Tens 0 productes a la teua cistella
02/12/2020
Aquest desembre, Raimon ha fet 72 anys i ha celebrat que en fa 50 que va debutar a Barcelona, on en les últimes setmanes ha protagonitzat amb èxit un recital al Liceu, un cicle a la Filmoteca de Catalunya i una exposició de la seva trajectòria a l’Arts Santa Mònica. També ha cantat en cinc universitats europees.
Al llarg de la seva carrera, Raimon ha sobresortit per tres qüestions fonamentals des del punt de vista de la interpretació i de la composició musicals:
LA MANERA DE CANTAR.
Canta amb els ulls clucs, estirant la gola cap amunt, amb una dicció perfecta. Ho fa amb força i, en conseqüència, tensa i vibra la veu.
De la seva interpretació vocal sorprèn la capacitat de cantar una nota greu i a continuació una nota molt més aguda. Un salt que genera la sensació de crit. Aquesta característica musical s’aprecia fàcilment en algunes de les seves primeres cançons: “Al vent” (1959), “Cantarem la vida” (1964) … Per aquest motiu Manuel Sacristán i Antoni Batista han qualificat la seva etapa inicial com la del “cant cridat”.
La manera de cantar de Raimon s’ha associat amb el cante jondo, el flamenca i els urlatori italians, com Domenico Modugno. Raimon, però, no beu directament d’aquestes tradicions, sinó que canta d’una manera intuïtiva la música tradicional valenciana que porta dins i que ha rebut per tradició oral.
LA MANERA DE COMPONDRE.
Al llarg de la trajectòria de Raimon podem distingir dues etapes des del punt de vista de la composició.
En la primera etapa, escriu més cançons de vers lliure que cançons amb mètrica regular. “Al vent”, la seva primera cançó, ens serveix per exemplificar el vers lliure:
l tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a Déu,
al vent del món.
Un altre exemple d’estructura lliure és la cançó “Diguem no” (1963):
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.
En aquesta primera etapa, també compon cançons de mètrica regular, molt més melòdiques que les anteriors. En aquestes cançons, el ritme i la melodia de l’estrofa és diferent dels de la tornada, com es pot percebre en “He deixat ma mare” (1965):
He deixat ma mare sola
a Xàtiva al carrer Blanc.
Ma mare que sempre espera
que torne com abans.
En la segona etapa, Raimon musica poetes medievals (Ausiàs March, Roís de Corella, Bernat Metge, Joan Timoneda, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi) i poetes contemporanis (Salvador Espriu, Pere Quart). El fet de musicar “Veles e vents” d’Ausiàs March és decisiu en la seva trajectòria. Després de treballar en aquests versos decasíl·labs, Raimon canvia la manera de compondre i, a partir del 1969, tendeix a escriure més cançons de mètrica regular que de vers lliure.
Per exemple, compon amb versos decasíl·labs “Com un puny” (1973), cançó d’amor dedicada a la seva esposa, Annalisa:
Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet
gràcia, se’m torna el lloc d’un gris inútil ball.
Les cançons de Raimon esdevenen molt més melòdiques perquè es basen en
versos regulars. Un exemple el tenim en “T’adones, amic” (1972):
T’adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim,
que la nostra és la d’ells.
En aquesta segona etapa, hi ha més diferència entre l’estrofa i la tornada en les cançons melòdiques. En trobem un exemple a “Jo vinc d’un silenci” (1975).
L’estrofa està en tonalitat menor i la tornada en tonalitat major. Aquest fet provoca que la tornada esdevingui impactant.
Entre d’altres, en tota l’obra raimoniana trobem les següents característiques musicals:
– Ús de salts entre dues notes (cant cridat). Per exemple, a l’inici de “Mentre s’acosta la nit” (2008), publicada en el seu últim disc.
– Ús d’una mateixa nota per cantar diferents síl·labes. Per exemple, a “D’un roig encès” (1968), Raimon canta el primer vers “D’un roig encès” sense canviar de nota i fa el mateix quan canta el segon “voldria la vida”, si bé en aquest entona una nota més greu.
– Ús de dues notes en una síl·laba per ressaltar paraules clau. Per exemple, a “Si em mor” (1964), Raimon fa sobresortir d’aquesta manera el verb “morir” que trobem al final del primer vers.
– l un ús de notes correlatives (graus conjunts), circumstància que permet entonar la melodia amb facilitat. Com a exemples tenim “Som” (1961), “Disset anys” (1963) o “Si miraves l’aigua” (2006).
LA MANERA DE TOCAR LA GUITARRA.
En les cançons de vers lliure, com “Al vent” i “Diguem no”, Raimon s’acompanya a la guitarra d’una manera peculiar.
Recolza la cama dreta en una cadira i toca acords amb força i dinamisme, rascant ritmes inusuals reiteradament, com és el cas del treset a l’inici d”‘AI vent”. També silencia la guitarra o canvia el ritme enmig de la cançó inesperadament per donar importància al text. Al final acaba amb un cop sec, allunyant la mà ràpidament de l’instrument i deixant que les cordes vibrin. Potencia així una emoció forta i immediata en el públic.
En canvi, quan Raimon interpreta cançons melòdiques com “He deixat ma mare”, s’acompanya tocant amb la guitarra arpegis subtils, aportant un altre color a les seves interpretacions.
Escultura d’Alfaro, l’amic de Raimon, a Barcelona
Article publicat al nº 377, corresponent a desembre de 2012. Ací pots fer-te amb un exemplar
