El sector primari valencià i la globalització

Allunyat del rigor de l’acadèmia, enfrontat a la burocratització del sistema productiu i amb la perspectiva esbiaixada de qui únicament pretén fer rendible una explotació hortícola ecològica a l’Horta, se’m presenta l’oportunitat de reflexionar sobre el futur de l’agricultura i, per extensió, del sector primari valencià davant dels reptes de la globalització. Cal una primera observació sobre el caràcter obert al món i als canvis tecnològics que l’agricultura valenciana ha demostrat al llarg dels temps. En són testimoni l’assimilació de nous cultius i varietats, com totes les que vingueren del continent americà, i que en alguns casos, com el del cacauet, serviren per a posicionar el camp valencià com a capdavanter en producció, transformació i exportació. O el cas de l’arribada de la fil·loxera a Europa i la reacció de la producció vitícola valenciana durant el procés de substitució de la vinya europea.

Com pot ser, aleshores, que una agricultura vinculada a l’exterior en tants moments i ocasions haja perdut la capacitat d’adaptar-se a un món canviant? Ha estat la velocitat dels canvis de l’actual procés globalitzador? Pesen massa els problemes estructurals que arrossega el sector de fa dècades? Resulta obvi que producció i comercialització tendeixen a la dissociació en el cas de l’agricultura i la ramaderia valencianes. De fet, el comerç hortofructícola, el més potent dins del sector primari, no ha fet sinó millorar les seues infraestructures concentrant un benefici que en escasses ocasions repercuteix en les persones o entitats que estan únicament vinculades a la producció.

Difícilment cap el camp valencià en la rigidesa dels fulls de càlcul que regeixen els destins de les modernes empreses agroalimentàries actuals. La maximització dels projectes depén de salvar les constriccions de l’estructura productiva actual, i això no sempre ha sigut ni continua sent fàcil. Ni els canvis legislatius, ni l’aprofitament d’estructures empresarials com les cooperatives han resolt encara l’equació.

De quina manera una estructura productiva immòbil gestionada per una població agrària envellida pot afrontar els ràpids canvis tecnològics que imposa el procés globalitzador? L’aparició de noves varietats i races, la digitalització dels cultius per a la necessària comptabilitat analítica de les explotacions, la gestió de recursos cada vegada més minvants com l’aigua, l’autosuficiència energètica de la producció són, entre altres, alguns dels reptes als quals els pocs i incauts joves que s’incorporen a l’activitat agrària han de fer front.

La producció citrícola valenciana es troba, en general, en un estat de letargia, en molts casos condicionada per les circumstàncies que citàvem adés: estructura, envelliment, manca d’orientació a un mercat cada vegada més global. L’estructura comercial o es concentra o desapareix, i el comerç que es manté acapara cada vegada més superfície per tal de garantir-se una part de la producció com a pròpia. Un fet nou que va associat, aprofitant la dimensió estesa d’aquestes finques, a la implantació de les anomenades varietats de club, és a dir, aquelles que tenen drets de plantació adquirits amb royalties. La gran distribució exigeix cada vegada més unes varietats que es poden trobar tant en un hemisferi com en l’altre, i per la seua vida comercial les fan òptimes per a situar-les bona part de l’any als lineals dels supermercats. Un procés molt paregut al que es dona en la resta de fructicultures.

Si exceptuem les comarques del sud del país, i algun altre cas particular al nord, la situació de l’horticultura valenciana no és millor que la dels cultius llenyosos. Impossible de seguir els criteris de la gran distribució i amb un comerç majorista perdent quota de mercat any rere any, quina és l’alternativa que li queda? Cada vegada les rotacions de cultiu són més reduïdes, i açò es suma a les dificultats generals de la resta del sector primari. A pesar d’això, trobem circumstàncies que es repeteixen darrerament i que denoten la dissociació entre producció i comercialització, com és la manca de determinades produccions, a priori de temporada, en els supermercats. A pesar de poder considerar-nos el país de les hortes, de sud a nord, les concentracions urbanes de la costa, i també de l’interior, disposen d’infraestructures de producció hortícola en millor o pitjor funcionament. Com no poder beneficiar-se d’una concentració de població així, especialment en els mesos d’estiu, per a la comercialització de les produccions locals? Si sectors com l’hostaler o la restauració viuen moments de bonança, com podem fer perquè el benefici arribe a un model de distribució directa basat en la frescor i la qualitat?

