La revista degana en valencià

El sagrat cor

10/08/2021

Una de les icones que més èxit ha tingut en el cristianisme posterior a la Contrareforma ha sigut el Sagrat Cor, que icònicament presenta Jesús abillat de blanc, en majestat, en actitud de beneir i assenyalant el seu cor encerclat per una corona d’espines. També hi ha una representació similar però amb l’efígie de Maria. Altrament, hi ha una versió esquemàtica que mostra un cor de Jesús coronat d’espines, imatge que ha assolit una certa autonomia com a objecte de veneració. En el cas de Maria, el cor està travessat per un punyal, envoltat per una corona de roses, i sovint en el pit d’una Mare de Déu, com la de Fàtima (Nossa Senhora de Fátima).

A eixes veneracions sʼhan dedicat festivitats concatenades i de data variable, ja que depenen del cicle pasqual:[1] el Sagrat Cor de Jesús en la huitava[2] del Corpus Christi,[3] i el de Maria al dia següent.[4]

 

  2020 2021 2022 2023 2024 2025
Corpus Christi

(dijous)

11 juny 3 juny 16 juny 8 juny 30 maig 19 juny
Sagrat Cor de Jesús

(divendres)

19 juny 11 juny 24 juny 16 juny 7 juny 27 juny

 

Com que la festa sempre cau al juny, els catòlics dediquen el mes a eixa advocació. Aquesta advocació es va generar a partir de les visions de les santes Matilde i Gertrudis, del s. XIII; en el seu temps va ser assumida per personatges com el franciscà sant Bonaventura[5] (en Vitis mystica; s. XIII). Posteriorment va rebre el suport d’uns altres personatges igualment significatius, com la carmelita santa Teresa d’Àvila (o de Jesús), els oratorians sant Felip Neri (el fundador) i sant Francesc de Sales (patró de la família salesiana creada per sant Joan Bosco), o els jesuïtes sant Ignasi de Loyola, sant Francesc Xavier, el valencià sant Francesc de Borja (tercer general de l’orde), sant Pere Canisi (autor del primer catecisme) o sant Lluís Gonçaga, entre d’altres.

La veneració va prendre relleu a partir del segle XVII per obra de santa Marguerite-Marie d’Alacoque, que va atribuir al Sagrat Cor una sèrie de promeses per a la humanitat, com la salvació eterna per a aquells que completaren la devoció dels nou primers divendres de mes; o que ompliria de benediccions les llars on figurara en lloc preeminent la imatge del Sagrat Cor. En el mateix segle, el sacerdot francés sant Joan Eudes va escriure obres teològiques dedicades al Sagrat Cor de Maria i va fundar congregacions religioses sota eixa advocació.

Els jesuïtes van ser els grans impulsors de les devocions als Sagrats Cors; a Espanya van tindre molta anomenada les visions místiques del jesuïta Bernardo de Hoyos (1711-1735) a Valladolid, que l’induïren a afirmar que el culte del Sagrat Cor regnarà (atenció a la paraula) als països hispànics.[6]

 

El creixement de les polítiques anticlericals per tot Europa en el segle XVIII ‒amb episodis com l’expulsió i dissolució dels jesuïtes[7] (1767) en època del despotisme il·lustrat‒ va prendre nova espenta en el segle XIX, amb mesures com les desamortitzacions (ací, les de Mendizábal, Espartero i Madoz), o les persecucions i expulsions d’ordes religiosos, etc.

Tot açò va impulsar una revifalla dels corrents missioners i catequètics dedicats a difondre la fe cristiana entre el poble, atés el progressiu distanciament que anava produint-se entre l’Església i les elits polítiques i econòmiques. Es van fundar congregacions religioses sota eixe patrocini,[8] com la dels Sagrats Cors (1800), de la qual va formar part el sacerdot belga Jozef de Veuster (1840-1889), canonitzat i més conegut com el pare Damià de Molokai.[9]

Monument dedicat al Sagrat Cor en el sanatori leprós de Fontilles.[10] El pare Damià, l’apòstol dels leprosos, pertanyia a l’orde del Sagrat Cor, advocació difosa igualment pels jesuïtes, impulsors del sanatori.

