La revista degana en valencià

El relat dels fets XVII (b)

29/04/2022

5 L’Enric (continuació)

en passar per davant de l’antic hospital, que li dóna nom al carrer, actual casa de la cultura, de tornada al taller per recollir els estris oblidats precisos per a la feina del matí d’aquest dijous de mercat, l’Enric va tenir la incertesa que les sensacions a nivell de pell solen regalar-nos, va recordar que l’avi Lluís havia mort a Portacoeli, el sanatori per a tuberculosos que hi ha a la serra que fa de marge entre el Camp de Llíria i l’Horta Nord de València, però no sabia amb certitud si abans s’havia arribat a hostatjar en aquesta casa regentada per monges de clausura de l’orde de les Clarisses, l’oncle Lluís era una persona forta, de no gaire complexió, menut d’alçada, fi com un capellà d’abans de la guerra, però anava per tot arreu amb la seua bicicleta i era capaç de pujar fàcilment el port del Portijolet, que afita els termes d’Alzira i Simat, precisament a la carretera que uneix aquest llogarret i Llíria, una calçada al cel que els ajuntaria a ell i al seu nét hores més tard, l’Enric va tenir com una mena de dejà vu en relacionar aquest fet, la malaltia de l’avi, amb la seua pròpia experiència en aquell sanatori, i la causa primera que va fer que la família es desplacés a l’estranger, la imperiosa necessitat que el seu pare canviés de clima, també per un fet de salut relacionat amb la tuberculosi incipient que se li havia detectat, ara sí, en aquest antic hospital que ara vorejava convertit en casal cultural de camí al seu taller, tres generacions unides per un mateix diagnòstic, a qui cadascú li va fer front com va saber, o va poder, en el cas de l’oncle Lluís, lliure com un pardalet, així li ho va fer saber al senyor Giner en deixar-se la fàbrica de mobles on exercia de mestre ebenista com a motiu principal per a deixar-se-la, molt a desgrat de la família, la cosa es va dur a mig camí entre la ignorància científica del fet i la ferma voluntat del pacient d’ignorar-la, es va dedicar a viure com un ocellet el temps que va durar, no gaire, hi feia gàbies per a pardalets, paradoxa del destí, que venia al mercat del dijous, ho barrejava amb la seua afició a pescar a l’estany, peixos que venia als restaurants de la zona, el Picanterra, i l’esbós de casa Martinet, després Salvador, es treia quatre gallets més fent de cambrer, en aquests mateixos bars o al poble, al passeig, al Tropical o a l’orxateria, on compartia feina i rialles amb el Malagueño i el tio Benito, veïnat de més amunt, amb aquests va fer una vegada una aposta que era llegenda al poble, s’hi van jugar si seria capaç de distingir en un tast a cegues el nom de cinc conyacs, de marca, al Montecarlo, després de succeir al Tropical en el nom, un cop assajats i sabuts els noms dels quatre primers, el varen voler enganyar afegint-hi conyac de garrafó a l’ampolla buida d’un Gonzalez Byas, i l’oncle Lluís, sabut de llarg en aquest menesters, doctor de fet, el va batejar com a Gonzalez Habyas, una mostra del seu enginy i el seu caràcter franc assolits amb l’ajuda del seu amic del Morquí, el Pere, un caràcter, però, que no anava mancat també d’una relativa tristesa duta en la intimitat, i impossible de guardar en presència del Malagueño, que el feia treure de polleguera amb les seues contínues referències a la fàcil disponibilitat envers l’abeurador d’aquell, i a qui responia cada vegada que el veia venir per fer-li alguna broma ‘no me quieras tanto’, amb el tio Benito, en canvi, la relació era més aviat de respecte mutu, de distanciada observança, el tio Benito, d’ofici barber, era ordenat en excés, net fins a la pulcritud més extrema, de paraula delicada, gairebé refinada, un mariquita de l’època, que en deien, però casat i amb fills, gens aviciat, capaç amb la mirada d’aturar un comentari massa desvergonyit envers la seua persona, cosa que era el joc preferent del Malagueño sempre que el recés de la feina li ho permetia, a l’orxateria feien pinya i procuraven tapar-se els errors uns amb altres, com ara les vegades que l’oncle Lluís arribava xino-xano per la vorera zigzaguejant una mica i li havien de suggerir que se’n tornés a casa a desprendre’s de l’olor de peix d’estany i la dolça agror de l’alè amorosit de cassalla, i és que cada vegada que pescava feia sonar la copeta, com una campaneta d’un ermitori de la Mare de Déu del Carme, protectora dels pescadors.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top