El record del rei En Jaume

Fa poc que vaig publicar el volum Jaume I en la memòria d’un poble (València: Generalitat Valenciana-Presidència, 2021) i la conclusió que es pot extraure, després de tot aquell llarg recorregut entre documentació i bibliografia, és que el record del rei conqueridor ha perdurat, especialment, entre els valencians. Al llarg del temps, la figura de Jaume I, rei d’Aragó i comte de Barcelona, i primer rei cristià de València i de Mallorca, ha estat reverenciada com un símbol de la nostra identitat col·lectiva i, encara, com a principal creador del que seria, a partir del seu regnat, la Corona d’Aragó hispànica, que va perviure fins a les primeres dècades del segle XVIII, quan Felip d’Anjou la va extingir amb els coneguts decrets de Nova Planta, després de guanyar la Guerra de Successió. El record d’una determinada imatge del rei en Jaume –perpetuada en bona mesura a través del seu Llibre dels feits–, no va perdre mai el poder d’atracció sobre els erudits i els estudiosos, sobre els historiadors i la gent lletrada. Fins i tot, el seu record va perviure, més o menys desfigurat, entre el poble. No podia ser d’una altra manera, atés que Jaume I va reintegrar les terres valencianes i les balears a la civilització europea occidental i va fundar sengles regnes cristians, amb els límits fixats per la legislació i amb una sobirania jurídica pròpia dins el conjunt catalanoaragonés. Per això, a València i a Mallorca, principalment, durant tota l’època foral, la veneració per Jaume I va ser ben notòria, i la seua mitificació, com ja va assenyalar fa temps Eulàlia Duran, s’hauria de donar principalment en aquests territoris. Tant a Palma com a València s’han conservat sempre –amb major o menor lluïment i amb els daltabaixos propis de les èpoques diverses–, la Festa de l’Estendard d’Aragó i la Festa del 9 d’Octubre, en cada cas, com a emblema d’ambdues personalitats ciutadanes col·lectives que han englobat, en una representació idealitzada dels sengles naixements dels pobles valencià i balear, el conjunt dels respectius països, i com a moment culminant de la memòria del rei en Jaume al llarg dels segles.

Per això, es pot afirmar que el record de Jaume I no ha desaparegut mai. De fet, es revitalitzava sistemàticament, en rememorar-se les dates de la conquesta de les capitals dels antics regnes de Mallorca i de València, cada 31 de desembre en el primer cas –dia de la presa de la ciutat de Palma per les armes dels cristians–, i cada 9 d’octubre, data de la reconsagració de la catedral de València, en el segon, i quan de facto entrà el monarca en una processó solemne a la ciutat del Túria. També, a València, hi havia un record especial pel rei cada 23 d’abril, festa de sant Jordi, primitiu patró d’aquest regne, a qui, segons la tradició, Jaume I hauria invocat per a aconseguir la rendició militar de la urbs valentina. De capital importància serà recordar que cada any, en la major part d’aquestes festes, als sermons, devia haver –com tenim constatat en alguns casos i com esmentarem més avall– la citació directa o indirecta del Llibre dels feits, que es convertia en font ineludible per als capellans encarregats de l’homilia, malgrat que resulta quasi impossible saber fins a quin punt la citació de la font hauria esdevingut simplement un recurs de tradició oral, i, per tant, mera repetició de dades –amb major o menor fonament– transferides al llarg del temps, de forma no erudita. En qualsevol cas, la presència d’aquell personatge històric del passat es repetia cíclicament, cada any, i això mantenia viva la seua memòria. Fins al punt que, per exemple, quan el 1663, a València, es va produir una revolta popular contra l’augment dels impostos, els llauradors demanaven «quedar en la llibertat que el senyor rey don Jaume els havia deixat», com anotà el dietarista Joaquim Aierdi, tot constatant l’extremada popularitat d’un rei que ja feia segles que havia mort.

En els casos de Catalunya i d’Aragó, el record del rei Jaume I estava condemnat a quedar un poc més desdibuixat, però no oblidat mai. Malgrat que havia estat el monarca que havia generat una expansió major de la Corona, no és menys cert que no havia accedit als desitjos de la noblesa aragonesa, que ambicionava integrar les terres valencianes als seus dominis directes i que no podia veure amb bons ulls la creació d’un regne diferenciat que sols afavoria el poder reial. De fet, la decisió del rei generà un «profundo enfado de la nobleza aragonesa, que argüía derechos sobre Valencia como pago a su aportación de efectivos humanos a la conquista» –en paraules de Rodrigo Estevan (2009). Per altra banda, cal recordar que, per voluntat pròpia del rei Jaume I, amb el seu testament es dividí l’estat en dues monarquies, tot separant el regne de Mallorques –amb el Rosselló, la Cerdanya, el Conflent i Montpeller– del conjunt dels comtats catalans i de la resta de la Corona d’Aragó, cosa que no va agradar gens als catalans.

