La revista degana en valencià

El Raimon Llull de Lluís Racionero

07/09/2020

No hauríem de jutjar les obres dels escriptors a partir de les vicissituds personals dels seus autors. És inevitable que un autor ens resulte més simpàtic si coneixem el seu periple vital i és admirable, o si coneixem les opinions polítiques que professa i ens agraden. Tanmateix, si traslladem aquesta simpatia a la seua obra cometrem un error, perquè no per simpàtic que un autor resulte la seua obra ens ha de semblar bona. De fet, sovint sentim simpatia pels autors, però les seues obres no ens captiven. De la mateixa manera, no podem infravalorar una obra a causa de la vida pública o privada de l’autor. No podem desconsiderar l’assaig d’Eugeni d’Ors a principis del XX perquè després va fer defecció de la seua cultura. No té sentit renunciar a l’obra monumental de Josep Pla adduint el que va fer o no en vida. La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa és una obra admirable al marge de la vida política i personal de l’autor. Què hi té a veure? Si construírem un cànon segons una ortodòxia de biografia, opinions i afectes comuns perdríem pel camí savis professors universitaris, escriptors admirables, grans cineastes i pintors universals. I a més, seria injust. A veure si ara l’obra de J.R.R.Tolkien no és monumental perquè no reflecteix problemàtiques socials reals! Sembla més honest valorar les obres pel seu valor estètic.

Per aquestes raons, la vida de Lluís Racionero –com van evolucionar les seues simpaties polítiques, quins càrrecs va ocupar, quines polèmiques va protagonitzar i quin cultiu va fer de la llengua– resulta sobrer per a ponderar obres com Cercamon i Raimon o el seny fantàstic. La primera està dedicada al món pirinenc de la Catalunya fundacional i entre trobadors i càtars els segles arriben a la crema d’heretges albigesos. És una obra de cultura desbordant en què es donen cita l’abat Oliba o Gerbert d’Aurillac, entre molts altres personatges històrics. La segona obra encara fa una passa més enllà. En principi hauria de ser una vida novel·lada del beat Ramon Llull, però l’autor aplica una fórmula també present en l’altra obra esmentada: mescla personatges que no necessàriament coincidiren en vida, interpreta al seu gust els fets històrics, abandona Llull a mitjan novel·la i el reprén quan li ve de grat, el fa perseguir un elixir que mai va perseguir en vida i relata els últims capítols de la seua vida de manera quasi precipitada. Tampoc és que els personatges de l’obra resulten extremadament creïbles: en aquests llibres tothom parla amb una saviesa que fa caure de tos, amb una mínima escenificació s’amollen discursos de gran densitat conceptual i es raona sobre música, teologia, filosofia o alquímia només et descuides un segon. La raó és que l’autor sembla més interessat a fer una novel·la d’idees que ensenye que no una apassionant novel·la supervendes, dinàmica però sense ni un gra de forment. És un llibre que no s’ha de recomanar mai a qui busque obres com El codi da Vinci o El fuego invisible. Les matèries que tracten i els espais de l’acció no són discrepants, però hi ha un abisme entre aquestes obres i el que va fer Racionero. Ací hi ha un cant molt personal a l’entesa de les tres grans religions monoteistes, com va voler Llull en vida, però passat pel sedàs d’un català cultíssim i d’una visió enginyosa de la biografia lul·liana.

En Raimon o el seny fantàstic hi ha Ramon Llull, clar, però també Arnau de Vilanova i els reis de Mallorca. Hi ha Roger de Llúria i Roger de Flor, els franciscans, els dominics, els agustins, el Temple, la Sorbonne, Marco Polo, Dante i al final s’apunta a genovesos de cognom Colón. Hi ha místics, cabalistes, savis musulmans, espirituals i el Vell de la Muntanya. Apareix Ramon Muntaner, les Vespres sicilianes, les mosques de Sant Narcís, el desafiament de Pere el Gran, el crepuscle de Jacques de Molay…. Aquesta és la gràcia de Racionero: fusiona en una novel·la els pols d’interés de la seua enorme cultura i per ella fa desfilar personatges i fets històrics que coneixem o no. L’ús absolutament lliure que fa de tots aquests materials és el que confereix a l’obra el caràcter de novel·la i no d’assaig.

Aquesta obra és de 1985 i deuen existir desenes de ressenyes molt més completes i millors que aquestes notes. La raó d’evocar-la ara és que el seu autor va morir el març de 2020, tot just durant la pandèmia global. De Raimon i el seny fantàstic em va parlar el professor Alexandre Bataller fa una pila d’anys i l’he tinguda al meu abast sovint, pendent de llegir. Ho he fet ara, ara que ja és massa tard per a dir-li a l’autor en persona o per alguna via que la seua obra em sembla un prodigi, sense importar-me el que haguera fet o no en vida, ara que precisament el que ja no té, per desgràcia, és vida.