Tens 0 productes a la teua cistella
La trobada d’una granada de mà defensiva per part d’un xiquet a l’Alcúdia de Veo desvela el perill latent dels artefactes fallits escampats per la serra d’Espadà. Després de la intervenció dels TEDAX per a neutralitzar el projectil, l’anàlisi de les seues característiques suggereix que va ser reballada durant el conflicte i no va esclatar, i que posteriorment un llaurador la va entaforar en un ribàs.
Continuació de l’article ‘Un xiquet troba una granada de mà per detonar a l’Alcúdia de Veo’ que trobareu en l’enllaç d’aquí.
Conscient del perill immediat, l’avi Salvador la va traure de casa a plateret i la va deixar en terra, a l’entrador del garroferal. De seguida va avisar l’assenyat alcalde del municipi, Mariano Molina, qui va mobilitzar la Guàrdia Civil. Els agents van acordonar la zona i, després d’un examen visual, van requerir la presència dels TEDAX (Tècnics Especialistes en Desactivació d’Artefactes Explosius), la unitat especialitzada de les forces de seguretat encarregada de la neutralització d’explosius i de munició. Al cap d’una hora, aparegueren els artificiers, que van analitzar el vell artefacte, el van retirar amb seguretat i se’l van endur per a detonar-lo en un altre lloc. Posaven fi així a una amenaça adormida durant dècades.
Amb el rebombori provocat per la troballa i la presència de les forces de seguretat, molts veïns del poble es varen acostar encuriosits fins al lloc. Entre l’alleujament i l’aborronament, no podien evitar recordar amb una remoreja de corcó quantes voltes s’havien endinsat de xiquets en el garroferal de Rafael acaçant gats, quantes vegades, escalant el ribàs, havien entaforat el peu exactament al mateix buit on hi havia la granada encalafornada i, sobretot, la bona estrela que havien tingut al llarg dels anys els habitants de la casa construïda just damunt del mur de pedra. Clar i ras, un àngel custodi discret i amatent havia vetlat pels alcudians, parant compte d’aquell amagatall durant vora un segle per a estalviar-los una tragèdia.
El succés, que va quedar en un gran esglai familiar, deixa un consell fonamental per a qualsevol caminant o veí. Com recorden els protocols de seguretat i les reflexions que van passar pel cap de l’avi Salvador, un artefacte d’eixes característiques pot romandre dècades inactiu, però qualsevol manipulació pot reaccionar de manera fatal. Davant la trobada de qualsevol bomba, granada o munició antiga, la regla d’or és immutable: mai no s’ha de tocar ni moure, cal senyalitzar la zona i cridar immediatament al 112, a la Guàrdia Civil o a la Policia Local.
Al sendemà, 30 d’agost, Sergi mamprenia el camí de tornada cap a Barcelona amb la família. A la maleta viatjava la fantasia del ratolinet entaforat entre les pedres del ribàs i l’experiència increïble d’haver fregat amb el capciró dels dits un trosset d’història oblidada que, afortunadament, va quedar només en una anècdota estiuenca.
La granada que no va esclatar
Hem consultat pàgines web especialitzades i experts en armament i, després de comparar l’artefacte que Sergi va extraure del ribàs amb les fonts documentals, hem deduït que es tracta d’una granada de mà defensiva del model Durango, un prototipus de la wz.23 polonesa (que ens dispensen els professionals si hem errat les conclusions!). És un model que va emprar el bàndol republicà principalment al País Basc, encara que puntualment també es va fer servir al País Valencià i a Aragó.
El cos de ferro fos corrugat es dissenyava en quadrícules per a facilitar que la metralla es dividira en fragments en el moment de la detonació, d’ací la semblança amb una pinya. Per a fer que esclatara la granada, calia manipular primer dos dispositius: el fiador (una anella) i la palanca de seguretat. El soldat havia d’agarrar el projectil amb una mà, estrenyent bé la palanca perquè no se separara del cos de ferro, mentre que amb l’altra mà llevava l’anella. En l’instant de reballar-la, quan amollava la palanca de seguretat, el mecanisme intern s’activava, la càrrega explosiva s’encenia i detonava en qüestió de segons.
La nostra granada tenia el capçal de plom damunt el dentat i, tal com va observar l’avi Salvador, li mancava l’anella i la palanca de seguretat, cosa que indicava que va ser llançada, però que no va explotar. Degué caure allí mateix, al garroferal de Rafael, al costat d’una soca ben grossa. Si de primera hora algun soldat no l’haguera reballada i l’haguera guardada intencionadament com a part del seu propi arsenal, conservaria ambdós dispositius, però eixe no era el cas.
El fet d’estar encalafornada en un buit ens fa suposar que algun llaurador, en descobrir-la davall la capçada d’una garrofera, la degué entaforar, i en aquell avern llòbrec ha romàs fins que el nostre Sergi, com ara ja sabem, la va topetar. Durant la postguerra els veïns no volien embolics ni atraure l’atenció de la Guàrdia Civil per tindre per explosius a les seues propietats. S’estimaven més fer-los desaparéixer al fons d’un avenc on ningú no poguera revelar-los ni tocar-los accidentalment. Al cap de vora 90 anys, la càrrega interna de la nostra granada es deu haver tornat inestable i, per tant, semblava que encara tenia la capacitat d’esclatar.