El relat dels fets XVII (c)

30/05/2022

5 L’Enric (continuació)

…

l’Enric avançava com podia cap al seu estudi, li era feixuc trobar-se pel mig tantes desferres, tants records impossibles de classificar i ordenar, solia passar-li quan anava capficat i es dolia de la seua ombra, havia aconseguit de refer-se de tantes batalles que era fàcil que li sobrevingués un reguitzell de tristesa incòmoda escolant-se-li per la gepa avall, maldava per impedir que la seua relació amb el fill es deteriorés encara més, com li va passar a l’avi amb els seus quatre fills, tres femelles i un mascle, no havia estat senzill per a ningú la separació de la seua dona, fer el camí d’anada cap a les il·lusions sempre és motiu d’alegria, fer, en canvi, el de tornada a tothom promou al desfici, tenir família no és tampoc tan plaent, pot acabar ofegant les persones amb pocs recursos, recursos de relació amb la gent bàsicament, l’avi havia optat per agafar-s’ho amb calma, s’havia deixat la feina assegurada que li oferia la fàbrica de mobles del senyor Giner, però en aquells temps els fills se cercaven la vida casant-se aviat i fent el seu propi traçat vital, cosa que permetia alliberar-se prest de la càrrega filial, sinó emocionalment, almenys econòmicament, però ara no era així, els fills s’estan fotent l’espai dels pares molt més enllà de l’edat de la confirmació, i arriben a arrabassar-los-hi la casa, si poden, l’ocupen enlloc dels pares a poc que els deixen, allarguen eternament la dependència econòmica, es pengen de llurs ombres i les acaben deformant, l’Enric havia refet la seua vida amorosa amb una filla d’exili com ell, nogensmenys en la vessant més pràctica de compartir estats de forans, però encara havia de redreçar la del fill, més despistat que altra cosa, un badar lògic propi de l’edat i l’educació rebuda també, era el seu secret entreteniment, saber del fill sense barrejar-se pel mig les antigues relacions maritals, fent-se el fonedís si convenia davant dels avis, quantes vegades no va pensar amb l’oncle Lluís com a una orientació amical envers el fill que no acabava de contenir, una ajuda inestimable que no tenia, se les havia d’enginyar per treure endavant una relació afeblida per la distància, el xicot vivia pràcticament sol, amb la mare fora del poble i el pare a mig camí entre l’ésser i l’ens, no estava en condicions d’exigir res i li era del tot inassequible desfer-se’n del pes que de llur ombra penjava

…

els temps i les ocasions passen per davant com combois de darreries que no se saben o no es poden aprofitar, de vegades hagués bastat un instant de lucidesa, prendre la decisió correcta, altres voltes, es tractava d’una qüestió que ultrapassava amb escreix la capacitat real de discernir la variant més adequada, hom no sempre està en condicions de prendre la drecera escaient, més aviat cal tenir sort una estona, i constància la resta del temps, la vida no s’espera els errors, els evita, en tot cas, però, no els defuig tant com pot, li són inherents i gens aversius, formen part de la seua història, les temptatives fracassades se les estima igual com les reeixides, allò que rebutja vehementment són les posicions massa encastellades, exageradament enfilades en la supèrbia, l’egoisme que viu de les desfetes d’altres, les estructures que s’acreixen voltades de pors alienes, d’inseguretats del proïsme, de l’escassesa de recursos dels més febles, de les oportunitats a costa de les butxaques dels que es pensen obligats a ajudar, per llur pròpia gasiveria, això ho tem la vida i ho aparta del camí, però són escenes que romanen congelades, quietes perquè hom prenga nota del saber que traspuen en la seua miserable contundència, l’Enric s’havia creuat en el seu passar per devora d’actituds semblants, actituds que amaguen al seu sí, finalment, un problema de gepa, com solia anomenar als malfeiners, i malgrat que no era amic dels xafardejos no s’estava de menysprear amb el gest determinades maneres que, amb resultats aparentment idèntics, podien assemblar-se massa a les seues circumstàncies personals, si alguna cosa li feia vertaderament nosa era comprovar la fal·làcia dels inútils amb pretensions, mai havia fet res per deixar lliure el camí a qui decidia allunyar-se’n del seu, la separació de la dona la va assumir pensant també en el fill, sense descarregar la responsabilitat del fracàs damunt de ningú, ans al contrari, assumint plenament l’error de la manca d’acoblament, de la falta de sintonia amb les normes estrictes que la nova condició de pare i home cabal imposaven, però no va temptar d’enganyar ningú, perquè no es creia més que ningú, la lliçó de l’avi la tenia ben apresa, preferia renunciar a la posició social que li oferia l’envit, i no malbaratar més el futur d’aquells que estimava, encara que això li suposés quedar-se més sol que un mussol de guàrdia, que no pas continuar amb l’engany i no assumir gens ni mica el fracàs de l’error