El que es juga l’educació del PV en les eleccions

El tema educatiu sempre ha estat una bona arma per a tirar-se-la al cap els partits polítics. I des de fa segles, podríem dir. De fet, en la Segona República va haver-hi experiències pedagògiques molt dignes que van ser soterrades sota milers de tones d’ignorància, intolerància i ràbia. A finals del segle passat i principi d’aquest, també continua sent l’educació una bona eina per a intentar aconseguir un grapat de milers de vots. Per això, Espanya serà el país amb més lleis generals d’educació.
En moltes ocasions, hem sentit que era necessari arribar a un pacte d’estat sobre l’educació entre totes les forces polítiques. Aquesta afirmació es fa més quan s’està en l’oposició; o quan s’està al govern i no existeixen possibilitats reals d’arribar a un acord. I, per què no s’hi arriba?
L’educació és un aspecte molt sensible per a les famílies, entre altres coses perquè les persones més majors saben què va passar i com es va educar al llarg dels 40 anys dels governs del general Franco: com s’educava i com es manipulava la història i les persones.
Ara, amb la presència de quasi infinits mitjans de comunicació o, millor, vies de comunicació, que poden ser certes o menys certes, les famílies continuen volent la millor educació per al seu fill o filla. I això passa, en alguns casos, per portar-los a centres privats, concertats, públics, models cooperatius…
I, malgrat haver-se presentat sempre l’educació com una ferramenta de confrontació política, avui, més que mai, estem assistint a una autèntica batalla –millor croada– dels partits de la dreta: des del centre fins a l’extrem, amb l’objectiu de salvar-la de les ments manipuladores, catalanistes, independentistes i no sé quants -istes més. Però, en el fons, sols hi ha un debat entre pública/privada, entre controlar jo o viure i educar en més llibertat.

Algunes coses del Botànic
Han estat quatre anys de govern. Ha existit un duet dintre de la Conselleria d’Educació –Vicent Marzà (Compromís) i Miguel Soler (PSPV)– que segurament ha estat la parella més productiva de tot el govern i la que, aparentment, menys diferències han tingut. Però, què han aconseguit fer realitat?
Un primer aspecte a tindre en compte és que, en aquests quatre anys, s’han pogut analitzar i discutir els temes a tractar, i també les diferències, arribant a acords, o no, però després d’haver escoltat l’altre. El banc de llibres, amb totes les mancances i el treball complementari que es va donar als centres i ajuntaments, avui en dia és ja una realitat consolidada, i funciona. Les famílies, que no sé si ho oblidaran, ja no han de fer el pagament dels centenars d’euros anuals per la compra de llibres.
La disminució de les ràtios per aula, que el govern anterior del PP havia pujat a xifres certament escandaloses, ha estat una decisió portada a la pràctica i que té efectes directes sobre la qualitat de l’ensenyament. La possibilitat de demanar hores del professorat per a programes especials dintre dels centres ha estat una altra mesura molt ben rebuda als centres educatius, així com el fet que els centres de primària gaudiren de personal administratiu, reivindicació llargament demanada.

Sobre la construcció de nous edificis i l’eliminació dels famosos barracons, també s’hi ha avançat, probablement amb menys rapidesa del que s’esperava però és evident que s’han construït nous centres a més d’haver eliminat aquell monstre de nom CIEGSA i que mai no sabrem el que ens ha costat a tots els valencians i valencianes. I, darrerament, s’ha donat via lliure perquè siguen els ajuntaments, amb diners de la Generalitat, els que puguen portar a terme millores i reformes als centres ja existents. Que no està tot fet? Clar, però s’ha avançat i s’ha canviat el model.

Sobre el professorat, en general, s’han millorat les condicions de treball i s’ha eliminat, per exemple, el càstig econòmic que va aprovar el PP quan un docent estava de baixa per malaltia. S’ha aconseguit també reduir el temps d’espera per a substituir un docent de baixa. Les persones que estan en situació d’interinatge estan menys malament que abans i amb la convocatòria d’oposicions docents més gran de la història. Ara és quan els interins i les interines han de demostrar que tot el seu treball i tota la seua experiència valen per a aprovar les oposicions.
La lluita concertats-privats/públics també ha marcat aquests quatre anys. Hi ha fets que ja els hem oblidat, però va ser amb el govern del PP quan es va fer més legal que mai que centres que segreguen per sexes pogueren estar subvencionats, i malgrat haver-ho intentat evitar en aquest període no ha estat possible per l’arquitectura legal que havia muntat el PP. ¿S’havien de mantenir unitats de batxillerat amb un nombre reduït d’alumnat als centres concertats, més encara quan hi havia centres públics que podien assumir la demanda? ¿S’havien de continuar incrementant les unitats als centres concertats i reduir les dels centres públics? ¿Calia «no crear» places públiques de 0 a 3 anys perquè estan les escoletes privades? En aquest apartat, la postura del govern educatiu del Botànic ha estat molt clara, també.
La presència del valencià ha estat una altra de les grans batalles que s’han lliurat en aquests quatre anys. Acusats de poc valents per part d’uns i de gran hecatombe per la dreta, el duet Marza-Soler ha anat posant granets i granets de treball i d’il·lusió per fer possible un bilingüisme i un trilingüisme consensuat amb les famílies i els centres. Però la dreta, eixa dreta que mai no oblida els seus objectius i els seus interessos, han buidat totes les seues bateries bèl·liques contra l’anterior tàndem i s’han atrevit a dir autèntiques barbaritats que, realment, atempten contra la intel·ligència i el sentit comú. Tot açò unit a la paraula de moda: adoctrinament, una miqueta d’independentisme i unes gotes de catalanisme, han provocat un còctel incendiari, el qual és repetit per alguns sectors de la societat.
No està ací tot el que s’ha aconseguit, però caldrà que les persones que vagen a votar en les eleccions autonòmiques no obliden aquestes coses i la desvergonya amb què amenaça tot l’arc dretà de la societat, en retrocedir novament cap a models caducs i més propis del segle passat.
És per això que algunes persones tenim clar, molt clar, que ens juguem el present i el futur de l’educació pública i en valencià, i l’única arma que tenim és el nostre vot.