Tens 0 productes a la teua cistella
No hi ha cap dubte que en poc més d’una dècada la música en valencià ha experimentat una florida important. Si els anys 80 del segle XX foren d’una llarga travessia del desert mentre els socialistes governants menyspreaven i ignoraven la música en valencià –Al Tall, Lluís Miquel o Paco Muñoz en són testimonis clars i ho han contat–, als anys 90, i molt a poc a poc, va començar a gestar-se una nova escena de la cançó. Cal destacar que, malgrat tots els entrebancs i renúncies de l’elit dirigent, la vitalitat lingüística de la societat, la lleialtat cultural de les generacions joves i l’impuls mantingut per l’esforç de tota una plèiade de mestres han donat un excel·lent resultat. Els grups joves que emergeixen amb força a finals dels noranta es reconeixen fills de l’escola en valencià.
L’eclosió d’estils musicals nous en aquell context –ska, hardcore, reggae, soul-funk, rap, hip-hop, techno, i totes les varietats del pop i el rock–, l’emergència d’una nova fornada de cantautors i el manteniment o reaparició dels grups de folk i els cantants veterans, posaven a l’olla els ingredients que calien per a un creixement continuat dels projectes, els discos editats, l’ampliació dels públics i el trencament de la frontera mental per la qual els castellanoparlants ignoraven la nostra música. Només calia poder fruir de presència als mitjans de comunicació per acabar-ho d’arrodonir. I quant a açò, les coses no han anat gens bé per l’acció de boicot i persecució del Partit Popular.
RTVV ha ignorat la música en valencià tot el temps. Si amb el socialistes Ovidi Montllor estava vetat i Raimon només va existir en vespres de les eleccions en què van perdre el govern de la Generalitat el 1995, amb el PP es va continuar la política de menyspreu a la producció cultural valenciana i especialment a la que s’expressa en català. Sempre es poden dur a la televisió artistes plàstics i gent que parle castellà, però sembla perillós dur artistes que treballen amb les paraules de la pròpia llengua: escriptors i cantants han estat interdits.
Calia,doncs, per la nostra banda, fer-se notar, armar soroll per denunciar les polítiques contra la pròpia llengua i cultura protagonitzades pel PP. Així, a primers de març de 2004, un bon grapat de músics i cantants ens tancàvem al Palau de la Música de València, on no havíem tocat mai ningú. Fou un primer pas per trobar-nos, retrobar-nos, conèixer-nos i reconèixer-nos. I després en férem una altra; en aquest cas, ens plantàrem amb un camió, al juliol, davant el Palau de la Generalitat i férem tot un concert. D’aquelles accions va sorgir la necessitat d’organitzar-se i començar a treballar de manera continuada.
Per primera vegada, ens reuníem músics i cantants de la generació dels setanta com Al Tall, Miquel Gil, Xavier Morant, Remigi Palmero o jo mateix, amb els més joves d’Orxata Sound System, Obrint Pas, Arròs Caldós, Sitja, La Gossa Sorda, 121dB, Feliu Ventura, Sergi Contrí, The Garrophones, Pau Alabajos, Soul Atac, Sva-ters, Rapsodes, Ovidi Twins, Sant Gatxo, Mugroman, Bakanal, Inòpia, Gàtaca, El Corredor Polonès, VerdCel, Autòmats, Neuròtics o la generació intermèdia de Carles Enguix, Eva Dénia, Joan Amèric, Òscar Briz, Àlvar Carpi, Mara Aranda, Bajoqueta Rock, Urbàlia Rurana, El Cau del Llop, Nèstor Mont, Tres Fan Ball, Elies, Dani Miquel i molts altres, especialment dels grups més joves. Perquè vos en feu una idea, la primera guia de músics i cantants en valencià (2005) que vàrem editar gràcies a la impagable col·laboració de L’Avanç contenia un centenar de grups i cantants. La segona guia, publicada el 2010, malgrat que molts grups joves tenen una durada curta, contenia més de 150 entrades. La música en valencià, després d’un període duríssim d’oblit i menyspreu durant els anys 80 i 90, gaudeix d’una vitalitat extraordinària.
