El repte de rehabilitar el valencià com la llengua pròpia

El procés d’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) es va encetar a l’any d’haver estat publicat l’Estatut d’Autonomia (juliol del 1982), i als dos mesos d’haver-se constituït el Govern Valencià, presidit per Joan Lerma, després de les eleccions de maig del 1983. El Govern Valencià va ser diligent a l’hora d’atendre el manament de l’Estatut, que va marcar un objectiu global integrador: «fomentar el desenvolupament de les peculiaritats del poble valencià» (art. 2n) i la denominació del valencià com a «llengua pròpia» i la seua «recuperació» (art. 7é). Es venia d’un procés en què la llengua dels valencians havia estat el centre dels conflictes polítics, més allà del contrast dialogant d’opinions divergents, que van convertir València en el lloc d’encontre de les més variades violències. Era adient aprofitar la certa calma, aconseguida després de l’esforç de l’aprovació de l’Estatut.

El govern socialista va donar prioritat a esta llei, i va deixar palés el perquè de la prioritat quan Ciprià Ciscar va presentar el projecte a les Corts, reunides a Alacant: «la nostra personalitat col·lectiva no pot sentir-se completa sense la vessant cultural i lingüística que configura el nostre fet diferencial. La llengua, després de segles d’oblit, es troba davant un repte decisiu. La defensa de la llibertat i l’autonomia passa necessàriament per la recuperació del valencià».

Aquella diligència i prioritat és encomiable. Si en l’anhel popular de democràcia i llibertat anaven units els crits reivindicatius «Volem l’Estatut» i «Estatut ja» amb els de «Parlem valencià» i «Valencià a l’escola, el Govern Valencià i les Corts l’encertaren en donar importància cabdal i prioritària a la decisió política d’establir els criteris generals de promoció de la nostra llengua històrica, en sintonia amb les aspiracions bàsiques dels més compromesos amb la recuperació del valencià.

El sociòleg Rafael Ll. Ninyoles, en la celebració del 25 aniversari de la LUEV, en el seu article «Reptes actuals de la normalització» dins del Llibre blanc de l’ús del valencià-II. Iniciatives per al foment del valencià, que vaig coordinar, va reafirmar: «aquests anys transcorreguts han constituït un dels processos de major transcendència i complexitat que la societat valenciana ha experimentat al llarg de la seua història: l’empresa de rehabilitació social de la llengua pròpia (després de tres segles de proscripció i relegament social), dins d’un context històric on la nostra societat ha viscut transformacions profundes de la societat i la cultura en el trànsit de la dictadura a la democratització de la vida política».

La LUEV no venia d’un silenci. Fou una decisió política del Govern Valencià i de la convergència d’antigues lluites i treballs. Fou la culminació de l’acord dels escriptors de 1932 a Castelló i de tots els escriptors que les seguiren; un pas endavant dels nascuts en el context innovador de la Llei General d’Educació (1970), com l’Institut de Ciències de l’Educació (1974) i el Departament de Lingüística Valenciana (1975, Sanchis Guarner al cap). Era esperada pels professors ja reciclats en valencià a Lo Rat Penat (continuadora de l’acció pedagògica de Carles Salvador (1963) en el Secretariat de l’Idioma o l’ICE. La sentien com un projecte de per vida els docents que havien elaborat llibres per al nou ensenyament. Naixia com una exigència i esperança de la cultura extrasistema ajuntada en el moviments de renovació pedagògica, en les Escoles d’Estiu, en els moviments unitaris de mestres («Decret de Bilingüisme ja») i en l’STEPV i altres sindicats docents. Els votants d’esquerra la tenien com a fruit de la lluita i mobilitzacions per les llibertats democràtiques.

Tots els que ho esperaven l’acompanyaren, uns críticament, amb il·lusió tant en la fase de proposta i redacció com en els debats a les Corts (aprovada sense vots en contra). Sense eixos fonaments no haurien existit les condicions mínimes per a la seua promulgació, i el Govern va sintonitzar amb els sectors més dinàmics de la societat valenciana, va establir com a referents els centres pioners d’innovació educativa en la llengua pròpia i va atendre les reivindicacions bàsiques dels moviments pedagògics, que eren el ferment que entenia la llengua pròpia com a vehicle de modernització i cohesió social. D’uns i d’altres, tots. Van estar convocats a participar activament.

