No ha cremat el que tocava

Agost

És un mes estrany. Quotidianament estrany. Moltes persones s’afanyen a trencar la rutina, mentre que els mitjans, al contrari, s’afanyen a contar sempre les mateixes coses de manera rutinària, com un rosari ben sabut i recitat fil per randa. Sense massa sorpreses. La situació del trànsit en dates clau. El nombre de vols que s’enlairen des dels aeroports. Les estacions de tren i autobús plenes de gent amb maletes tan grans que hi podrien cabre sense ni ajupir-se. Les terrasses dels bars de localitats costaneres amb turistes consumint. Propietaris de bars de localitats costaneres que es queixen perquè, enguany, precisament enguany, no consumeixen ni la meitat que abans. Cambreres que corroboren eixa versió amb ulls tristos perquè això significa que cobraran una misèria i cotitzaran una vergonya per passar-se tot el mes treballant de sol a sol. Literal. Comerços d’aires condicionats que n’acaben les existències i serveis tècnics que treballen al tall (a estall, en diem al meu poble) sense cap buit a l’agenda per a qui no té més remei que quedar-se a la gàbia d’asfalt de la ciutat. Termòmetres canviants que apleguen a l’estratosfera a tot arreu, escalant cada any més amunt encara i tacant de roig ben fosc els mapes de l’oratge.

 

Canvi

Que es diu que és sempre a millor, però que no ho és. Aquest agost s’han batut tots els rècords històrics pel que fa a la calor. Per desgràcia, eixos rècords no donen cap medalla, ans al contrari. Ens recorden que la humanitat s’està esforçant per aplegar la darrera a tot, especialment al seu propi futur.

És com una roda que no para de girar: més calor, més inestabilitat, més pluges torrencials, més erosió, més sequera, més calor. Se’n diu escalfament global i, a aquestes altures, emergència climàtica. El canvi està superat ja.

Eixes nits asfixiants han estat el preàmbul de tempestes elèctriques, amb el perill que suposa un llamp en una superfície forestal resseca, i amb uns serveis d’extinció d’incendis que estan sota mínims de personal i sota màxims d’administracions irresponsables. Amb tot, hem tingut relativa fortuna, si ens comparem amb altres: l’estiu que estem acabant de passar ha sigut, pel que fa al foc, més benèvol que en altres ocasions. I això que era molta la vegetació que s’havia convertit en combustible. Casualment, la primavera va ser exuberant gràcies a l’aigua que va caure a la tardor. La cara i la creu.

 

Casualitats

Que ens poden jugar males passades. Els mateixos matolls que consoliden el terreny són els que es boten foc més ràpidament. La mateixa aigua que fa créixer les collites és la que les pot ofegar. Els mateixos litres beneïts que omplin els embassaments raquítics són els que neguen despietadament carrers, baixos, soterranis. El mateix veí que ens salva pels pèls de tornar a baixar al garatge a traure el cotxe és qui ens l’aparca en un lloc on l’acabem perdent igual.

El destí. El mateix treball que et paga el lloguer i les factures de la llum, i que dona a menjar a la teua família és el que fa que estigues a les set de la vesprada en una carretera tan inundada que el teu cotxe acaba en un barranc i tu també. I no ho contes. El mateix finestral que neteges cada dia i que protegeix l’alumnat d’infantil de les inclemències del temps és el vidre trencat per la força de l’aigua que quasi es converteix en la teua guillotina. Les mateixes escales que ajudaran el veïnat a recobrar part de la seua vida són les que, quan s’esfondren, te la lleven a tu. El mateix centre on cuides de persones majors cada dia és el lloc on has de triar a quina podeu salvar, perquè no sou prou gent per a salvar-les a totes i ningú no us ha advertit del que venia.

El mateix dia que quedem per dinar despreocupadament amb un parell de botelletes de vi, va i resulta que venia el diluvi universal. I tot salta per l’aire davant dels nostres ulls, però unes hores després, que al restaurant no ens assabentàvem de res. És que no hi havia un altre dia? De veres, quina casualitat, quina mala sort. Hora equivocada, lloc equivocat, companyia equivocada.

El mateix llit que et donava descans fins ara s’ha convertit en l’instrument de la pitjor tortura, aquella que exerceixes tu contra tu mateixa, sense pietat ni pausa, repetint-te retrets que fan cada dia un poc més gran –si pot ser– el teu sentiment de culpabilitat. No hauria d’haver fer allò, no hauria d’haver dit açò. I no saps si te’n podràs refer mínimament. El que sí que saps és que hi ha 231 víctimes que no tindran ja l’oportunitat de dinar, de beure vi, d’assabentar-se de res, d’intentar dormir, de fer, de dir, de sentir-se culpables, de refer-se’n. De sentir el petricor després de la pluja. El mateix petricor que es va convertir en una amalgama infecta de fang i milers de coses més a què no tens cor de posar nom.

 

Oportunitats

Passades i perdudes. Com el tren que marxa quan apleguem tard, ni que siga només un segon. Les portes es tanquen bruscament, com si et volgueren seccionar el braç, i no mostren ni un bri de comprensió: no estaves a l’hora, tete, hi ha coses que no et poden esperar. Hi ha coses que no t’han d’esperar. Hi ha coses que millor que no t’hagueren esperat.

El xiulet sona ben fort, quasi eixordador, uns instants abans de barrar-te el pas al vagó. T’hem avisat. Tu, en canvi, no vas ser capaç de fer-ho i la sirena ens va sorprendre tard, sense sentit per a moltes que estàvem sanes i estàlvies, i amb estupor per a algunes que intentaven salvar-se. Sense cap utilitat per a qui ja no la podia escoltar.

Tenies altres prioritats. Tenies l’oportunitat d’haver obrat correctament. Tenies l’obligació d’haver actuat amb la celeritat que la situació extrema mereixia. Tenies el deute de dir la veritat sobre on estaves i, sobretot, on no estaves. No ho feres i encara somrius. Encara mantens la capacitat de somriure als actes, als cartells, als posats per a les fotografies quan lliures un guardó, quan reparteixes diners que no són teus entre els teus amiguets, quan et reuneixes amb persones que encara pensen que et mereixes reunir-te amb elles. Com és possible? Totes les dents lluentes i impúdiques a la vista, amb blanc radiant i ànima negra. Desvergonyit. Totalment alienat del sofriment alié i de la responsabilitat pròpia. Sense disculpar-te, com a mínim; ni tu ni la teua colla d’inútils i llepaculs.

Deu mesos són molts mesos. Molts. Una caterva de coses poden passar i passen. I han passat. Però no n’han passat suficients. Tu restes impassible. Encara. Però cauràs. No ho dubtes.

 

Revista núm. 516, pàgs. 46-47. Setembre 2025.