Un altre dels exemples d’eixe reviscolament dins el món catòlic el va protagonitzar el català sant Antoni Maria Claret,[11] fundador de la congregació religiosa dels Fills del Cor de Maria (Cordis Mariae Fillius, 1849), els claretians, en la triple versió masculina, femenina i per a seglars. Confessor de la reina espanyola Isabel II, Claret va influir en el papat per impulsar la devoció al Sagrat Cor, que va assolir una gran importància en l’erecció de nous temples en els segles XIX i XX i que han deixat una empremta fins i tot paisatgística. En serien exemples:

* El Temple Expiatori del Sagrat Cor (1902-1961) a Barcelona, situat al cim del Tibidabo (ʽet donaréʼ),[12] antigament Puig de l’Àliga, a la serra de Collserola), obra de l’arquitecte modernista Enric Sagnier i el seu fill Josep Maria Sagnier. És d’estil neogòtic i pertany als salesians.

* La Iglesia del Sagrado Corazón, a l’Havana, també d’estil neogòtic i la més alta de tot Cuba.

* El monument al Sagrado Corazón en el Cerro de los Ángeles, a Getafe (Madrid), inaugurat pel rei Alfons XIII.[13]

* La Basílica del Sacré-Cœur, al barri parisenc de Montmartre, que en certa mesura va servir d’inspiració per a la del Tibidabo barceloní.

* L’església del Sacro Cuore di Gesú, a Roma.

* Ja més a casa nostra, el monument al Sagrado Corazón («El Santo») que es va erigir a Callosa de Segura, al migjorn valencià, el primer dia del Congrés Eucarístic de maig de 1947.

* I els nombrosos panells devocionals de carrer, que ornen les vies de molts pobles valencians, com es pot comprovar en llibres com Plafons ceràmics i imatges devocionals a la Marina Alta (1995), del professor de Física i etnògraf Fernando Sendra Bañuls; o Els panells ceràmics devocionals de Vila-Real (2012), de Pascual Segura, Carmela Falomir i Leandre Adsuara.

El cor espinat[14] ha format part de l’imaginari col·lectiu de la generació posterior a la Guerra Civil com a figura impresa en calendaris i cartons de paret o encunyada en figures de llanda clavades a les portes d’entrada, altars domèstics i salons menjador.

O tempora, o mores!

[1]https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/

[2]Segons la litúrgia cristiana i la tradició, una huitava és el dia que fa huit després dʼuna festa solemne; en aquest cas correspondria, doncs, al segon divendres després del Corpus Christi.

[3]https://revistasao.cat/corpus-christi/

[4]Inicialment se celebrava el diumenge posterior a la huitava de l’Assumpció (15 d’agost23 d’agost); posteriorment es va fixar en el 22 d’agost, festa de la Coronació de la Mare de Déu. El missal romà de 1969 va traslladar la festa al dia posterior al del Sagrat Cor de Jesús.

[5]https://www.youtube.com/watch?v=6OQlzr9Q1rw&t=20s

[6]Això es coneix com «la gran promesa», en commemoració de la qual es va erigir a Valladolid el Santuario Nacional de la Gran Promesa.

[7]Paga la pena llegir el llibre Jesuïtes valencians. De l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó, on es descriu l’impacte que l’expulsió dels jesuïtes va tindre al País Valencià. El llibre, publicat per la col·lecció «L’Ordit» del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant, va estar dirigit i editat per Francesc-Joan Monjo i Dalmau, i va comptar amb la participació dels autors d’aquest article.

[8]Un altre exemple seria el col·legi Sagrado Corazón dels germans maristes, a Alacant, on va estudiar un dels signants d’aquest article.

[9]Vegeu Saó 468 (abril 2021).

[10]La Vall de Laguar (Marina Alta, País Valencià).

[11]https://revistasao.cat/liturgia-de-les-hores-ii-el-gall-sant-lluc-i-sant-antoni-maria-claret/

[12]Al·lusió a una de les temptacions que li va fer el diable a Jesús, segons narra l’evangeli de Mateu (Mt, 4:8-9): «Et donaré tot això si et prosternes i mʼadores».

[13]El monument, afusellat simbòlicament i dinamitat en 1936 per milicians, va ser reconstruït en acabar la guerra. Hi figuren diversos grups escultòrics amb imatges dedicades a sant Agustí, sant Francesc d’Assís, santa Marguerite-Marie d’Alacoque, santa Teresa d’Àvila, etc. Té a més l’interés de ser considerat el centre geogràfic de la península Ibèrica.

[14]«Corazón espinado», una de les composicions més celebrades del músic mexicà Carlos Santana, no té res a veure, però, amb la devoció que estem comentant.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top