Ara i ací, prop dels 40 anys d’aplicació de la LUEV, fem esment de l’inici de la normalització, del conseller Ciprià Ciscar en cap i dels que assumiren el repte d’iniciar el camí en primera línia: persones arrelades a diferents territoris que procedien de diferents associacions cíviques, polítiques i sindicals. S’atreviren a participar, deixaren el seu treball habitual com a funcionaris i s’incorporaren com a tècnics per a noves pràctiques en la Conselleria Cultura, Educació i Ciència, regida en primer lloc pel conseller Ciprià Ciscar (1982-1989) i després per Antoni Escarré (1989-1991), Andreu López (1991-1993) i Joan Romero (1993-1995).

Foren un gran equip, on estudiaren sobre el que no sabien prou, aportaren experiències, buscaren les millors iniciatives, dissenyaren bones pràctiques, revisaren i reconduïren… Es sentien escoltats i valorats i es tenien com a facilitadors del repte de fer real la voluntat política que marcava la LUEV.

NOUS ÒRGANS DE DISSENY I D’EXECUCIÓ DE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA VALENCIANA

Bo és fer un record de les nòmines de participants, que sovint queden en el silenci dels arxius de les administracions:

• Servei de Normalització Lingüística abans de la LUEV (novembre del 1982 a octubre del 1983): Baltasar Vives en cap, Guillem Badenes, Josep Lluís Bonet, Vicent Costa, Avel·lí Flors, Rafael Gutiérrez, Anna Marí, Rafael Ll. Ninyoles, Josep Palomero, Vicent Pascual i Dolors Torres.
• Els primers coordinadors per a l’Ensenyament del valencià (juliol del 1983 a agost del 1987), centre a centre, per tots els centres del País Valencià, per introduir amb caràcter general el valencià com a assignatura i l’extensió progressiva com a llengua vehicular:
• Direcció Territorial d’Alacant: Vicent Brotons, Pere Calp, Consol Espinós, Alfred Martínez, Ramon Pastor, Antoni Roderic, Paca Sevilla i Virtuts Torró.
• Direcció Territorial de Castelló: Vicent Fausto, Eloi Miralles, Manuel Mechó, Lluís B. Messeguer, Rafael Orenga i Carme Rufino.
• Direcció Territorial de València: Empar Arenas, Francesc Balanzà, Manuel Borràs, Isidre Crespo, Josep Maria Espert, Evarist Fillol, Miquel Francés Doménech, Gabriel Garcia, Fina Mesquida, Carme Miquel, Octavi Monsonís, Vicent Moreno, Joan Peiró, Honorat Ros i Joan Vila.
• Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià (Decret 12/1983 i Decret 38/1984) D’octubre del 1983 a agost del 1987: Guillem Badenes en cap i com a nous membres Carme Miquel, Honorat Ros i Rafael Xambó, que deixen de ser coordinadors, a més de Pepa Baixauli, Josep Lacreu i Aigües Vives Pérez.
• Gabinet d’Ús del Valencià (Decret 95/1987). D’agost de 1987 a març de 1991, adscrit a la Secretaria General. Honorat Ros en cap. Tres unitats: Estudis i Planificació Lingüística amb Rafael Ninyoles i Dolors Torres. Promoció de l’Ús del Valencià: Vicent Moreno i Francesc Balanzà. Assessorament Lingüístic: Avel·lí Flors, Pepa Baixauli, Aigües Vives Pérez i Josep Lacreu. Per Llei de 7/1989 de pressupostos es crea la Direcció General de Política Lingüística, que s’inscriu a la Conselleria per Decret 115/1992. Jesús Huguet en cap. S’hi integren els membres del Gabinet d’Ús del Valencià, respectivament com a cap d’Àrea de Coordinació, i les seccions com a serveis.
• Servei d’Ensenyament del/en Valencià. (Decret 95/ 1978). Adscrit a la Direcció General de Centres, Baltasar Vives en cap. Caps del servei, successivament: Vicent Costa, Joan Peiró i Vicent Sala. I com a caps de seccions: Anna Marí, Salvador Vendrell, Paco López, Vicent Satorre. Dos seccions: Programes i Assessoria de Valencià, i Promoció del Valencià. Acció centrada a aprofundir i diversificar els models d’ensenyament, prioritzant el valencià com a llengua vehicular. I com a assessors de valencià, Evarist Fillol, Joan Vila, Carles Arnal, Miquel Francés, Octavi Monsonís, Salvador Ortiz, Empar Arenas, Fina Mesquida, Milagros Salort, Salvador Cunyat, Francesc Martí, Ismael Pons, Remei Oriola, Carles Manclús. Al juliol del 1992 el SEV es reconverteix en Servei d’Ensenyament en Valencià.

