El projecte de bomba atòmica espanyola

Base d’Aitana, construcció que es iniciar en 1957 i finalitzà en 1960, resultat dels Pactos de Madrid del 1953

El 1951 es crea la Junta de Energía Nuclear (JEN), i el seu primer president, des del 1951 fins al 1955, seria el general Juan Vigón. El 1953 se signen els Pactos de Madrid entre els Estats Units (EUA) i Franco, segons els quals s’instal·len en territori espanyol quatre bases militars nord-americanes (Rota, Morón, Torrejón i Saragossa) i instal·lacions menors (en llocs com Alcoi, l’Estartit, Roses, etc.), a canvi d’ajut econòmic i militar. Suposaren, juntament amb el concordat amb l’Església catòlica signat un mes abans, la superació de l’aïllament internacional del règim franquista. El 1955, Espanya va signar amb els EUA un acord de cooperació nuclear a l’empara del programa Àtomos para la Paz. Aquests ajuts van permetre que el 1958 s’inauguràs el Centro Nacional de Energía Nuclear Juan Vigón a la Ciutat Universitària de Madrid.

La independència del Marroc el 1956 i la crisi d’Ifni (1957-1958), en què EUA prohibeix l’ús de les armes cedides al pacte, en ser el Marroc un dels seus aliats i tenint la seu principal de la Central Intelligence Agency (CIA) al Magrib, fan que el govern es plantege la necessitat de disposar d’una bomba, per reforçar el seu paper internacional i per dissuadir el Marroc de les seues pretensions sobre territoris espanyols. El 1963, el general Muñoz Grandes, falangista i vicepresident del govern, va encarregar al director de la JEN, l’enginyer i almirall José María Otero Navascués, un estudi sobre les possibilitats reals que tenia el nostre país de construir una bomba atòmica sense alertar la comunitat internacional. Naixia així el Proyecto Islero, nom del bou que va matar Manolete, sota la responsabilitat del comandant de l’Exèrcit de l’Aire Guillermo Velarde.

El Proyecto Islero, primer, va plantejar el disseny de la bomba, és a dir, les configuracions i masses per aconseguir un rendiment màxim de l’explosió i després produir el combustible de la bomba. El subsòl espanyol contenia les segones reserves més importants d’urani natural d’Europa (4.650 tones avaluades), però enriquir-lo és molt complex. La segona opció era aprofitar els residus de plutoni (en calen uns 6 kg per a una bomba) de les centrals nuclears, però la de Zorita era de tecnologia dels EUA, que s’oposava a la proliferació nuclear. L’incident de Palomares el 1963 va permetre als tècnics espanyols, dirigits pel comandant Velarde, resoldre alguns dels seus dubtes sobre la bomba, però això mereix un altre article. Els tecnòcrates de l’Opus ja eren forts al govern i s’oposaven al projecte. El nou ministre d’Indústria Gregorio López Bravo, a finals de 1965, va dir a Franco que el Proyecto Islero costaria prop de 70.000 milions de pessetes, cosa que era falsa, ja que segons la JEN era possible fabricar tres bombes de plutoni per uns 10.000 milions de pessetes que s’elevarien a 20.000 milions si s’incloïa una prova nuclear al Sàhara.

L’1 de juliol de 1968 Espanya es negava a signar el Tractat de No-Proliferació d’Armes Nuclears (TNP), el qual només autoritzava la possessió d’aquestes als països que havien realitzat proves abans de 1967 (EUA, URSS, Regne Unit, França i la Xina), els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU. El 1968 es va instal·lar a la seu de la JEN el primer reactor experimental espanyol, Coral-1, amb capacitat per a produir plutoni de tipus militar. Els primers grams d’aquest material, els únics que no van ser controlats per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), encarregada de limitar la proliferació nuclear, es van obtenir el 1969, en absolut secret.

S’optà pel plutoni de Vandellòs I, de tecnologia francesa, ja que tant el general Charles de Gaulle, president de la V República, com el seu successor Georges Pompidou, eren partidaris que Espanya es convertís en potència nuclear i aliada seua, amb autonomia respecte dels EUA i l’OTAN. López Bravo es va negar que fos l’INI amb Électricité de France qui assumís en solitari la construcció i gestió del reactor i va aconseguir que l’empresa privada entràs a l’equació, obstaculitzant els plans d’Otero i Velarde.

Això provoca l’interès a la CIA, que diu en un informe: «Espanya és l’únic país europeu que ens mereix atenció com a possible proliferador els propers anys». Aquesta preocupació augmentà al juny del 1973, quan Carrero Blanco es va convertir en president del govern. Pel desembre del 1973, Velarde es va reunir amb el general Manuel Díez-Alegría, cap de l’Alt Estat Major, i amb el general Manuel Gutiérrez Mellado, i els va explicar que Espanya tenia capacitat per a fabricar tres bombes de plutoni a l’any. Això es transcriu en un informe que Carrero va presentar a la seua entrevista amb Kissinger. Un dia després, el 20 de desembre de 1973, Carrero Blanco va ser assassinat per ETA i alguns autors conspiranoics insinuen la participació de la CIA, desmentida pels historiadors.

Però, ni la mort de Carrero Blanco ni la de Franco el 1975 significaren la fi del Proyecto Islero. Les pressions nord-americanes, ja amb James Carter com a president (1977-1980), perquè Espanya firmàs el TNP van continuar. La tensió amb els EUA es va fer més gran quan el 1977 es va conèixer que les instal·lacions nuclears previstes al Centro de Investigación Nuclear de Sòria estaven ideades per tal de convertir l’urani en plutoni i podien produir 140 quilos l’any, suficients per a fabricar 23 bombes atòmiques anualment. Carter va iniciar una campanya intensa sobre el govern espanyol, presidit per Suárez, perquè subscrigués el TNP i acceptàs la supervisió de l’OIEA, amenaçant amb un boicot econòmic si no ho feia. L’1 d’abril del 1981, poc després del fracassat el colp d’estat, Espanya va signar un acord amb l’OIEA per sotmetre les instal·lacions a verificació constant. Leopoldo Calvo Sotelo, que havia incorporat Espanya a l’OTAN, encara va mantenir el projecte per poder independitzar-se de la tutela nord-americana. Però el PSOE ja havia decidit romandre a l’OTAN, a canvi de la integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), així que el 13 d’octubre del 1987, Fernando Morán, ministre d’Afers Estrangers, va signar el TNP, cosa que va significar la fi del Proyecto Islero.