El sebastianisme valencià

Nosaltres, els valencians i valencianes, som eminentment mediterranis i ens qualifiquen de ser espontanis, imprevisibles, oberts, entregats, exagerats, resilients i meninfots. En paraules ianquis –segons documentació desclasificada– els valencians som indolents, tranquils i poc conflictius per naturalesa, interessats en el treball i la festa però no en la política. Tots estos trets característics han modelat, per a bé i per a mal, el nostre tarannà com a Poble. Segons unes inquietants manifestacions fetes pel professor Josep Guia:

«El País Valencià és com el Líban o com Bòsnia però sense metralletes. És com una barreja de formiguers nacionals diferents on n’hi han espanyols, catalans, valencians estrictes, moros i murcians; és a dir, n’hi ha tota una barreja en ebullició que pot donar com a resultat qualsevol cosa».

Som un País on es dubta del seu nom, de la seua bandera, de la seua llengua i, també, de la seua identitat. El pancatalanisme, el panespanyolisme, i el mesetarisme i centralisme madrileny han fet molt de mal al nostre País. Un País –antic Regne i ara nacionalitat històrica– arraconat per la coneguda Transició espanyola. Cal recordar com ja en els debats per a l’aprovació de l’actual Constitució espanyola durant l’any 1978, els valencians fórem exclosos del grup de comunitats autònomes anomenades històriques; només el diputat suecà Francesc Burguera i el senador valentí José Noguera intentaren evitar l’ostracisme cap a la nostra comunitat autònoma. Pitjor encara resultà el debat pel que fa a l’estatut d’autonomia valencià. Després d’una històrica concòrdia en 1981 entre els ponents designats pels partits polítics a València que consensuaren el projecte conegut com Estatut de Benicàssim (just honor per a Joan Lerma, Felipe Guardiola, José Ramón Pin, Luis Berenguer i Antonio Palomares), este fou modificat substancialment en les Corts Generals a Madrid després de certes maniobres maquiavèliques de l’oriund valencià Fernando Abril Martorell. D’ací isqué l’anodina i despersonalitzadora denominació de Comunitat Valenciana que no agradava a ningú; en relació amb açò, fou el diputat valencià Emilio Attard l’inventor de la parida, en les seues pròpies paraules: «La imbecibil·litat de Comunitat Valenciana és meua». Ara, també cal recordar que som el País de l’eufemisme i el Regne de l’ambigüetat; i com a mostra esmente eixes infames denominacions que alguns usen per a identificar-nos, com són el Levante, el Sudeste o la Terreta.

També fou Abril qui afirmava que «nuestra Comunidad Autónoma se va a constituir en forma de un sano regionalismo que convive pacífica, armónica y entusiásticamente con el resto de España». A propòsit d’açò, també defengué la famosa barrera restrictiva del 5% per a accedir a les Corts Valencianes amb la finalitat d’evitar l’entrada del valencianisme polític; segons les seues pròpies paraules: «Sus Señorías tienen que entender que el 15 de junio de 1977 (primeres eleccions generals), probablemente la región de la nación española con mayor potencial nacionalista, después tal vez de alguna de las llamadas comunidades históricas, es Valencia sin lugar a dudas».

Finalment, cal dir que els valencians seguim ofrenant; i també malgrat aquells que són el paradigma de l’alienació elitista i de l’autoodi valencià, malgrat el nostre provincialisme i sucursalisme, malgrat l’irredemptisme i l’essencialisme dels nostres veïns i del seu interessat paternalisme i malgrat aquells que afirmen que ser valencià els pareix poca cosa, seguim vius com a Poble. En paraules de la historiadora riberenca Sandra Bernabeu:

«No hi ha res més dolorós que no ser per por a ser-ho».

Després de la vinguda de tants profetes de desigual color i pelatge, seguim esperant el messies. Com el sebastianisme portugués però a la manera valenciana, esperem l’arribada del modern encobert.