Però a pesar de tot això, el record de Jaume I necessàriament havia de perdurar, al seu país, i especialment a València, on des del 1372 i per desig de Pere el Cerimoniós, cada 27 de juliol, data de la mort del rei en Jaume, es produïa fins i tot una celebració eclesiàstica propiciada per la casa reial d’Aragó, sense dubte en paral·lelisme amb les commemoracions religioses dels sants –com ja fa anys va destacar Agustín Rubio Vela. També caldria recordar com Alfons el Magnànim, el 1428, festivà la celebració del 9 d’octubre a València amb una espectacular cavalcada –ben estudiada per Rafael Narbona Vizcaíno– on la figura del Conqueridor segurament li aprofitava per enllaçar amb la seua pròpia empresa personal, que lluitava llavors amb Castella i que acabaria per ser el conqueridor del regne de Nàpols. I encara, en aquest mateix sentit caldria assenyalar, també, com el 1633 es va produir l’intent fallit d’un seu descendent, el comte de Guimerà –Gaspar Galcerà de Castre de Pinós de Gurrea i d’Aragó– de canonitzar el rei Jaume, del qual es valorava especialment que durant tota la seua vida va remarcar la seua gran devoció per la Mare de Déu, i, en sentir pròxima la seua mort, va vestir l’hàbit de monjo cistercenc, tot manifestant la voluntat de descansar al monestir de Santa Maria de Poblet. En aquell barroc immaculista, la devoció mariana de Jaume I podia ser molt ben vista; però d’altres qüestions que l’atenyien, no. I, en especial, ben probablement, el fet que aquell rei pertanyia a un passat remot que no tocava de prop la dinastia Àustria llavors regnant. També, perquè, amb la major institucionalització de la monarquia hispànica, va decaure la commemoració de l’obituari de Jaume I, en benefici de la celebració del 9 d’octubre. Aquella festa, a València, durant el segle XVI i principis del XVII va ser, a més, una manera d’exalçar i de recordar la lluita contra l’islam, omnipresent en aquells anys en la historiografia local i on Jaume I era proposat com a model a seguir per la monarquia hispànica. Per altra banda, els jurats valencians acordaren, el 1567, que la commemoració del seu traspàs se celebràs l’11 d’octubre, després de les festes de sant Donís, en un intent de mantenir així agrupat al calendari el record del rei. Al segle XVII, l’agudització del procés de transculturació en el marc de la monarquia hispànica, la definitiva expulsió dels musulmans que restaven a la península, el fracàs de l’intent de canonització –ben previsible en el context d’una Corona d’Aragó aleshores políticament subalterna– i, sobretot, l’omnipresència dels referents religiosos del barroc van provocar un progressiu oblit de la rememoració de la mort del rei. Però no de la celebració del 9 d’octubre, que va revestir sempre una gran solemnitat fins que Felip de Borbó, en annexionar a Castella el regne de València, «por justo derecho de conquista» (1707), hi va imposar unes noves institucions que s’anaven a encarregar d’eliminar tant com els fos possible qualsevol vestigi de l’època foral. Encara que, en el cas de la festa del 9 d’Octubre, no van reeixir.

I així, al segle XVIII, el capítol de la catedral de València, en continuar celebrant cada 9 d’octubre la festivitat de la dedicació de l’església major de València, no sols va preservar una commemoració litúrgica de primera magnitud per als valencians, sinó també el record de la gesta de la conquesta de la ciutat per Jaume I. I en especial, destaca la celebració del centenar, el 1738, encara que amb particularitats –com ara la presència de la figura del Cid, en les festes d’aquell any. Però, encara, convé remarcar que gràcies a la tradició litúrgica, al manteniment de la memòria històrica entre les minories cultes i a l’interés dels il·lustrats valencians pels Furs concedits per Jaume I, la ciutat de València no va oblidar mai la data històrica de la fundació del regne. Fins i tot, com veurem, al segle XVIII es produí alguna còpia del Llibre dels feits, ni que fos fragmentària i fruit dels interessos erudits que pretenien esbrinar fins a quin punt Jaume I era el vertader autor de la Crònica. I més tard, els escriptors i els artistes romàntics també es van interessar pel nostre passat medieval. Tot plegat va contribuir a envoltar la figura del rei en Jaume d’una aurèola mítica, molt del gust d’aquell romanticisme d’arrel anglesa que arribava a les nostres terres més o menys desfigura però, amb tot, amb la capacitat de despertar l’interés pel món de l’edat mitjana.

La renaixença, per la seua banda, aprofità la commemoració del sisé centenari de la mort de Jaume I (1876) per a convocar, a València, on s’admetia que s’hauria produït segurament el traspàs del rei, una festa poètica extraordinària, que reuní les principals figures renaixencistes de València, Catalunya, Balears i Provença, ja que els felibres occitans, pel fet d’haver estat Jaume I senyor de Montpeller, també el van convertir en un símbol de fraternitat entre Occitània i els pobles germans de la Corona. El moviment cultural renaixencista –amb destacades figures mallorquines– i els seus epígons més o menys «nacionals» van potenciar encara el record de Jaume I, no sols amb la recuperació de la memòria de la data de la seua mort, sinó amb reedicions de la seua Crònica o Llibre dels fets i amb una innovació singular, que partí precisament de Montpeller: la commemoració del VII centenari del seu naixement, el qual tingué lloc el dia 2 de febrer de 1208, que donà lloc, entre altres coses, a la celebració del Primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, dedicat justament a la figura del rei

Aquell segle XX anava a ser, definitivament, el que més interés mostraria pel rei medieval. Les comunitats humanes que es consideren descendents de la seua obra política i que integraren durant segles la Corona d’Aragó, des de diferents perspectives i amb diferents iniciatives, l’han reivindicat com una peça clau de seu passat: Catalunya, Aragó i, especialment, les Illes Balears i les terres valencianes l’han convertit en un signe d’identitat, en un emblema que exhibeixen allà on poden, orgullosos de la seua relació amb aquell personatge que aprofita per reivindicar trets locals i nacionals, per damunt de diferències lògiques o divergències esperables. I això, fins als nostres dies.

Un llarg recorregut, doncs, el de la presència de Jaume I i el seu record, en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó i, especialment, entre els valencians.