El 2005 vàrem crear el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià (COM), que ha estat un instrument fonamental a l’hora de fer visibles les nostres reivindicacions com a sector cultural marginat i, també, un bon aparador de la nostra producció musical a través dels Premis Ovidi Montllor de la Música en Valencià, que enguany celebrarà la novena edició. Podria considerar-se quasi un miracle que un sector tan atapeït d’egos, narcisos i artistassos, haja estat capaç de mantenir el mínim de cohesió per realitzar concerts col·lectius, mobilitzar-se quan ha calgut i donar suport a la gala anual dels Premis Ovidi. Es tracta d’un èxit col·lectiu dels músics i una demostració més que els valencians podem ser tan constants i organitzats com qualsevol altra societat. Certament, aquests premis deuen molt també al suport d’Escola Valenciana, de Ca Revolta, de la Societat Coral El Micalet, d’Acció Cultural del País Valencià, dels artistes que han ajudat desinteressadament com Xavi Castillo, Alfons Cervera, Núria Cadenes o Toni de L’Hostal, i els darrers anys, al suport també de l’AVL.
És curiós recordar que, quan planejàvem la primera edició dels Premis Ovidi (2006), dubtàvem si fer l’edició biennal o cada any. Temíem que no hi haguera prou producció per a omplir dignament totes les categories a concurs i que es palesara d’aquesta manera una certa migradesa de la nostra música. Finalment, l’assemblea per majoria va acordar que fóra un premi anual. I l’encertàrem. En aquests nou anys de Premis Ovidi, a cada convocatòria han concorregut prop d’un centenar de discos de tots els estils. De fet, el jurat, compost per crítics i periodistes musicals independents del COM, ha hagut de desdoblar algunes categories per tal d’ajustar-se millor a l’àmplia varietat d’estils en què es canta en valencià.
En una dècada i escaig, la quantitat i la qualitat de la música feta en valencià ha crescut de manera exponencial. Actualment, quan un periodista o un crític musical ignora la nostra producció, el principal perjudicat és ell mateix perquè posa en evidència la seua ignorància. Qualsevol que estiga una mica al dia en assumptes musicals sap que al País Valencià hi ha una escena en la pròpia llengua ben viva i interessant, i que això s’ha aconseguit sense cap ajut públic, sense cap subvenció. Ben al contrari, ho hem hagut de fer des d’una trinxera cultural contra el partit del govern, que és potser qui d’una manera més vergonyosa fa ostentació de la seua animadversió a la nostra llengua, tot contradient les lleis i els principis més elementals de respecte cultural i lingüístic.
Quan al juliol de 2013 vaig aconseguir que s’aprovarà per unanimitat la meua proposta per a reorientar la programació de Sí Ràdio –emissora temàtica musical de RTVV–, s’obria una expectativa molt interessant quant a la difusió de la nostra música. L’acord establia que un terç del conjunt de la programació musical de l’emissora seria en valencià; en concret, que, de cada tres cançons radiades, una seria en valencià. A més, a les 14 hores i a les 21 s’emetria un disc sencer en valencià. També s’acordava que la programació musical de Ràdio 9 hauria de tenir en compte aquestes orientacions i prestar una atenció especial a la música en valencià i en general a la produïda per artistes valencians. L’acord va entrar en vigor immediatament i es va complir, fins que el 29 de novembre de 2013 el PP ens va privar de RTVV i va tallar totes les emissions. L’experiència havia durat cinc mesos en el quals, per primera vegada des d’una emissora pública, es difonia amb total normalitat música en valencià de manera continuada. Personalment estava, i continue estant, convençut que si haguera durat l’experiència, la música en valencià hauria envaït també Ràdio 9 i la mateixa TVV.
No tinc cap dubte que ens espera un esclat encara més potent i creatiu de la nostra música, i que serà possible el dia que aconseguim llevar-nos de damunt la pota fastigosa d’aquest govern corrupte i enemic del poble valencià.
S’acosta un dia que durarà anys i «cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir / i guanyarem l’esperança / l’esperança de viure lliures i en pau». (Raimon).
Rafa Xambó. Sociòleg i músic
Article publicat al Quadern del nº 393, corresponent a maig de 2014
Fotografia de Xepo Walter Sanches
