La revista degana en valencià

El relat dels fets XVII (a)

01/04/2022

5 L’Enric (continuació)

foren anys d’aprenentatge els viscuts plegats a l’exili, anys de saber compartit, de facècies inajornables, de presa de contacte amb el món, de corregudes interminables pels carrers anònims de la gran ciutat, anys de companyonia indestructible, d’alegries promogudes, interessos idèntics, íntims, les coses se succeïen arrecerades a la closca feta expressament per suportar l’aïllament que el clima imposava, una cova teixida de fraternitat, un recer insubornable fet de silencis i de gestos amicals, aparentment invisible per a la resta de la gent, impossible d’eludir, però, una entesa signada en precari, les més duradores, una aliança que es va traslladar anys després pels carrers de la ciutat de València, els temps d’estudi universitari de l’Enric, encara batxiller per al Raimon, hi varen compartir estada i fonda a la plaça del Tossal, pròxima al mercat del Carme, la dependència hi era viva encara, l’aprenentatge no havia encara acabat, entre ells dos feien servir, en la soledat estricta, com una mena d’estendard de llur diferència, la llengua que els viu créixer a les terres llunyanes, no la franca dels pares, sinó la del combat del carrer, la lluita continuava en terra amiga, o això creien, que era amiga, la passaven com podien, la mestressa del Raimon per fer amb quatre herbes un sopar suculent i profitós era llegendària entre els coneguts d’arreu del barri, literalment amb les butxaques buides s’atansava al mercat de vora casa i tornava amb menjar, feia com les dones del mercat del llogarret de darrera hora, es passejava per les paradetes a la recerca de preus irrisoris, preus inexistents a les hores fresques del matí primerenc, no passava gens de pena de fer-se el fonedís entre els mercaders guaitant llur mercaderia justa, de color guanyat i verdor ajupida, ert caigut, fulles esmorteïdes, tant se valia que fossen hortalisses com verdures, fruites com tubèrculs, tot servia per omplir el sac a canvi de ben poc, unes paraules ben dites, uns gestos compassats, una presència sempre impecable, un somriure escaient, coneixia tothom i tothom se’l saludava alegre en veure’l aparèixer, era franc en la seua penúria i arrossegava l’esperit una mica més decaigut de l’Enric en els moments més tèrbols, aquest no gosava acompanyar-lo al ritual almoiner de plaça, la seua havia estat una altra educació, malgrat les similituds inicials de l’exili, els pares eren a prop, l’estretor la vehiculava com un fet solidari envers el Raimon, de la qual no en tenia cap necessitat, però ho duia bé, noblement, com li esqueia a qui li és llegut de reconèixer fidelitat, ben mirat semblaven dos cavallers errants, traspassats de les terres ultrapirenenques, provinents d’una cort reduïda en recursos a una altra de limitada en possibles, l’Enric no oblidaria mai aqueixos anys d’estudi general devora el Raimon, segurament els millors de llur vida descreguda del món, anys de filosofia apresa a cops de martell de la mà del mestre transgressor, anys de coneixences de nivell, germanor inconclusa, amors dividits, mancances transformades en pantagruèliques trobades, nits càlides d’haixix, núvies impossibles, d’altres improbables, dies de descobriments a peu de carrer, cases i més cases visitades, carrers viscuts i barris fets casa, desitjos a pler, locals màgics que t’acollien de franc, franqueses de pas a cada pas que feies, sorpreses i novetats embolcallades de plaer, més fum, carències assumides com jocs de data caducada, essències de polsims a les mirades netes dels coneguts infinits, rareses cercades, il·lusions arraïmades als dits de les mans com ceps guaridors d’absència perpètua, anys d’àcid i poder perduts a canvi d’allò que hom considerava correcte, l’Enric tornar al llogarret per no malfiar el deute contret amb els pares, el Raimon partir a cals pares per continuar amb la formació i acabament d’allò encetat, el saber primigeni d’un temps havia de cloure’s i agafar forma.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top