COMPENDI DEL DESENVOLUPAMENT INICIAL DE LA LUEV

• Tres etapes d’aplicació

• Generalització de l’ensenyament del valencià: reciclatge de docents, replantejament de la progressió en l’ús vehicular i concreció dels models d’ensenyament en valencià (1983-1987).
• Increment de la promoció de l’ús social i concreció d’urgències en l’ús oficial (agost del 87-febrer del 91). Aprovació del Pla Triennal (març del 90).
• Increment de la dinamització de l’ús social i oficial (març del 91-juny del 95). S’aprova el Pla General de Promoció de l’Ús del Valencià (23 de novembre de 1993). Preparació per a la creació de la Direcció General de Política Lingüística.

• Disseny i aprovació dels decrets que la desenvolupen:
• Regulació de l’ús i ensenyament del valencià en el sistema educatiu en l’àmbit no universitari (Decret 79/1984). El valencià com a àrea d’ensenyament, coneixement del valencià pel professorat, creació de la Comissió Tècnica per a l’Ensenyament del Valencià i criteris per a la generalització d’un model d’enriquiment a partir de la llengua habitual dels escolars atés el context sociolingüístic. Diferents programes. El d’immersió, l’any 1990.
• Creació de la Comissió Interdepartamental (Decret 41/1984). Coordinar l’acció general de la Generalitat respecte a la normalització de l’ús oficial. Modificada (Decret 178/1988). Presència dels secretaris generals de les conselleries i del cap del Gabinet d’Ús del Valencià. Estableix els criteris de priorització de l’ús del valencià a l’Administració de la Generalitat.
• Creació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (Decret 173/1985 i Decret 47/1989). Expedir certificats oficials administratius de coneixements de valencià (1985). Noves concrecions (1989). Homologació amb Catalunya i Illes Balears (Ordre de 22 de maig del 1989).

• Acords del Govern per dinamitzatr el procés
• Pla Triennal de Promoció del Valencià a la Comunitat Valenciana. Aprovat pel Consell en 1990, concreta els objectius i actuacions del trienni 91-93. Actuacions l’ús oficial: millorar el funcionament de la Comissió Interdepartamental: acord sobre els criteris d’ús prioritari del valencià, creació de la xarxa tècnica de promoció del valencià, regular el coneixement de valencià en l’accés a la funció pública. Respecte a l’ús social: Campanyes generals de promoció, especialment als mitjans de comunicació. Respecte als estudis sobre el valencià: noves enquestes sociolingüístiques, aprofundir el coneixement dels drets lingüístics i difondre’ls.
• Pla General de Promoció de l’Ús del Valencià en el desé aniversari de la LUEV (1993). Difusió dels drets lingüístics. Actualitzar el corpus normatiu de la llengua.[1] Homologar els certificats de la JQCV amb els semblats de Catalunya i Illes Balears. Programes d’Educació Bilingüe en la secundària. Incrementar les unitats d’assessorament lingüístic en les diferents administracions, amb més intensitat en la Justícia. Dinamitzar la Comissió Interdepartamental: aplicació dels criteris d’ús preferent del valencià.

Hi havia molt per fer. Començava un camí de futur, sempre obert, buscador d’iniciatives noves i de bones pràctiques. Els participants sabien que passarien per vicissituds, però que superarien els entrebancs anant tots junts. Des d’aquell inici que ara farà 39 anys, l’ús i l’ensenyament del valencià ha comptat amb el suport social dels sectors més dinàmics i dels agents que han pogut materialitzar el canvi. La Generalitat havia assumit un compromís, i els uns i els altres que hem anomenat reberen la confiança i tingueren el coratge que calia per a posar en marxa un procés ple de novetats. L’objectiu era obrir una porta cap al futur, on la llengua pròpia dels valencians fora real i plenament la seua principal senya d’identitat. Ara encara hi ha molt a fer. De balanç en balanç, cal anar a més. Avant i avant!

[1]              En l’últim tram del govern socialista (1994-1995), en la Conselleria de Cultura es va preparar una proposta de projecte de llei en què es reconeixia l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana la funció de dictaminar en matèria de normativització lingüística, però no es va tramitar.