EL REI?

Editorial juliol-agost 2014.

El rei regna, no governa. Tanmateix, per sota l’ermini se li poden veure, més o menys amagades, les potetes dels governs de torn. I el d’ara, el que ha precipitat, catalitzat i orquestrat el procés d’abdicació-successió, sembla decidit a fer que la present institució monàrquica s’eternitze, més que com a parlamentària, com a herència rebuda velis nolis: aquests dies de tan celebrada «segona transició» han resultat –per bé que dins la relativa contenció recomanada per la crisi– impregnats d’un inconfusible, i creiem que excessiu, perfum com de pàtxuli i brillantina rància. Tot sembla haver-se disposat per a transmetre un missatge ben clar i contundent: estem on sempre, dins un cicle que es repeteix invariable, com en un etern retorn casolà i autàrquic.
Tot hi contribuïa: des de l’ús del Rolls-Royce anys quaranta, des de l’aplec massiu sota el Palau d’Orient, o des de la parada i escenografia militars –amb el Rei, no de civil, sinó d’uniforme i voltat de tant d’uniforme, i amb les vint-i-una salves d’honor–, fins a la repressiva i regressiva prohibició de símbols no monàrquics, tot passant per la selecta munió de convidats a la recepció reial: a més de l’obligada representació diplomàtica, famosos i famoses de l’Hola, de Lecturas i del xafardeig institucional i més o menys VIP, i –faltaria més!– sense cap aturat ni desnonat que hi desentonara entre tanta lluïssor de galons, xarreteres i medalles. Estem on estàvem, on hem estat des que tot quedara lligat. Missatge que –ens temem– semblava confirmar-se l’endemà mateix, en el primer acte oficial dels nous reis: reunió amb les víctimes del terrorisme –cosa que està bé–, però no amb els damnificats, i oblidats, per la desmemòria històrica –cosa aquesta que hauria estat millor encara.
És comprensible, doncs, que aquest regnar –i regnar així– i no governar –però deixar-se governar així–, que s’ha fet especialment palés en les circumstàncies i en el procés d’abdicació-successió, haja estat acompanyat, precedit i coronat per un ampli qüestionament de la monarquia com a forma d’Estat, així com d’un acusat i més o menys nostàlgic interés per la forma republicana de govern. Està per veure quin serà el caire que prendran, a partir d’ara, problemes com els de la credibilitat institucional, els econòmics o els de l’encaix i ordenament de les relacions territorials. Ara com ara, hi ha el que hi ha. El futur encara no hi és, i caldrà anar ataüllant-lo. No seria sobrer, per tant, fer-hi, si més no, aquesta pe¬tita reflexió que segueix. Enmig del present aldarull a què la situació política ens ha portat, no podem caure en la ingenuïtat de pensar que el Rei en siga la solució –ni que en siga el problema–, com tampoc de pensar-ho de qui, al seu dia i si s’esdevé, siga el president de la república. En una societat democràticament vertebrada, la solució dels problemes rau en tots i cadascun dels seus conciutadans.
¿O és que no podem exigir, pel cap baix, el mateix grau d’integritat i de civisme, les mateixes virtuts humanes, a un rei i a un president de la república, a uns polítics i a uns ciutadans? Pretendre que «papà rei» o «papà president» ens dispensen d’exercir la nostra civilitat fóra, ja, començar a dimitir de membres de la polis.