El relat dels fets XVII (d)

30/06/2022

5 L’Enric (continuació)

…

el món que l’envoltava era ple de finals sobtats, esdevinguts per sorpresa, desconeguts de tothom fins el dia abans, els llogarrets petits tenen de vegades aquests acabaments, ell mateix havia assajat variants diverses de cloendes, al sanatori, a l’accident, a l’experimental maridatge amb la cocaïna, al silenci assumit d’ençà de la separació imposada, les davallades a l’infern es feien cada cop més freqüents, amb intervals d’expressió de vigoria intermitents condensats en llur afició a la bicicleta, com en una recuperació de la memòria de l’avi, l’Enric competia, però, si li era permés de demostrar-ho, no ho dubtava gens a l’hora de córrer amb companyia, de sol no li era plaent la carretera, n’era conscient dels perills inherents al corredor solitari, massa sovint li havien repetit que a l’avi l’havien dut en més d’una ocasió a casa malferit, res a veure amb el tràfic actual, més aviat conseqüència sabuda de la seua vera afició a pescar i a tocar la campaneta, però el record tot ho anivella, més si s’entesta a fer-ho de passatges tristos, la gana amb què ho agafava, això d’eixir de cap de setmana amb la penya ciclista contrastava fortament amb els episodis de desconcert, de desànim absolut, esquiu fins límits escandalosos, perdut de mena, mai va perdre l’esma, però, de reconciliar-se amb el món, al qual mai va atorgar la responsabilitat dels seus actes, de finals n’havia vistos massa ja com per no saber esbrinar quina era la diferència entre el joc fatal i el suïcidi traïdor, de coneguts esparsos pels racons de l’oblit n’hi havia abastament com per no deixar-se prendre per la mà de la dama, malgrat la seua el deixés mancat de mans.

…

com el cant incessant dels ocells a la matinada, pregó d’un nou dia, així el  corprenia a l’Enric el remoreig del continu trasbals de gent i cotxes que es movien pels voltants del passeig, joc de vida de qualsevol jorn, el dia de mercat es tornava frenesí, semblava que l’activitat hi comportava activitat, els cossos baldats del viatge dansaven en aqueixes hores encara una mica erts, engarrotats per la tensada dels músculs conseqüència del camí, les primeres caixes són les més pesants quan se n’han de treure un fotimer, el moviment va prenent a poc a poc la gracilitat pròpia d’un cos viu, ara pareixeria que comença a desvetllar-se, com al cel la plèiade d’aus cantaires, a la terra, entre els arbres que verdegen de rosada i la bardissa mullada de gotims de mel suspesos pels fils enramats de les teranyines, la gent comença a moure’s ordenada, ara se sap del cert com s’ha de posar l’estructura que els protegirà a ells i a llurs mercaderies de l’immens sol del migdia estiuenc, ara s’està en condicions d’apartar la furgoneta que els ha traslladat sense témer una enganxada involuntària i poc traçuda, l’arítmia de les primeres hores, els sons descompassats de quan encara hi senyorejava la fosca a peu pla del passeig han deixada lliure la via als silenciosos instants d’abans de la primera embranzida de la brama popular que s’atansarà prest a fer llur compra sagrada, de la mateixa manera que hauria de passar en qualsevol assentament de l’antiguitat, soldadesca que s’instal·la als campaments d’hivern, nòmades del desert que s’apleguen a l’oasi promés, l’entrada i sortida dels estadis de futbol, els aplecs d’un temps, així els mercaders fan soroll el temps que dura acoblar-se al nou espai, el mateix de cada setmana i tanmateix nou cada cop, la gent precisa d’arrecerar-se abans de moure’s amb llibertat, cadascuna de les gens improvisades paradetes del mercat és com una mena de refugi íntim exposat a la mirada de tothom que vulga veure’ls, hom es fa la casa portàtil d’un matí i s’asseu tranquil quan té la tanca imaginària però ben visible posada a lloc, quan ha barrat l’accés d’un xicotet espai públic per al seu usdefruit, a les espatlles de l’Enric s’inaugurava un esplendorós i especial dia de mercat, del qual s’havia inicialment contaminat, de tornada ara al taller per redreçar l’oblit innocent, prenia aire renovellat provinent d’aqueixa brama estructurada entre el cel dels ocells i els braons de la terra humida.