La revista degana en valencià

El que corre pressa és enraonar

20/10/2022

«En un món que retorna a l’oralitat, el parlant necessita un model de llengua viva»

O, per dir-ho amb la fórmula que faig servir a El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), fer servir paraules, no pas emprar mots. Ens cal una llengua informal prou forta per plantar cara a l’expansió de les hegemòniques.

Després de tres dècades llargues, finalment el discurs del poder s’ha rendit a l’evidència: la política de l’estruç no funciona i el floriviolisme no ha fet sinó empitjorar la situació. I quan diem la situació ens referim (es refereixen, vull dir) a l’ús, a la presència pública de la llengua en tots els àmbits. L’ús, la quantitat i freqüència de parlants que la gasten en la vida quotidiana, és ara mateix la gran preocupació de tothom: com recuperarem els percentatges perduts?, com ens ho farem per tornar a ser majoria?

Sobre això no hi ha discussió: som massa pocs per mantenir la llengua com a eix vertebrador de la identitat. Al meu entendre, però, aquesta obsessió per l’ús (la quantitat) continua ocultant l’altra gran amenaça, que és la de la qualitat. Això que parlem avui, aquesta versió 3.0 de la llengua catalana, és vàlida per continuar satisfent les nostres necessitats expressives com a parlants?

A les acaballes dels anys seixanta, a partir del reviscolament (aleshores encara molt tímid) de l’ús públic de la llengua després de la repressió del franquisme, es va cometre una veritable carnisseria lingüística a còpia de depurar. Ben cert que en dos segles i mig la penetració del castellà l’havia embastardida de mala manera, i que els quaranta anys de dictadura l’havien esborrada del pla públic, però en realitat el que estava malmès era precisament això, la llengua pública; la d’escriure i fer discursos, diguem. La de casa no. Circulaven molts barbarismes, és ver, però eren sobretot lèxics; en línies generals, el català presentava una fesomia força genuïna; ja la voldríem ara! Però, enduts per la voluntat de restituir a la llengua tot el que havia perdut des d’abans d’en Fabra, el zel dels vetlladors es va passar de rosca. Eren èpoques de mà dura, calien normes clares per evitar confusions, i es va voler fabrificar la societat amb més de mig segle de retard. Com que la represa democràtica va anar intrínsecament lligada al paper de l’escola, un pilar fonamental de la recuperació de la llengua, aquí també es va seguir aquest model reduccionista i ultranormativista, de la mà d’uns mestres que sovint eren més apòstols que no ensenyants.

I ara, entrats al segle XXI, l’esclat de les xarxes socials i les noves formes de comunicació ens ha atrapat amb els pixats al ventre. Ja en fa un parell de dècades, però encara escatainem per les contínues transgressions en els missatges de Twitter, Facebook, Whatsapp i companyia. Mentrestant, la visió hiperreduccionista i estandarditzadora amb què vam créixer ha arribat fins avui, i el poble continua escarnint el parlant genuí que diu aigo, paiella, bart o dugues. I per partida doble: en directe i a les xarxes. Per no parlar de la humiliació que reben les conjugacions verbals que se surten del que s’ensenya a classe: hi vingut, hai dit, vaic passar, tinim de fer, ixca, vinrem, mor anam… N’hi ha a dotzenes perquè la llengua és així de rica, i nosaltres encabotats a exterminar-les. Igual que si volguéssim esbandir totes les races de gos menys el pastor alemany perquè ens han dit que és l’única bona. Aquesta visió ultrancera i anorreadora de diferències és impròpia d’una societat que es proclama defensora de la varietat; com es pot estar a favor de protegir les espècies animals en perill i alhora riure’t del qui diu sinyor en comptes de senyor o xacolata en lloc de xocolata?

El món enxandallat del segle XXI ha fet esclatar en mil bocins els principis que regien la vida en societat fins fa 20 anys. No diré tots, però gairebé. L’ensenyament n’és tal vegada l’exemple més visible, i segurament aquell sobre el qual s’ha escrit més. Els centres educatius actuals no tenen res a veure amb els dels qui vam estudiar als setanta i vuitanta. Res. Ni els mètodes, ni els objectius, ni la relació alumne-professor, ni tantes altres coses. Començant pel llenguatge per referir-s’hi, perquè això que acabo d’escriure («relació alumne-professor»), que forma part del paradigma cultural amb què va créixer la meva generació (el masculí genèric), avui ja és un tabú. Actualment s’ha imposat com a dogma del nou ensenyament, i de part dels sectors autoanomenats esquerranosos, la idea absurda que les paraules poden canviar la realitat; el llenguatge mal anomenat inclusiu és la nova religió laica, un dels grans tòtems de la nova era.

