El sol de la germanor

29/11/2019

Fitxa bibliogràfica

Títol: El sol de nostra glòria

Autor: Rafael Roca

Editorial: Institut Alacantí de Cultura «Juan Gil-Albert»

Any: 2018

Durant la transició democràtica a València es fomentà, per part d’un sector de la població, el secessionisme lingüístic i cultural. L’anomenada Batalla de València va propiciar que nombrosos intel·lectuals valencians, com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, foren envestits públicament per defendre la unitat lingüística, que dècades abans no es qüestionava. Aquest moviment reaccionari es va apoderar d’institucions culturals valencianes històriques com Lo Rat Penat; i també ho van intentar amb figures clau del valencianisme, com és el cas de Teodor Llorente, encara que no pogueren apropiar-se del seu llegat.

De fet, els escriptors de la Renaixença valenciana tingueren un contacte molt fluït amb els intel·lectuals de la resta de territoris de parla catalana. El poeta, periodista i polític Teodor Llorente i Olivares (1836-1911), líder de la branca valenciana de la Renaixença, no en fou una excepció; i per aquesta raó, el professor Rafael Roca ens presenta el llibre El sol de nostra glòria. La germanor cultural valencianocatalana a través d’un epistolari inèdit de Teodor Llorente (1865-1910), en què analitza cent cinquanta cartes fins ara desconegudes que el valencià envià a una vintena d’intel·lectuals catalans i balears.

D’aquesta manera, l’estudi permet comprovar de quina manera Llorente, que fou també el líder del partit conservador a València, treballà per impulsar les relacions entre els escriptors dels marges del Túria i del Llobregat per difondre l’obra dels més conspicus literats catalans a València (múltiples mostres de la qual sovint reproduïa a Las Provincias) i per recuperar els llaços de fraternitat cultural i històrica que compartim catalans, balears i valencians.

Són nombrosos els exemples que ha trobat l’autor del llibre en les noves epístoles llorentines que, pel seu caràcter de privadesa, representen unes fonts valuosíssimes per a l’anàlisi del pensament del fundador de Las Provincias. Amb l’estudi de les cartes, Roca ha pogut comprovar que, entre alguns dels seus millors amics catalans i balears, es comptaven escriptors de tant de renom i qualitat com ara Joan Maragall, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Víctor Balaguer, Narcís Oller, Francesc Pelai Briz, Jaume Collell i Francesc Matheu; que Llorente sentia admiració i estima per la història, la llengua i la cultura catalanes (no debades, qualificava el seu idioma matern com «la llengua comuna que es parla des dels Pirineus fins a Elx»), i que, malgrat les diferències polítiques, tenia el desig de fomentar les relacions humanes i culturals entre el País Valencià i Catalunya.

Tot plegat, podem dir que el present treball –que és un estudi de recerca exhaustiva que guanyà el Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez en els Premis Altea 2018– demostra que Llorente fou la vertadera clau de volta, o pal de paller, de la germanor valencianocatalana que va presidir la segona meitat del segle xix i la major part del xx, fins a la irrupció del moviment anticatalanista. I és que, com conclou el professor Roca, «Llorente treballà durant tota la vida per reforçar la germanor personal, col·lectiva i cultural entre valencians i catalans».

 

Ressenya publicada al número d’octubre 452