Una bona part de la nombrosíssima gent que ens visita ho ha de fer per alguna cosa més que el sol i platja. El consum que del territori en fan hauria de servir per a rellançar el sector primari. Si més no com a campanya publicitària associada a la qualitat i a la producció diferenciada d’aliments com han sabut fer altres agricultures europees, com la italiana o la francesa. O quant de temps fa que sectors com el citrícola no inverteixen ni un cèntim en publicitat? Invertir en màrqueting fora també una manera de recuperar la tradicional relació entre el món del disseny valencià i la producció d’aliments.

La societat canvia i la societat globalitzada canvia de forma accelerada. En molts casos, la producció agrària no ha sabut adaptar-se o no ha vist vindre els canvis. Allò que no es veu no existeix, i la relació entre la ciutadania i aquells que gestionen bona part del territori és difícil de trobar si el treball d’aquests últims no es coneix. És el que ha pogut passar en casos paradigmàtics com el dels arrossers que desenvolupen la seua activitat en espais naturals protegits, com els parcs de l’Albufera o el de la Marjal de Pego i Oliva. El paper que juga un cert model d’agricultura com a garant del respecte per l’entorn també s’ha de traduir en un preu just per a les produccions autòctones. És allò que certifiquen les denominacions d’origen i la resta de figures de qualitat. Potser unes de les darreres tanques a la liberalització total del comerç d’aliments que fomenten els tractats internacionals i on, en la majoria dels casos, el nostre camp és moneda de canvi i es permet l’entrada de mercaderies provinents de països on els estàndards mediambientals, socials i sanitaris disten molt dels que se’ns apliquen als productors i productores europees.

La ciutadania haurà de fer una tria finalment entre dos models diferenciats de producció: un d’arrelat al territori, generador de paisatge i fixador de població, o un altre fàcilment deslocalitzable, especulador i oportunista, a pesar que les inversions en terres són les que donen millor rendibilitat a llarg termini. El primer ens proporciona aliments sans i diversos; el segon porta associades externalitats que en molts casos no s’estan preveient a hores d’ara. El cas de la ramaderia extensiva i la seua progressiva desaparició directament relacionada amb la manca de gestió de les nostres muntanyes, en comparació amb el model intensiu on els pinsos es produeixen en un continent, per a criar els animals a casa nostra i enviar la carn a un tercer continent, podria servir com a exemple dels dos models.

El mateix ocorre amb els productes de la mar com a font de proteïnes per a la població, concentrada cada vegada més l’aqüicultura en mans de fons d’inversió i mantenint encara en pràctiques dubtosament sostenibles com l’alimentació dels peixos amb farines d’altres peixos. Assistim al creixement del sector piscícola al mateix temps que desapareix la pesca extractiva tradicional, sense que es puga arribar a un equilibri amb el dret a una alimentació diversa i sobretot assequible per a tothom.

Amb l’experiència recent d’una pandèmia i les cada vegada més probables crisis ambientals, i, per tant, de subministraments, la societat valenciana hauria de considerar la importància de mantindre un sistema d’abastiment alimentari viu i divers com a garantia de sobirania alimentària. En el sector primari caldria que si arriba una nova generació de productors i productores, tècnics i gestors, assumisquen el repte de combinar la tradició exportadora de les nostres produccions cap a Europa i més enllà, amb un mercat més proper que progressivament hauria de comptar més. No debades, la meitat dels cítrics valencians es comercialitzen a la resta de l’Estat. Tradició i modernitat amb una aposta clara per la qualitat diferenciada.