de Catalunya.. Doncs, partint de la realitat històrica del problema, l’autor reprodueix una conferència feta a Barcelona sota el títol “El Estado español ante un hipotético reconocimientro de la soberania de los catalanes”. Sotelo, apunta  que es van a produir importants canvis, com a resultat de fets com la caiguda del mur i de la fallida de l ‘experiència del felipisme, incorporant, com una hipòtesi a considerar: el problema català.

Segons el nostre professor, cal considerar és si a Catalunya, cas d’aconseguir la sobirania, els seus ciutadans serien més lliures. Cite la seua hipòtesi: “Imaginen ustedes, por ejemplo, -nos movemos en el plano de las hipòtesis- un manifiesto de las llamadas fuerzas vivas de la nación, exgiendo o declarando la independencia de Cataluña, no tendria otro significado que haber hecho operativa la libertad de epresión de la que gozamos y, como reacción, provocar otros manifiestos en senido contrario. La unica declaración de independencia que habría por tanto, que considerar, es la que proclamase la mayoria del Parlamento catalán y que, convocado nun referéndumn para refrendar tan grave decisión, se ganase tambien por una amplia mayoria”.

Com podeu veure la clarividència de Sotelo, contrasta amb la manca de coherència dels actuals dirigents oficials,  o a l’ombra, del seu partit. Allò que Sotelo veia com a “hipòtesi” és  un fet al qual calia i cal donar eixida, possiblement no definitiva, sinó de trànsit. Les parts implicades responen a conjunts humans amplis, i, actuen amb sentiments contradictoris; els dirigents, de les dues parts, però, continuen aparcant les vies d’entesa, es parla de diàleg, però, la realitat és: que  gran part de la població catalana segueix vivint amb la perspectiva “soberanista”, amb presos i exilats, que per la tossudes del poder central, s’han convertit en herois. En tant, l’estat ha deixat la solució en mans d’un tribunal, i què com podem preveure, no   el  resoldrà. Què deu passar per superar el present impàs?

Recordar aportacions, com la que he esmentat, fetes des dels àmbits acadèmics i la ciència política, crec que podrien aportar un poc de llum en aquest moment i la tornada  al raciocini.