Tens 0 productes a la teua cistella
Durant molt de temps, Espanya no va ser més que una mera referència geogràfica, com ho van ser també Itàlia i Alemanya fins a la seua unificació política el 1861 i el 1871, respectivament. A l’Espanya medieval coexistien diversos estats –Portugal, Castella, Navarra, la Corona d’Aragó i el sultanat de Granada– i el terme mateix d’Espanya unes vegades identificava el conjunt de la península i altres vegades només la part musulmana, al-Andalus. Tot això canvià als temps moderns, amb la monarquia dels Àustria i, sobretot, la dels Borbons, quan el concepte d’Espanya anà adquirint un contingut més polític i acabà per designar un nou estat, ja al segle XIX, construït sobre la matriu castellana prèvia i les despulles dels altres estats peninsulars. Molts valencians se sentien espanyols, però no castellans, i els molestava, segons es queixaven ja des del segle XVI, que aquests últims identificassen Espanya amb Castella. No era només una sensació dels valencians –la de sentir-se menystinguts per no ser castellans– sinó una realitat. El Decret de Nova Planta havia substituït els furs i les institucions valencianes per les lleis de Castella i, al segle XIX, les noves constitucions i, sobretot, la divisió administrativa del nou Estat espanyol substituïa l’antic regne valencià per tres províncies sense cap altra entitat supraprovincial que les unís, llevat de la Universitat de València, que continuà sent comuna a tot el país fins a l’últim quart del segle XX. Un mapa polític de 1854 dividia ben explícitament el territori nacional en tres Espanyes: l’«España uniforme o puramente constitucional», que es corresponia amb l’antic regne de Castella i cobria la major part de la península; l’«España foral», limitada a Navarra i el País Basc, que no havien perdut la guerra de Successió i conservaven els seus antics furs; i l’«España incorporada o asimilada», identificada amb la Corona d’Aragó i, dins d’ella, el territori valencià, que ja ni tan sols és anomenat regne ni apareix diferenciat de les províncies veïnes.
El territori valencià, com tot l’antic conjunt catalanoaragonès, era l’Espanya incorporada o assimilada, s’entén, a l’Espanya castellana, a l’Espanya construïda sobre la matriu castellana. Espanya s’hauria pogut construir i organitzar d’una altra manera, de forma federal o confederal, horitzontal, descentralitzada, per tal d’afavorir la integració de les regions no castellanes. Però es va preferir una construcció més centralitzada i vertical, unitària i uniformitzadora, que veia la diversitat territorial, en particular la cultural i lingüística, com una amenaça que calia conjurar i aixafar. Al segle XIX es desenvolupa un nacionalisme espanyol per tal de negar aquesta diversitat, d’equiparar i fondre la identitat espanyola amb la castellana i de minimitzar l’aportació de les altres regions i territoris a la història nacional. Una història nacional que segueix un guió, farcit de personatges i fets gloriosos, que va de Viriat i Don Pelayo al Cid, els Reis Catòlics, els tercios de Flandes, la conquesta d’Amèrica, l’imperi en el qual mai no es ponia el sol, Agustina de Aragón i el general Moscardó, i que, recuperat i enrobustit pel franquisme, ha arribat pràcticament incòlume i efectiu fins avui mateix.
El nacionalisme espanyol, necessari per a legitimar i dotar de contingut el nou estat, per a nacionalitzar les masses i integrar-les en un projecte comú per damunt de les diferències socials i territorials, incloses les lingüístiques, no és, com de vegades s’ha dit, una reacció al nacionalisme català i el basc, sinó que és previ i consubstancial al mateix procés de construcció i consolidació de l’Estat espanyol. Un nacionalisme que acompanya la crisi de l’Antic Règim, l’adveniment del liberalisme, les guerres carlines, la revolució burgesa, la creació d’un mercat nacional. Però és veritat que l’emergència dels anomenats nacionalismes perifèrics el farà reaccionar, tant a la defensiva com a l’ofensiva, en percebre aquests com a potencials amenaces a la unitat espanyola i, en tot cas, com a rivals polítics i ideològics. Com també es reforçarà amb la pèrdua de les últimes colònies imperials el 1898, l’aventura africanista del primer terç del segle XX i la mateixa guerra civil de 1936-1939, en la qual el bàndol alçat en armes contra la República es presentava com a «nacional», tot negant i deslegitimant l’altre, el del govern legítim, com a l’anti-Espanya. Un discurs que tornem a escoltar vuitanta anys després, quan un altre govern i els seus socis de legislatura són acusats de voler trencar Espanya.
Paral·lelament, des de mitjan segle XIX, anà desenvolupant-se un altre nacionalisme, primer de naturalesa lingüística i cultural, amb la Renaixença al Principat, el País Valencià i les Illes, i després clarament política, amb un caràcter inicialment existencial, de supervivència de la pròpia identitat, i de seguida resistencial, enfront dels atacs del nacionalisme espanyol, hegemònic i antagònic. Si el nacionalisme va nàixer i es va desenvolupar al principi als entorns culturals i polítics burgesos i allò que abans se’n deia petit-burgesos (liberals, progressistes, demòcrates, republicans), aviat s’estendria també als de les classes populars, en ser adoptat i defensat per partits i associacions obrers, republicans i socialistes. El nacionalisme modern i amb inquietuds socials dels partits catalanistes i valencianistes durant la Segona República ja no tenia res a veure amb el regionalisme carrincló i reaccionari de la Lliga i de Lo Rat Penat. La guerra i la dictadura militar del general Franco posaren fi a tot això, tot restaurant l’antiga aliança entre el tron i l’altar, concretada en una nova ideologia, el nacionalcatolicisme, que alimentà el règim que dominaria la vida dels espanyols durant quasi quaranta anys, alhora que tota altra ideologia, inclosa la dels nacionalismes perifèrics, era condemnada a les catacumbes i la clandestinitat.