Si ho subratllo és perquè la difusió d’aquesta nova inquisició corre paral·lela a una altra de les transformacions culturals més profundes, i que ens afecta directament: el retorn a l’oralitat. Les noves tecnologies afavoreixen (de fet promouen) la interacció permanent entre els humans, organitzats en cercles concèntrics: la parella, la família, els amics, els grups d’activitats, els compatriotes, la humanitat… Ens passem el dia comunicant-nos, i això és incompatible amb la lentitud de l’escriptura. I no solament pel fet material d’escriure sinó per la mínima reflexió necessària. Teclegem, sí, però de pressa i gairebé sempre sense elaboració formal més enllà del mínim necessari. Teclegem al dictat de la improvisació, de la immediatesa, i a còpia de redactar missatges el cervell, la nostra forma mentis, es va acomodant a la brevetat, es va emmandrint, se li van atrofiant les funcions i capacitats relacionades amb la reflexió i l’anàlisi. El missatge curt (el titular, el tuit, la declaració descontextualitzada…) modela la nostra visió de les coses, i segons els experts aquest és un dels elements que expliquen el retorn de la ultradreta: la humanitat entén millor els eslògans contundents que no pas les explicacions raonades o els reportatges en profunditat. I anirà a més, perquè les novíssimes tecnologies aviat ens estalviaran fins i tot la feina de teclejar, mitjançant el reconeixement de veu.

El discurs escrit mínimament elaborat va quedant com un codi reduït a ocasions molt concretes, a càrrec de poques persones i en moments determinats. Als mitjans de comunicació (i cada dia menys, perquè els articles seran més breus), a l’administració… De fet, el burocratès o llengua de fusta és un bon exemple d’aquest camí de desalfabetització col·lectiva. Avui dia, els milions de tones de documentació que generen les institucions (part en paper, part en digital) no són sinó un immens copia-i-enganxa amb variacions mínimes. I bona part del personal que intervé en el procés són semianalfabets (o neoanalfabets) en redacció, funcionariat contractat perquè respongui robòticament al que se li exigeix i probablement incapaç de llegir una novel·la o un assaig divulgatiu. La retòrica del poder, lluny de buscar l’entesa o comunicació amb el ciutadà, o entre els funcionaris mateixos, té per objectiu principal consolidar la distància jeràrquica entre ell mateix i el ciutadà. Com més obscurament s’expressa l’administració més s’accentua aquest desequilibri; i, de retruc, més s’allunya el missatge escrit de la funció comunicativa o referencial.

L’època d’esplendor de l’escriptura, doncs, és a l’ocàs. Els adults ens desesperem per la proliferació d’atemptats a la gramàtica en públic, mentre el jovent dediquen els seus esforços a aprendre a fer fotos i tiktoks, és a dir, imatge i moviment, que són el nou llenguatge, adobat amb parla sense escriptura. O amb escriptura parcial, reduïda al mínim. Només cal que mireu la puntuació: les comes desapareixen perquè no els calen, els whatsapps s’entenen igualment. I els signes d’interrogació i els punts, la mateixa. Sobrers.

Tornem a ser orals, doncs, com abans de Gutenberg, i els codis verbals s’hi han d’adaptar. El model de llengua ultranormativista que hem prestigiat a Catalunya és inadequat per a aquesta nova realitat, perquè és encarcarat, lent i ple d’esculls. El parlant (i l’escrivent) dubta, vacil·la, no està mai segur de si el que diu o escriu és correcte o no, i això el margina. Com que la veneració de l’estàndard ha anat arraconant l’immens repertori de la parla popular, a cada necessitat (nova o vella) adoptem una espècie de la llengua dominant, perquè la llengua estàndard no té recursos per suplir l’espai expressiu que queda per sota de la formalitat. La interferència es continua, creixent, imparable. Noranta-cinc per cent castellà, cinc per cent anglès. Les generacions joves se n’estan empeltant a tota velocitat, i si el contacte planetari ja és difícil, per no dir impossible, d’evitar, encara ho és més protegir-se contra la contaminació quan el teu codi matern no t’ofereix el que necessites. Poseu-vos a la pell d’un adolescent: com voleu que deixi de fer servir rajar, un verb que sent contínuament, si les alternatives que li proposen els diccionaris són antifuncionals? És un verb estripat, vulgaritzant, que no pots substituir per criticar, bescantar o malparlar. Dona-li escorxar o espellotar, per exemple, que són expressions de la vulgaritat genuïna, i llavors potser sí.

És una operació complexa i difícil, ateses les dinàmiques globalitzadores d’avui. Però és això o sucumbir. I el primer pas per posar-la en marxa és treure’s de sobre la submissió. Arraconar la idea tan arrelada com inconscient que la nostra és una llengua de segona, i empoderar-se. Per a molts catalans, una cosa inimaginable. En una època de mites adotzenats, és urgent trobar models igual de trivials que els ho facin imaginar. Necessitem vulgaritat genuïna.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top