El rei està nuet i ell no ho sap

10/03/2021

El conte del danés Hans Christian Andersen, bastit allà per l’any 1837 de la nostra Era, es troba totalment al dia, aplicat al monarca de les terres ibèriques –excepció feta de la franja de ponent i de la de llevant on no el tenen considerat com a referent— qui es considera cap de tots els territoris peninsulars.

Cada dia que passa s’hi veu –malgrat l’autocensura practicada als mitjans de comunicació generalistes— com el resident de palau, es troba més desacreditat que mai, més desacreditat que son pare, el seu iaio o el seu besavi, aquell que va haver de marxar cap a Roma i no sols per veure el pontífex.

A cada pas que fa, li surten nanets i nanetes per tots els llocs –més nanetes que no nanets— i del mateix pelatge que ell encapçala, per abdicació d’aquell que fou nomenat per un anterior dictador i que mai no acceptà cap referèndum sobre el sistema o forma política de l’Estat, consagrada a l’article primer de la Constitució de 1978, sense opció a la discrepància.

Una constitució  allunyada dels preceptes marcats pel seu propi preàmbul i, conculcadora d’un grapat d’articles sobre drets fonamentals. Una normativa que deixa nuet el monarca quan hi ha escletxes tan evidents, en el camp de la justícia social i política, en la seguretat, en la convivència democràtica i en un Estat de Dret que es troba tenallat pel pensament més (ultra) conservador dels existents.

El monarca està nuet, quan no pot protegir el conjunt de la ciutadania i els pobles peninsulars, les nacionalitats i les cultures diferents de la que ell considera com a hegemònica. Està nuet, quan no fomenta les tradicions, les llengües i institucions dels pobles ibèrics o no promou el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

Aquest Estat social i democràtic de Dret, que diu propugnar com a valors superiors la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, deixa en calçotets un monarca que se situa del cantó dels més conservadors i no li fa vergonya treure el llautó, ni saludar amb els talons de les sabates a tots aquells que s’acosten a la seua residència.

El conte del danés Andersen, evidencia, una vegada més, que aquesta institució està prou tocada de l’ala i el que és pitjor encara, representa una societat que ja no combrega amb rodes de molí i se sap igual entre els iguals. Una societat que veu com el monarca es penja tot sol quan accepta que l’emèrit regularitze (motu proprio) quatre milions de les seues monedes d’euro per intentar acallar una hipotètica demanda oficial que encara ni s’havia promogut.

A cada pas que fan els de la seua nissaga, el deixen més nuet i s’hi veu com a diferència del règim del 78, la democràcia no necessita la monarquia per sobreviure, per molt que la mesa del Congrés de Diputats i les forces polítiques ancorades en aquell temps, s’esforcen a conjurar-se com a “unidad de destino en lo universal” vetant la investigació parlamentària sobre els escàndols de corrupció que empastifen la monarquia, que ostenta la més alta representació de l’Estat.

El monarca està nuet i el pitjor de tot és, que no disposa d’amics i tots són panxacontents i agraïts que li riuen les gràcies, però mai no li expliquen una realitat que el carrer ja comença a veure: una realitat fonamentada en la necessitat de llevar-nos de damunt esta hipocresia que tants euros ens està costant a les nostres butxaques. El monarca està nuet, majestat!