La Transició va ser una gran oportunitat perduda per a construir Espanya d’una altra manera. No vull dir per a revertir el que els polítics de l’oposició antifranquista consideraven excessos i perversions del franquisme, veritables atrocitats en alguns casos, sinó per a concebre d’una altra manera el model d’organització política i territorial d’Espanya, més enllà de la mera descentralització administrativa que va suposar l’Estat de les autonomies, ideat per a aigualir la recuperació per part de Catalunya i el País Basc (Galícia és una altra cosa) dels seus drets i llibertats nacionals. No es va voler fer taula rasa i començar de nou, com sí que es va voler fer amb la memòria de la història recent, la de la guerra i el franquisme. Al contrari del que va passar a Alemanya després de la caiguda del nazisme, on hauria estat inconcebible que s’haguessen mantingut dempeus els monuments i la simbologia hitlerians, a Espanya continuaren com si res, durant molt de temps després de la seua mort, les estàtues eqüestres i els busts de Franco, presidint les places públiques i la sala de banderes de les casernes militars, i els noms dels seus generals en la toponímia urbana de molts pobles i ciutats.
Els polítics de la Transició van optar per l’amnèsia voluntària, per oblidar conscientment els crims de guerra i de la repressió franquista, en benefici de la reconciliació i de la consolidació d’una democràcia encara jove i fràgil. Va ser un error perquè, encara que no s’hagués jutjat ni castigat penalment els responsables dels crims i la repressió, sí que s’haurien d’haver reconegut i investigat els fets i, sobretot, oferir reparació a les víctimes i els seus familiars. El reconeixement i la reparació només han vingut més de trenta anys després de la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques, amb la Llei de Memòria Històrica impulsada pel govern de Rodríguez Zapatero el 2007, quan moltes de les víctimes de la repressió havien ja desaparegut i no se’n podien beneficiar. Però arribava tard també per una altra raó. Perquè durant els trenta anys que havien passat aleshores des del final de la dictadura, ni aquesta ni la figura mateixa del dictador havien estat posades seriosament en qüestió ni abordades críticament als manuals escolars i els discursos públics. I això permetia que molts polítics poguessen reivindicar-la, atès que no havia estat tan dolenta després de tot, i també al mateix general, un polític en tot cas autoritari, però no un dèspota sanguinari, que havia fet moltes coses bones, de la construcció de pantans a la creació de la Seguretat Social.
L’absència d’una memòria pública crítica sobre què va ser el franquisme permet la seua rehabilitació i fins i tot la seua reivindicació, com ha fet sempre i continua fent l’extrema dreta, però en un context, ara, de major exacerbació del nacionalisme espanyol, sobretot arran dels aldarulls i la resposta irada de la dreta en el seu conjunt a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern. En aquest atac a la legitimitat del nou govern, la dreta, embolcallada literalment –com veiem en les imatges de les manifestacions i concentracions contra l’aprovació de la llei d’amnistia– en la bandera d’Espanya i armada amb la munició ideològica del nacionalisme espanyol, no està sola. Compta amb el suport ferm i entusiasta de bona part –per no dir la major part– de les mateixes institucions de l’Estat, des de la judicatura als alts funcionaris de l’administració de l’Estat, així com de la majoria de la premsa escrita i dels mitjans de comunicació. Allò que en diríem el deep state, l’estat profund, format per jutges, fiscals, advocats de l’Estat, inspectors d’hisenda, inspectors de treball, inspectors de la Seguretat Social, interventors i auditors de l’Estat, comandaments militars i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat i altres alts funcionaris, i també, als afores de l’Estat, però no molt lluny, per la cúpula eclesiàstica, empresarial/bancària (el capital: la CEOE, la gran empresa, l’IBEX 35, no tan preocupats per l’amnistia com per la legislació social d’un govern que no controlen del tot) i pels propietaris i directors dels grans grups mediàtics, que tenen tots –o la immensa majoria– la particularitat comuna de residir a Madrid.
El nacionalisme espanyol que avui brama, al carrer i a les xarxes socials, contra els partits independentistes i contra el mateix govern espanyol, ja no és només l’antic nacionalisme nostàlgic i reaccionari del passat. És un nacionalisme desacomplexat i agressiu, que no entén ni vol entendre els altres, els no nacionalistes espanyols, percebuts com a enemics a abatre, en tant com volen acabar amb Espanya. Un nacionalisme instigat i alimentat pel deep state, que no vol perdre els seus privilegis, lligats en bona mesura a l’organització tradicional, unitària i centralista, de l’Estat, i que veu en perill al menor intent de reforma política i administrativa de l’Estat i d’assajar nous equilibris territorials. Avui, el nacionalisme espanyol, més que espanyol –encara que aquesta continue sent la designació i la bandera–, és madrileny, covat i irradiat des de Madrid, i en benefici també de la casta política, funcionarial, judicial, empresarial, mediàtica… que resideix a Madrid.
La Transició va ser una excel·lent oportunitat per a començar de nou. Per a reconstruir de manera diferent, més horitzontal i respectuosa amb les diferències, l’organització política i administrativa de l’Estat, i per a desactivar els engranatges i els continguts del nacionalisme espanyol atàvic i tradicional, per a tractar de modernitzar-lo i democratitzar-lo. No es va fer, i avui torna, inflat i arrogant, sense complexos, conscient de la seua fortalesa i amb el suport ferm i efectiu, des de dins, de la mateixa maquinària de l’Estat, amb l’objectiu de convertir-se en un nacionalisme banal, és a dir, com si no hi hagués res de més natural.
Revista número 497. Desembre 2023.
